1.7.13

CURIOSITATS RETROSPECTIVES SOBRE DONES INNOVADORES DEL PASSAT RECENT

De tant en tant m'agrada fullejar virtualment l'hemeroteca de La Vanguardia. M'agradaria poder fer el mateix amb d'altres diaris i revistes però de moment no és possible ja que fins i tot en els casos en què estan digitalitzades els buscadors són lents i feixucs. Em pregunto perquè no es troba a l'abast l'hemeroteca de l'antic diari AVUI, tenia un bon cercador i ben segur que resultaria molt instructiu poder-la consultar en aquests temps nostrats.

Un dels temes pels quals m'agrada tafanejar és el de la meteorologia ja que sempre sembla que el que passa no ha passat i al capdavall t'adones que sempre ha passat de tot. Així que per casualitat avui, primer de juliol, me n'he anat de bon matí cinquanta anys enrere, quan jo tenia disset anys i poc passat per recordar.

De fet, pel que fa al temps meteorològic, sembla que havia plogut una mica i feia calor però mirant el diari m'ha interessat també llegir l'entrevista habitual que feia Del Arco cada dia, amb caricatura inclosa, espai que es deia Mano a Mano. Una de les converses de referència entre parents i veïns era comentar si l'entrevistat, en cas de ser conegut, s'assemblava a la caricatura més o menys, ja que hi va haver de tot malgrat que la majoria es reconeixien d'allò més bé.

La persona del dia primer de juliol de 1965 no era cap famosa. Era una noia que estava acabant la carrera d'arquitectura, coneguda de l'entrevistador que li recorda que sempre ha tret molt bones notes a escola. La noia ja és casada, el marit també és arquitecte i tenen un nen de quatre mesos, Cristian, que la xicota s'emporta a la facultat i que sovint li vigilen el bidell, persona que té el motiu de El Almirante, i els companys d'estudis. Això pot semblar avui surrealista però en sé uns quants casos, d'aquests. Cal pensar que estudiava poca gent i de noies, moltes menys. Avui, això d'una parella d'arquitectes casats o ajuntats no sembla estrany però Del Arco afirma de forma emfàtica i suposo que en aquell moment era cert: nunca ha habido en España, que se sepa, un matrimonio en qué los dos sean arquitectos...

La noia, que no vol tirar llenya al foc, admet que ha estudiat la carrera per poder col·laborar amb el marit que té, fins i tot, més talentós que no pas ella, cosa que explica quan el periodista li pregunta si no té por de generar gelosies professionals. Sobre els seus somnis arquitectònics la futura arquitecta explica que li agradaria endegar un projecte que unís la Diagonal i la Ciutat Universitària, escalar urbanísticament el Tibidabo i Vallvidrera i que desfaria el que s'ha fet a la Sagrada Família, deixant el conjunt com era en morir Gaudí. Aquesta era una opinió generalitzada entre els arquitectes progressistes d'abans fins que l'invent no va començar a donar tants dinerons, ara ningú no en parla, d'aquella possibilitat. Fuig una mica d'estudi quan l'entrevistador li pregunta per la seva opinió sobre el Col·legi d'Arquitectes, un edifici que va ser molt polèmic i que ella accepta que hauria fet d'una altra manera, més orgànica. 

Al final explica que vol demostrar que la dona hispànica pot tenir cura de la família i fer una tasca professional i social, cosa a la qual, per cloure el tema, el periodista respon amb un comentari que avui seria molt mal vist i políticament incorrecte sobre el futur de la criatureta filla de la parella: Pobre Cristian, lo que le espera...

Les coses van canviar al cap de pocs anys, la universitat va ser més permeable a les diferents classes socials i també les dones van accedir-hi sense haver d'escoltar tantes bestieses i tòpics de l'època sobre la llar, el matrimoni, la maternitat i la resta. És clar que avui el bidell no tindria cura dels nadons ni els companys de classe farien de cangurs. Tafanejant per internet he trobat la noia, Alrun JImeno, avui una dama madura i una arquitecta de prestigi, doctora i professora universitària, que ha format part fins i tot d'un grup polític d'independents per l'ajuntament de Sitges.  Nosotras, las de entonces, ya no somos las mismas...

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

tal com érem....

Sícoris ha dit...

Llegits a l'actualitat, els comentaris paternalistes del periodista fan mal a la vista, però aleshores era el pa que s'hi donava. Consultar l'hemeroteca de l'època és una molt bona manera de constatar-ho.

Júlia ha dit...

Francesc, i tot semblava 'normal', he, he.

Júlia ha dit...

Sicoris, va bé mirar aquests diaris per comprovar que en moltes coses hem millorat molt i molt, hi ha una tendència a pensar el contrari.

Anònim ha dit...

Cert que les coses han canviat molt; precisament per això és preocupant veure com es reprodueixen pensaments i models com els d'aleshores. Hi ha avenços que pengen d'un fil.

Júlia ha dit...

Enric, és que l'economia també mana, tot i que no de forma absoluta. O això voldria creure.