25.6.13

NORMATIVES, PROHIBICIONS I FRÀGILS SEGURETATS



En l'actualitat tothom troba normal que haguem d'estar obligats a anar lligats amb el cinturó de seguretat, als cotxes. Ara que sóc àvia he comprovat com el tema de les cadiretes per a criatures ha esdevingut feixuc i complex. No se sap ben bé on acaba el negoci i comença la necessitat real de tantes normatives. En tot cas hem anat construint una societat plena de normes i prohibicions que fa anys haurien semblat un abús gairebé feixista, sobretot en aquells temps del prohibit prohibir.  Recordo un escrit de Néstor Luján sobre el fet d'haver d'anar lligat als cotxes, ironitzava sobre la qüestió i avui aquella opinió assenyada semblaria imprudent i fora de lloc.

Aquests dies he pensat de nou en tot això en assistir a l'espectacle d'una foguera actual, en aquest cas a Tossa, però podia ser a qualsevol altre indret. La gent esperava, això sí, amb candeletes, el moment de l'encesa. La llenya eren branques seques i quatre caixes d'embalatge, el foc va durar poca estona però els infants d'avui, que no han viscut tot allò que canta Serrat a la seva famosa cançó sobre altres temps i altres fogueres s'ho passaven d'allò més bé amb l'espectacle del foc. És estrany tanta normativa mentre s'han promocionat activitats folklòriques d'un cert risc, sense manies, com són els castellers i els diables, que avui semblen ancestrals i generalitzats i que abans eren restringits a molt pocs llocs, de fet. En canvi el ball sardanístic no coneix l'eufòria representativa d'altres temps, tot i que es vagi mantenint sota uns mínims honorables i sovint gràcies a les grans majories de jubilats balladors.

Una festa de disbauxa i llibertat era el carnaval però es va escolaritzar i sempre em va fer angúnia veure els diferents grups-classe de l'escola sortir a fer la processó uniformats amb bosses de brossa de coloraines, segons la disfressa escollida, obligatòria. I això en un temps en què els uniformes, segons quins, estan mal vistos. És clar que els futbolistes d'elit juguen uniformats, homes sols, un contrasentit si arribéssim al fons de la qüestió. L'esport ha generat molts uniformes, els ciclistes, els muntanyencs, els nedadors, tothom va uniformat com toca i no sembla que la cosa sigui reversible. Quan les festes es van escolaritzar, amb l'excusa de recuperar-les, crec que la vam espifiar, els mestres. Hi ha escoles que han hagut de reduir de forma dràstica el tema de les festes que s'ha anat convertint en l'eix de la programació, festes adaptades o no al laïcisme dominant però sempre canòniques, castanyes i arbres de fulla caduca per la tardor, neu a l'hivern, floretes i orenetes per la primavera i mars d'estiu amb peixets i vaixells. Pintats, retallats, calcats, modelats. Murals xarons, sovint lamentables, dirigits pels grans, pels mestres. La creativitat cada dia es troba més lluny, amb tantes obligacions temàtiques. Allò que comença sent innovador acaba per ser una obligació indefugible i carrinclona.

Veig infants jugant pels meus carrers, més nens que nenes (com sempre), la majoria són d'origen estranger. Això no és nou, quan jo era joveneta ja eren els fills dels immigrants, de forma majoritària i amb poques excepcions, els qui muntaven les fogueres i jugaven pel carrer, eren els gamberros. La gent fina, quan assoleix un cert estatus, vigila més la mainada i no vol que es barregi amb segons qui, és clar. Hi ha qui creu, de bona fe, que això de jugar al carrer no existeix perquè els seus fills, els seus néts, els seus nebots, sobretot a ciutat (però també a molts pobles engrandits), no hi juguen, llevat d'alguna sortideta al parc domesticat del barri. No viuré per saber-ho ni per llegir-ho però m'agradaria conèixer la mitologia generada pels infants d'ara més lliures i saber què recordaran de vells, tots aquests que corren amb patinets mig trencats i xuten les seves pilotes amb força o fan barrila a la biblioteca desvetllant les ires de les esforçades bibliotecàries d'avui. Molts dels seus fills i néts ja estaran ben domesticats i potser trobaran restringida aquesta llibertat de la qual van gaudir els seus pares. Hi ha molts móns diferents que sovint no es coneixen, ni tan sols no es visiten. 

Les tristes fogueres de Sant Joan dels nostres temps, municipalitzades, normativitzades, breus, minses,  gairebé testimonials, són en realitat una imatge de tots nosaltres, encotillats enmig de lleis i normes, a la recerca d'una seguretat que ens eviti riscos. Trobar l'equilibri entre la seguretat i la llibertat possible i desitjable no és gens fàcil, pel que sembla. El pitjor de tot és que ja no sabem on podem cremar els mobles vells. Bé, sí, el divendres se'ls emporta l'ajuntament, al meu barri, qui sap cap a on. Fins el meu fill, de petit, va arribar a creure durant un temps que els Reis eren... l'ajuntament.


10 comentaris:

Miquel ha dit...

"...Les tristes fogueres de Sant Joan dels nostres temps, municipalitzades, normativitzades, breus, minses, gairebé testimonials, són en realitat una imatge de tots nosaltres..." Muy bueno...es la visión que tengo reflejada pero que no sabía como describir...Un diez. salut

Galderich ha dit...

Al principi de l'apunt ja comentes que no se sap on comença el negoci i on acaba la seguretat.

Malgrat que crec que hi ha mesures que són correctes a vegades m'ensumo que el tema no va per la nostra seguretat sinó per un munt d'empreses que en treuen un rèdit més que substancial. Però vaja, només són intuicions...

Per mi el cas paradigmàtic fou quan l'Ajuntament de Barcelona va voler fer la normativa dels ciclistes i obligar-los a posar-se el casc fins que algú els va avisar que això no podia ser perquè estaven muntant el Bicing. Aquesta mesura de seguretat fou abandonada ipso facto...

Temujin ha dit...

Quienes son capaces de renunciar a la libertad esencial a cambio de una pequeña seguridad transitoria, no son merecedores ni de la libertad ni de la seguridad." (Benjamín Franklin)
Y en eso estamos, buscando la seguridad total perdemos la dignidad y la libertad. Acertada entrada.

Francesc Puigcarbó ha dit...

quan els qui manen són psicòpates de les normatives passen aquestes coses.
A Sabadell, ara ja no, però no fa gaire, quan tallaven un arbre municipal ki deixaven una placa d'acer inoxidable on deia el tipus d'arbre que era, perquè s'havia tallat i indicant que el tornarien a replantar.

Júlia ha dit...

Miquel, tot ha acabat tan encotillat que fa molta angúnia, no queden gairebé forats per on escapar-se...

Júlia ha dit...

Galderich, crec que ja ens fan veure raonable i necessari allò que els convé, la veritat, costa destriar els interessos de la necessitat.

Júlia ha dit...

Temujín, sabia y antigua frase, muy repetida y muy poco tenida en cuenta en estos últimos años.

Enric H. March ha dit...

Quant més penses en una cosa més la veus, encara que no hi sigui. Desgràcies n'hagut sempre. Limitar o concentrar les celebracions en un indret acotat fa augmentar les possibilitat d'accident, o les concentra en un mateix lloc i les magnifica.

Al Clot els focs eren cosa de tots, de fills d'indígenes i d'immigrants. Suposo que això va a barris.

Júlia ha dit...

Francesc, ja n'hem vist de tants colors que no m'estranya res, em temo que sempre hi arriben els psicòpates, al poder, un altre tema és que siguin violents o no, que mira, encara bo.

Júlia ha dit...

Enric, tot ha canviat i no serveix de res plànyer el passat però quan vas fent anys ja no et sorprèn res i l'únic avantatge d'envellir és aquesta tendència a la relativització...