9.7.13

GRÀCIES I DESGRÀCIES DE MODA LITERÀRIA EFÍMERA






Acabo d'empassar-me una novel·la negra molt distreta i acceptable. No puc evitar de tant en tant, des de la meva adolescència acompanyada d'Agatha Christie, dedicar alguna estona lectora intermitent a això que en deien, amb cert menyspreu, literatura de lladres i serenos. Fins i tot he caigut en el parany d'escriure jo mateixa un llibre amb mort i sospitosos i investigadora jubilada, què hi farem, sóc humana. No entenc la dèria humana que ens empeny a rabejar-nos en el mal, en aquest mal novel·lat o filmat amb més o menys grapa. El cas és que el gènere ha fet una gran revifalla i fins i tot diria que s'ha sacralitzat de forma una mica indiscriminada.

La novel·la negra a la qual faig referència és Els bons suïcides, de Toni Hill, un autor de casa que ja va tenir molt d'èxit amb la primera, L'estiu de les joguines mortes. Tots dos són llibres  ben escrits, ambientats a Barcelona, estructurats amb grapa i no m'estranya l'èxit aconseguit, considerant el panorama general. Al llibre,  a més del misteri puntual esbrinat i central, hi ha un altre misteri lligat al protagonista, Héctor Salgado, que s'inicia en el llibre anterior, un recurs que ens anuncia que continuarà la sèrie, utilitzat avui per diferents autors. Les novel·les de Toni Hill han sortit gairebé de forma simultània en català i castellà tot i que crec que l'escriptura original de l'autor és en castellà però avui no és té massa en compte allò de la versió original

El que m'ha provocat certa ironia interior en llegir el llibre és que en ell s'hi inclouen, una mica amb calçador, referències a dos temes de moda, un cas de nena robada per a una adopció il·legal i un altre de parella amb tendència a practicar el sexe de les ombres de Grey. Cada temporada sorgeixen desgràcies més o menys d'actualitat que es reflecteixen en llibres i sèries, sovint no són originals, de fet els temes són antics i recurrents, però es posen d'actualitat i s'exploten a tort i a dret de forma recurrent i matxacona. D'adopcions raretes em temo que n'hi ha hagut i n'hi haurà i potser és més agraït fer referència als foscos temps del passat que no pas als del present, tot i que estic segura que amb això de la globalització d'aquí uns anys tindrem moltes sorpreses a l'entorn de la qüestió. Quan jo era petita ja explicaven i llegien molts contes sobre nens robats que al llarg del temps trobaven la família veritable, sovint benestant, per cert. 

Durant una llarga temporada no hi havia sèrie o llibre on no sortís la reivindicació d'un homosexual, de primer marginat i després acollit amb comprensió, amor i generositat, per tot l'entorn, el qual de forma general era una perla, creatiu, simpàtic, bona persona, ben plantat. No sé si el tractament d'aquests temes de forma tan fulletinesca ha contribuït a normalitzar temes que en algun moment han estat conflictius, potser és així, qui sap. Un altre tema reivindicat en novel·les i pel·lícules va ser el de les mares solteres i abandonades per homes sense cor, per exemple. En els primers temps dolorosos del descobriment de la SIDA va passar el mateix, no hi havia novel·la o sèrie de la tele on algú no s'infectés i acabés morint. Quan la malaltia es va controlar una mica i la mortalitat no ha estat tan immediata ni contundent el tema ha gairebé desaparegut de la literatura de consum. En una novel·la de Vázquez Montalbán, autor que no és pas dels del meu culte personal, em vaig ensopegar fa anys amb una frase absolutament desagradable, l'autor rumbejava en ocasions una mena de sarcasme pocasolta de molt mal gust. No recordo bé l'argument, cerquen algú, i se'l troben infectat i moribund, tenia cara de enfermo de moda, comentava l'inefable Carvalho. En aquella època, en la qual qui més qui menys coneixia gent afectada per la qüestió, la gracieta em va fer molt poca gràcia. 

L'estirabot literari, de tota manera, responia a una constant, aquesta de les desgràcies de moda que acaben per provocar, em temo, un efecte contrari al buscat, el cansament ens immunitza. Si sorgeix un cas real de capellà pederasta ja ens podem pensar que per les sèries televisives i les novel·les per al consum estival ens en trobarem uns quants més, el mateix pel que fa a les dones maltractades, als adoptats il·legals, als malalts de càncer, a les prostitutes esclavitzades, al que sigui que pugui provocar la llagrimeta fàcil. L'excés de pel·lícules i novel·les sobre nazis crec que van provocar aquesta mena de frivolització sobre el tema, el mateix que en l'actualitat ho està provocant l'excés de postguerra famèlica i de franquistes malèvols. Tots els temes es poden tractar sempre, si es fa bé i amb certa grapa però de bones  novel·les n'hi ha poques. La novel·lística pretèrita va entomar un tema com l'adulteri femení de moltes maneres, es van escriure moltes ximpleries però de la quantitat, com sol passar, en va sortir la qualitat d'una Regenta, d'una Anna Karènina. Pel que fa a les mares abandonades, així, d'entrada, em ve al cap l'excel·lent Una dona sense importància, d'Óscar Wilde.

El problema de l'excés de difusió literària de segons què provoca, a més a més, un efecte pervers i generalitzat de suspicàcia. Pel que fa a les adopcions n'he conegut moltes d'absolutament legals i ben fetes, que no van costar als afectat res més que la voluntat en ajudar amb algun donatiu no obligatori algun centre d'acollida d'infants, de la mateixa època en la qual es van donar els casos il·legals detectats en l'actualitat. Sobre capellans pederastes, evidentment, no ho eren pas tots, ni de bon tros i moltes persones no religioses, fins i tot d'esquerres, també tenien afició a grapejar criatures, em temo que molta gent de la meva generació podria evocar moltes anècdotes que avui provocarien una gran alarma social i que aleshores no semblaven tan horribles. Fins al punt que Rafael Nadal, en el llibre on explica els seus records infantils, Quan érem feliços, es veu obligat donades les circumstàncies i les suspicàcies actuals a manifestar que a ell, a l'internat religiós, no el va tocar mai ningú, ni per grapejar-lo ni per castigar-lo.

L'estudi de la literatura hauria de comptar amb els títols menors, fins i tot amb la palla escrita i consumida en cada moment, perquè tot plegat reflecteix molt bé els desigs, les pors, les dèries i les misèries de la gent. La infantesa dels meus pares i fins i tot la meva va estar poblada d'infants orfanets sense pare ni mare, sovint maltractats per d'altres parents o coneguts, que acabaven per reeixir en un món hostil. Em recordo de preadolescent, plorant a llàgrima viva damunt d'un exemplar de Sin família, de la col·lecció Historias i també vaig plorar molt amb Jane Eyre i amb els orfanets espavilats de Dickens. Les modes literàries no tan sols recorren a les desgràcies, el sexe també té les seves modes i això del Grey i el sadomasoquisme fi sempre ha produït literatura per al consum, en aquest cas adult, secret i moltes vegades, masculí. En canvi les ombres aquestes han estat abduïdes per moltes senyores amb fantasies de submissió suau. Ai, quans fantasmes suren pels nostres somnis de tota mena! I també per les nostres pors! 



11 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

L'estiu de les joguines mortes la vaig llegir l'pany passat de vacances i em va semblar mol fluixeta i plena de tòpics, bastant pillada, vaja. És un dels problemes de la novel·la negra clàssica, que per cert jo ambè he conreat - mea culpa - i amb tots els tòpics a l'ùs.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Com que la literatura, ja sigui en format més lleuger o més culte, reflecteix la vida, fins i tot en les seves fantasies!, tenim per triar, tant a l'hora de llegir com d'escriure.

Enric H. March ha dit...

No et negaré que hi ha molta lieteratura que s'apunta a les modes. Però també és cert que les modes destapen la possibilitat de parlar de temes que fins aleshores no havien estat tan tractats. Cert que s'explota un cert tipus de sexe com si fos una gran troballa i que la pederàstia i la violència familiar o escolar abunda als llibres i als diaris més que abans quan, en realitat s'ha donat sempre. Al final, és l'experiència de cadascú el que dóna caràcter més o menys global a un fenomen.

Si jo hagués d'escriure sobre la meva infantesa i la meva adolescència hauria de recórrer indefectiblement al sexe i la violència perquè la meva vida i el meu entorn hi anven plens. Però no ho puc fer perquè escandalitzaria el personal i semblaria que m'estic apuntant a la moda d'apuntar i disparar contra persones i temes recorrents.

És cert que hi havia de tot, però l'experiència ens decanta cap una perspectiva.

Júlia ha dit...

Francesc, un llibre i l'altre, dels del Hill, estan plens de tòpics però no es pot negar que l'autor té l'habilitat de captar l'atenció tot i que després decebi i al capdavall pensis que tot és un rotllo.

Júlia ha dit...

Teresa, afortunadament, i també hi ha un moment per a cada cosa.

Júlia ha dit...

Enric, de vegades, com he comentat, tot es frivolitza i les desgràcies excessives, mal explicades, més aviat fan riure, com quan a la parròquia recitaven aquells poemes sobre nenes òrfenes i avis abandonats i xalàvem d'allò més. Ara bé, en tot hi té un pes la grapa de l'escriptor, fins i tot del recitador, el mateix text te'l poden dir tan bé que et faci plorar o tan malament que et faci riure a cor què vols.

Si escrius sobre les teves experiències de forma seriosa i aprofundida siguin les que siguin tindran un valor literari, però això no és gens fàcil. He llegit memòries escrites per gent que n'ha passat de tots colors i la poca grapa fa que semblin hilarants, cosa que sap greu. La realitat, a més, no té perquè ser versemblant, més aviat sovint no ho és.

En general, la tragèdia s'ha de dosificar amb talent creatiu.

Agatha ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Martina ha dit...

Doncs a mi, a la meva edat, em segueixen agradant aquesta sèrie de llibres clàssics, que em porten a la meva infantesa. Últimament m'he acabat "invitació a un crim" de Columna que és d'aquest tipus i també m'ha encantat.
Sé que molts ho qualifiquen de literatura menor, però a mi em fan passar, de tant en tant, bones estones.

Júlia ha dit...

Martina, a tu i a la majoria de gent, sobre el tema de literatura 'menor' el que no es pot fer és etiquetar tot el gènere amb aquest adjectiu quan podem trobar obres molt bones, bones, mitjanetes i infumables, el que passa és que l'èxit del tema ha fet que es promocionessin molts bunyols però, vaja, de tot hi ha d'haver a les llibreries.

David ha dit...

És ben cert que els estudis literaris haurien d'encabir aquest tipus de produccions passatgeres que, molt sovint, capten l'esperit de l'època molt millor que les grans obres (la qual cosa tampoc sé si és bo o dolent).

Júlia ha dit...

David, és que recordar tan sols el més remarcable dóna una idea errònia d'excel·lència sobre la gent del passat, suposo que algú ja ho té en compte però en general no és així, el mateix pel que fa a la música, la pintura...