23.6.13

REVETLLA ENNUVOLADA I MITOLOGIA SANTJOANENCA







Lo ram santjoanenc

Lo dia de Sant Joan
n’és dia de festa grossa;
les nines del Pirineu
posen un ram a la porta,
d’ençà que una n’hi hagué
d’ulls blavencs i cella rossa,
tenia una estrella al front
i a cada galta una rosa  (...)


Canigó, cant I: L'aplec (fragment)



Tinc una mica de mania a les festes obligatòries i assenyalades. La que em plau menys és la de Cap d'Any, amb el seu acompanyament de raïmets, cotillons i la resta. Les revetlles encara em semblen suportables, potser pel fet que s'esdevenen a l'estiu i sembla que les nits d'estiu són més adients per a celebracions un pèl disbauxades. Quan jo era joveneta de les revetlles, la gran majoria, en dèiem verbenes. Les revetlles veïnals es feien als terrats i patis i segons una teoria familiar la gent fina sortia més aviat per la de Sant Pere, avui en decadència, que per la de Sant Joan, xarona i sorollosa.

No m'allargaré sobre l'excés, avui enyorat, de fogueres i perillosos focs d'artifici. Tot i que el passat sempre s'evoca de forma poètica em sorprèn que no passessin moltes més desgràcies, considerant com anava tot. Per Sant Joan el temps ha estat molt divers, recordo revetlles amb molta calor i revetlles passades per aigua, revetlles vestida d'estiu escotat i revetlles amb la rebeca posada. Era de les poques nits en les quals se'ns permetia arribar més tard del compte a casa. 

Tinc imatges molt vives d'algunes revetlles concretes. Quan era adolescent fèiem una mica de festa al terrat de l'escala, però era una revetlla més crepuscular que no pas nocturna. Ens miràvem amb enveja terrats veïns en els quals nois i noies més grans ja podien ballar i passar-ho bé d'una forma més romàntica i agosarada. Un any en el qual jo anava amb una colla d'una parròquia del barri ens van deixar fer la revetlla als jardins de l'Escola del Bosc, en aquella època tenien més jardins que no pas ara. Com a moltes altres escoles s'hi han anat sacrificant patis i jardins per fer pistes esportives i més edificis, fins i tot es van carregar, sense vergonya, aquell pavelló morisc tan bonic. I crec que allò ja va ser en època més o menys democràtica.

Aquell any era moda la versió en castellà de la cançó de Pètula Clark, Downtown, que feia, més o menys: vuelvo a la playa dónde te conocí y el mar me canta así, chao, chao... L'endemà a mig matí vam anar a netejar l'indret i el capellà de la parròquia ens va dir que havien entrat a una escola parroquial per a gent de les barraques i se n'havien endut els bancs, no sé si per fer una bretolada o per treure'n algun profit, sempre hi ha hagut gent poc recomanable, per desgràcia. Vam anar a veure les destrosses amb molta angúnia. 

Anys després també em recordo a un càmping de muntanya ballant allò de ay mamá qué será lo qué quiere el negro amb el meu fill petit, que devia tenir un parell d'anys, a coll. Avui tocava veure la súperlluna aquesta però em temo que aquí a Tossa de Mar, on sóc ara, poca lluna veurem doncs està molt ennuvolat. Em passarà com amb les llàgrimes de Sant Llorenç, que no tinc sort amb el temps, vaja. Sant Joan i la revetlla em desvetllen sentiments contradictoris, quan treballava els finals de curs sempre m'entristien una mica, era com el veritable final de l'any, aquesta època. Les cançons de l'estiu, per xarones que siguin, són sempre nostàlgiques, amors efímers de platja, amants amb gust de sal, el sol a  dojo fomentant els problemes a la pell i les insolacions, i el mar amable i aparentment infinit que reflecteix els nostres somnis impossibles. 

La Nit de Sant Joan ja té pocs misteris. En èpoques pretèrites el dimoni encalçava les donzelles en aquesta nit, com explica la llegenda recollida per Verdaguer a Canigó. A l'obra de teatre La dama del alba els joves també són per les muntanyes, recollint herbetes santjoanenques, quan comença la història i la mort arriba al casalot vestida de pelegrina. Aquesta obra encara m'agrada molt tot i que avui la història em sembla una mica passada de rosca, però està plena de misteri i poesia i el tema d'aquesta nit, amb les seves llegendes i tradicions, hi és molt present. 

Quan anava a escola i tot ho estudiàvem en castellà ja m'agafava de tant en tant per fer versots i en vaig escriure uns de molt llargs imitant de forma descarada i maldestra García Lorca, sobre la nit de Sant Joan. He perdut aquell poema però en recordo algunes frases, com ara: la luna bailaba envuelta en plata tejida en velos y a su oído murmuraba palabras de amor el viento. El tema eren els amors mal corresposts d'una noieta, en aquella època era el meu tema estrella, com sol passar quan encara falta una eternitat per arribar a les dues dècades d'existència, i feia una mena de paral·lelisme amb aquells amors carnals i els amors ficticis del vent i la lluna llunera. El dia de Sant Joan pel matí em produïa una mena de pena fonda veure les restes de les fogueres al carrer, amb el paviment malmès, i també vaig intentar escriure sobre aquell sentiment de pèrdua: en la calle hay un rescoldo de cenizas, en el suelo, la noche de San Juan huye, humo del nocturno fuego. Ah, vells pecats literaris d'adolescència!!!

7 comentaris:

miquel ha dit...

El sentiment de pèrdua del matí de sant Joan és inevitable, o no... que sempre torna :-)

Galderich ha dit...

El Sant Joan no és igual que abans. La Normativa així ho imposa. És una festa que es va adaptant i de la que s'ha de fugir de les grans aglomeracions que és el lloc on hi ha el perill físic... i mental!

Malgrat tot, sempre ha estat un molt bon moment pels pecats -literaris o no- d'adolescència...

Júlia ha dit...

És com quan s'acaben les festes nadalenques, Miquel. El problema és que nosaltres sí que no tornarem...

Júlia ha dit...

Galderich, avui tot està domesticat i amb normativa, no m'hi estenc que ja escriure un post sobre el tema.

Enric H. March ha dit...

Ai, Tossa! Un dels paradissos de la meva infantesa, quan encara era poble de pescadors i de tavernes...

Em sembla que al final només ens queden les imatges del passat. Ho dic sense enyorança, perquè sóc conscient de la distorsió del record i la memòria.

Júlia ha dit...

Enric, els pescadors vivien molt pobrament fa anys, tot s'ha de dir, també. He de dir que veient el que hi ha pel món de les nostres zones turístiques Tossa encara és un lloc amb moltes virtuts.

Enric H. March ha dit...

Això és cert, Júlia: Tossa en conserva unes quantes, de virtuts.