16.7.13

CORISCO, ILLES, MARINERS, CANGACEIROS I CINEMA DE CULTE







Dissabte, en la col·locació de la placa a la casa de veïns on va néixer Julieta Serrano, vaig evocar uns temps en els quals determinat teatre i força cinema eren comentats amb passió per molts sectors joves de la societat. Em sorprèn encara, quan miro enrere, l'efervescència cultural d'uns anys que van anar des de mitjans dels seixanta fins a finals dels setanta. Les primaveres duren poc, potser ha de ser així. Crec que aquests darrers anys també han comportat en molts camps una florida que encara no som capaços de veure ni d'entendre, amarats pel pessimisme econòmic que tot ho enterboleix. La meva mare va morir el 2007 i en alguna ocasió comentava que en determinats aspectes hi havia coses que li recordaven els anys republicans, pel que feia al soroll de les festes populars i al doll d'activitats de tota mena que s'endeguen.

Tinc un altre blog on de tant en tant penjo un enigma sobre algun personatge històric. Els personatges gairebé mai els cerco, circumstàncies atzaroses, casualitats diverses, me'ls apropen: una lectura, una imatge, una paraula, un comentari a la ràdio. Vam ser per Sant Joan a Tossa de Mar, a l'hotel Corisco. Corisco va ser una d'aquelles illes africanes colonials hispàniques. Tot i que els amos de l'hotel tenen avantpassats mariners de categoria el nom es va posar també a causa del cognom familiar, Coris, freqüent a Tossa. A l'hotel es poden veure mapes i objectes familiars lligats amb el seu passat mariner, entre els quals uns binocles que mariners anglesos van regalar a un capità de barco de la família que els va ajudar en moments difícils. El món és ple d'històries misterioses, inesperades, ja que com escrivia Galdós, tots anem pel món amb la nostra pròpia novel·la.

Corisco va ser, abans d'espanyola, portuguesa. Té una història complexa, tràgica en alguns aspectes. El seu nom ve d'una paraula portuguesa que vol dir llampec però que també té el significat de persona espavilada, ràpida, decidida. L'oblit en el qual s'ha immergit aquesta part del passat colonial espanyol em sorprèn. Fa poc un guineà en parlava per la televisió. Mentre el Sahara ha estat objecte de devocions alternatives la pobra Guinea ha patit les seves dictadures en un oblit estrany. El cas és, però, que cercant informació sobre aquella illa em va sortir un altre Corisco, un cangaceiro brasiler que va arribar a ser molt popular i que va morir de forma violenta. L'epopeia dels cangaceiros brasilers, plena de llums i ombres, ha estat mitificada, tergiversada i avui és objecte de culte, fins i tot al seu propi país. Encara en queden supervivents, algunes àvies centenàries que són entrevistades sovint per periodistes joves, interessats en aquella èpica que sembla molt llunyana i és relativament recent. 


Corisco va ser evocat per un gran director, Glauber Rocha, un home immens, genial i fatxenda que es va haver d'exiliar i voltar per Europa i que va morir jove. De la mateixa manera que el teatre de culte era comentat a bastament durant la meva joventut, també aleshores es va inventar allò del cinema d'art i assaig, que ens permetia veure coses una mica diferents. De Rocha ens en van arribar algunes pel·lícules, sobretot la premiada Deus e o Diabo na Terra do Sol, que és on reprèn la figura del cangaceiro Corisco i més endavant una mena de continuació, O Dragão da Maldade Contra o Santo Guerreiro (Antonio das Mortes). Antonio Das Mortes va ser qui va acabar amb la vida de Corisco. Rocha va viure un temps a Espanya i una de les seves pel·lícules més estranyes i pretensioses, Cabeças cortadas, és una mena de creuament entre el cinema nuovo i l'escola de Barcelona, tant és així que la protagonitza gent com Rabal, Marta May, Emma Cohen, Víctor Israel. És una pel·lícula delirant, amb imatges inoblidables, però que no va sortir rodona tot i que sembla que el rerefons és una mena de paràbola antifranquista, com gairebé tantes coses de l'època. 

Les pel·lícules de Rocha, les que vam poder veure per aquí, resultaven fascinants, lentes, estranyes. No les enteníem i potser havia de ser així, per això es van muntar molts cinefòrums casolans on divagàvem sobre tota mena de filosofies cinèfiles. Avui costen de veure si no és en DVD i encara. La figura dels cangaceiros ha generat al Brasil molt més cinema, sèries de televisió, molts llibres. De tot plegat aquí no ens ha arribat gairebé res, avui sembla que podem accedir a tot i acabem per no tenir accés a res si no és que ens hi interessem molt i cerquem pel nostre compte, sovint per casualitat puntual. Els cangaceiros responen al mite del bandoler universal, reconvertit per la memòria popular en una mena d'heroi tot i que acabaven sent tant perillosos i violents com el poder contra el qual se suposa que lluitaven. Aquests personatges sorgeixen en móns d'injustícia generalitzada, pobresa i aïllament, com va ser la Catalunya de fa alguns segles i una part de la Catalunya de no fa tant, la de La Punyalada. De fet, durant la guerra civil, en alguns indrets també van sorgir personatges estranys, cabdills populars que es van fer reietons d'un territori rural determinat, mitificats, temibles, de vegades oblidats de forma interessada per les lectures canòniques posteriors.

En aquella època de l'art i assaig, entonàvem molts joves una cançó sobre cangaceiros, de fet la versió d'una antiga cançó popular, mulher rendeira, l'adaptació de la qual, en català, la teníem en un d'aquells entranyables cançoners de folk, avui introbables.




9 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Poc en sé de tot plegat, i diria que no he vist cap pel·lícula de Rocha.

Mai he tingut una relació fluïda amb Brasil, per dir-ho suau. No em facis dir per què. Tot plegat, una colla de tòpics dels quals no me n'he desempallegat, però hi ha alguna cosa en el caràcter brasiler que em resulta poc atractiu.

Júlia ha dit...

Enric, m'adono que l'imaginari dels qui teniu deu anys més, si fa no fa, és ben diferent dels de la meva generació... pel que fa als brasilers, hi deu haver de tot com a tot arreu, en tot cas admiro moltes coses de la seva cultura tot i que he conegut poca gent d'allà i és possible que mai vagi per aquelles terres, hores d'ara. Aquest cine va ser molt trencador i lloat en una època determinada, les dictadures d'Amèrica del Sud van fer que gent com Rocha hagués de treballar a Europa, avui costa de veure aquest cinema, a veure si per la filmo ens fan algun cicle.

La veritat és que també durant un temps em vaig empassar moltes novel·les del gran Jorge Amado, també he escrit sobre ell al blog en més d'una ocasió. La música d'allà, una bona part, també m'agrada molt. Una companya de feina va tenir ocasió d'anar a treballar a una escola espanyola del Brasil i quan va tornar s'enyorava tant que no va parar fins aconseguir tornar a marxar cap allà, suposo que hi ha molts contrastos i diferències socials brutals,com a tants llocs.

http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2012/08/jorge-amado-clau-canyella-i-literatura.html

http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2012/08/jorge-amado-clau-canyella-i-literatura.html

Orfeo Negro també ens va marcar, he, he.

Júlia ha dit...

http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2007/01/jorge-amado-i-el-brasil-profund.html

He repetit el mateix enllaç, rectifico.

Sobre la gent del país que sigui, cada vegada em sembla millor la resposta de Churchil en preguntar-li la seva opinió sobre els francesos, que eren molts i no els coneixia pas tots.

Júlia ha dit...

Volia dir deu anys menys, ep, un lapsus.

Enric H. March ha dit...

Júlia, sóc plenament conscient que les meves paraules no tenen cap base racional, i les dic perquè ets tu i em dónes la confiança d'esplaiar-me. Però certes coses no les diria en un altre lloc.

Suposo que deu ser una qüestió educacional i d'atzar: la cultura brasilera, en totes les seves formes i variants, no m'atrau el més mínim. Conec la vàlua, en abstracta, de certa literatura, cinema i música (excepte la bossa nova) perquè sóc capaç d'analitzar-ho sense tenir en compte els meus gustos, però emocionalment no em diu res. Amb 14 anys ja em "colava" als cinemes d'art i assaig i estava al cas de les polítiques sud-americanes, llegia tot el que em queia a les mans... però amb el Brasil mai hi vaig topar més enllà de Pelé. I el futbol brasiler tampoc m'agrada (tenint en compte el poc que m'agrada el futbol).

Tinc una distància amb el Brasil que es fa extensible a l'àrea caribenya (Cuba i Veneçuela a banda, per qüestions familiars, que vol dir coneixement).

Després, evidentment, hi ha les persones. Vaig tenir una amiga antropòloga que no encaixava en cap dels tòpics habituals... però si l'hagués vist ballant samba m'hauria caigut l'ànima als peus.

La meva poca estimació es basa en el desconeixement i la poca simpatia per aquest tarannà de "no passa res".

Això sí, de la meva boca no sortirà cap exabrupte :)

Júlia ha dit...

Enric, tots som humans. No recomano mai res, si puc, però en el teu cas faig una excepció i et diria que llegissis l'Amado, al menys dos o tres dels seus llibres.

Pel que fa a tenir parents d'on sigui, jo no goso a opinar ni dels catalans, camp en el qual és on tinc més parents, coneguts i saludats, el coneixement sempre és relatiu.

Júlia ha dit...

Enric, algun dia filosofaré sobre les fronteres generacionals entre els de seixanta i els de cinquanta actuals i perquè alguns de seixanta connectem més amb gent més jove que amb la vostra generació, amb algunes excepcions. És un tema social, polític i d'històries personals.

Enric H. March ha dit...

Prenc nota.

gloria ABRAS POU ha dit...

Júlia,
També t'he deixat un comentari al post dedicat a Julieeta Serrrano.
Gràcies.