24.7.13

L'ÀVIA BOLA I L'ESPORT MODERN




Admeto que sóc antiesportista i que una mala professora de gimnàstica, a escola, va frustrar tota la meva voluntat en l'àmbit de l'educació física, que sovint no és ni ben bé educació. Però no li veig cap gràcia a aquesta cultureta de l'esforç i la competició esportiva, destinada a aconseguir que qui no és el número u sigui el número zero. Em fa angúnia contemplar aquestes noies pintades com una porta, seques com un clau, i fent moviments histèrics en remull, la veritat. No els nego el mèrit, jo no ho faré mai, tot això. 

L'esport de competició té moltes misèries, algunes de ben conegudes i reconegudes, però malgrat tot conserva el seu prestigi i es lloa més un esportista d'elit que un bon estudiant de filosofia. Ja a escola els nois i noies poc àgils es troben sovint marginats, els set-ciències són mirats de cua d'ull. Els moviments aquàtics d'aquest esport tenen poc a veure amb l'harmonia dels balls mullats d'Esther Williams, la veritat. Em recorden més aviat aquests balls de saló, també competitius, en els quals les parelles semblen robots, com ho semblen també aquestes noies clòniques vestides una mica com una mena d'éssers estranys i mecànics.

Sobre el tema hi va haver no fa gaire una mica d'escàndol a l'entorn del tipus d'entrenament que se'ls fa però tot ha quedat en aigua de figues. Les noies són persones més o menys adultes i m'imagino que ho fan perquè volen, així ho vull creure. De tota manera el capteniment dels pares de nens que destaquen en l'esport és sovint lamentable, en conec molts casos i molts testimonis. Els pares d'avui, molts d'ells, estan ben decidits a fer tota mena de sacrificis personals per tal que les joves promeses de la família tinguin suposades oportunitats esportives. 

Els mitjans de comunicació ens mostren sempre el triomf dels millors. El futbol professional mediàtic ha quedat reduït a un parell de clubs i a mitja dotzena de grans figures. Els nois d'avui, des de fa més de trenta anys, als patis d'escola, a l'hora del lleure, juguen gairebé de forma exclusiva a futbol i les noies van pel mateix camí. Fins i tot una cosa tan inclusiva com l'excursionisme familiar s'ha anat reconvertint en això de les curses de muntanya. Diria que l'esclat casteller, en detriment d'altres coses, com ara els balls tradicionals catalans, té molt a veure amb aquesta cultura de la resistència i l'esforç mal entès.

No es parla a fons de les seqüeles físiques i morals dels qui fracassen. He conegut mestres d'educació física que havien hagut d'optar per aquests estudis després d'una lesió seriosa, a causa d'un esport de competició excessivament precoç i sovint fomentat per la família. I encara bo que han tingut una sortida laboral i se n'han sortit una mica bé. El món del ciclisme és un altre camp ple de despropòsits, denunciats en més d'una ocasió. No és només en l'esport on es mostra la incoherència del món d'avui i potser sempre ha estat una mica així però en l'actualitat tot és mediàtic i els informatius suposadament seriosos dediquen tres quartes parts del temps a l'esport de tota mena. Les manifestacions esportives a nivell mundial són molt estimades pels poders públics, representen avui les seves piràmides personals i ningú no renuncia a sortir a les fotografies en un temps de lideratges tebis. 

Passo per alt coses que fan riure, com aquella teatralització inaugural carrinclona amb un avi fashion i un nen ximplet, meditant sobre la manca d'aigua i la resta, davant de tanta piscina. I és clar, no hi podien faltar els castellers aquàtics, un correfoc aquàtic hauria estat massa complex. Bé, potser sóc jo que em faig gran i rondinaire, i com em va dir una bona amiga, és que no t'agrada res. Fa anys que no ho sento però durant la meva infantesa d'això de ser gran i rondinar en deien fer com l'àvia Bola. 

29 comentaris:

Miquel ha dit...

"...és que no t'agrada res..."
ja sóm dos ¡
Salut

Mª Trinidad Vilchez ha dit...

Tota la raó del món portes estimada Júlia, penso igual, però no ho hagués expressat mai com tu amb les teves paraules, a mi de veritat moltes noies em fan pena, tant sacrifici, per què, en lloc de cultivar per al dia de demà, que serà aviat i noto molta pressió i alguna vegada veig els salts, per les vistes de la Sagrada Família i el boniques que són, però jo era nedadora de petita, al club de natació i als dotze anys, la meva mare em va esborrar, deia que se m'havia posat esquena d'home, i jo com tantes nenes com jo, a callar ...
Una abraçada Júlia i moltes gràcies.

Ja sóm tres...!!!

Galderich ha dit...

Jo ho prohibiria perquè atemta contra els drets humans més bàsics. Darrera la medalla no s'amagua només el dolor del guanyadot orgullós sinó els milers que van al darrera i no han aconseguit res.

És com obligar a nens a fer-se monjos...

Galderich ha dit...

Jo ho prohibiria perquè atemta contra els drets humans més bàsics. Darrera la medalla no s'amagua només el dolor del guanyadot orgullós sinó els milers que van al darrera i no han aconseguit res.

És com obligar a nens a fer-se monjos...

Temujin ha dit...

Con permiso, hasta los veintiún años siempre he hecho deporte, atletismo y balonmano fundamentalmente. El deporte es magnifico, libera tensiones, descarga adrenalina, mejora la salud y el pensamiento. Es una buena forma de educar a los niños, máxime cuando ahora muchos de ellos se rigen, como consecuencia de la educación de los padres, por la cultura del mínimo esfuerzo. El deporte profesional es un negocio y no conviene confundir ambas cosas, no es justo. Para mi, el deporte siempre fue una lucha conmigo mismo, las ganas de superarme, correr más distancia o hacerlo más rápido. Un saludo.

Loreto Giralt Turón ha dit...

A mi també em costa d'entendre aquesta cultura de l'esforç enfocada exclusivament en l'esport, i no en totes les altres coses que hi ha a la vida. Però suposo que hi ha gent a qui li va bé.

El que no m'agrada gens és l'excessiva valoració social que atorguem als esports, sobretot al futbol. Mai no entendré als pares que pretenen que els seus fills s'emmirallin amb els futbolistes, que els posen com a exemple d'un munt de virtuts que dubto que hagin tingut temps d'obtenir.

Ricard Masferrer ha dit...

M'agrada l'esport, més com a practicant que com espectador, encara que també haig de confessar que segueixo alguns esports.
Però estic amb tu que s'ha desmesurat el tractament de l'esport als mitjans. Fàcilment es converteixen en herois a tots els esportistes que triomfen i omplen el temps dels TN. Poques vegades s'explica la duresa i el sacrifici personal dels entrenaments. Es sobrevalora l'èxit. Qui no guanya no és ningú.
Practico esport des de petit. Com tots he passat una època en que gaudia de millorar el meu rendiment, però va ser breu. El que realment m'agrada des de ja fa molt de temps es passar-ho bé fent esport amb contacte amb la natura, tant en solitari com acompanyat de bons amics. Simplement fer esport ha de ser divertit, d'altra manera no té sentit. Si a més alguna vegada es guanya o s'assoleix el repte que hom s'ha plantejat, això és un més a més.

Enric H. March ha dit...

Bé, ja saps que jo sí que practico esport de competició. M'hi vaig posar de gran empès perquè el que feia ho feia prou bé (tenia condicions naturals, per tant sense cap mèrit). Dit això, com que sóc una persona reflexiva no me'n puc estar d'analitzar el meu entorn. I no cal ser gaire espavilat per adonar-se que l'esport té molt de pràctica feixista; pel fet que sempre hi ha contrincants a qui derrotar, com per la comunió que requereix la seva pràctica, com per la resposta de qui s'ho mira als camps de joc.

De tota manera, crec que no ho és més que qualsevol altra pràctica humana destinada a la supervivència: el treball, per exemple, però també moltes pràctiques socialitzadores que serveixen per mantenir controlat el ramat.

Però penso que hi ha components bàsics de l'esport que són molt interessants. L'activitat física n'és un d'ells: el cos necessita acció si se'l vol mantenir mitjanament funcional. És una necessitat biològica. Un altre és l'activitat social entesa com a camp de proves en què s'aprèn que no estem sols i que determinats esforços quan són coordinats són més eficaços.

El problema de tot plegat és quan es vol vendre el producte. I en aquest sentit l'esport és un producte que mou diners, emocions i pulsions.

Al final resulta que l'esport és com tot: depèn de l'ús que se'n faci s'obté una realitat o una altra. Però no oblidem dues coses importants. Una, que som animals; l'altra, que som manipulables. Un bon aprenentatge físic i mental ens pot allunyar de l'animalitat sense oblidar que som orgànics, i fer-nos més reflexius, que si bé no sempre serveix per fer-nos més lliures, sí que ens fa més conscients i més crítics.

Jordi ha dit...

Jo sempre he fet esport, primer de competició (natació i waterpolo), m'he mantingut poquet amb nens petits i ara que ja són una mica grans he tornat a nedar i córrer. Veig les coses molt diferents. Els meus fills ara fan natació i els facilito no perquè siguin campions sinó pels valors que porta associats: esforç per a aconseguir coses, treball en equip, esportivitat, resistència,... i aquests valors ens han anat molt bé a mi i els meus companys a la vida posterior a la de competició. L'aspecte negatiu del l'esport d'alta competició pot ser la dedicació exclusiva i l'exigència per sobre del que és natural però això no és la majoria de l'esport ni el de competició.

Les persones que fan esport de competició estan decidint sempre si els hi surt a compte. Els que decideixen que no ho deixen però qualsevol ho pot deixar, com a mínim en països com el nostre.

Jo no veig les nedadores de sincro esquifides com dieu. Tenen un cos atlètic i estan fortes. Esquifides són les que no mengen per qüestió d'imatge però aquí, o mengen i tenen una massa muscular mínima o queden fora.

Hi ha massa valoració social de l'esport? Potser el que hi ha és baixa en altres àmbits. Crec que una persona que s'ho ha guanyat amb esforç netament té dret a ser reconegut faci el que faci. Actualment es reconeix que hi ha més que una intel·ligència, no només el pensar o se filòsof.

En referència al que comenteu de les escoles, moltes no veuen bé els nens que fan esports de competició, havent-hi casos on se'ls posen les coses difícils. L'esforç que han de fer molts esportistes per poder fer esport i estudiar és molt superior que el d'altres. Ells ho han escollit i no cal admirar-los però tampoc perjudicar-los.

I, voler guanyar a altre de manera neta i esportiva no és FEIXISME. A qualsevol cosa li en diem avui en dia. Precisament l'esport posa a tothom en igualtat de condicions i qualsevol pot guanyar als altres sense relació al que molts anomenen races.

Júlia ha dit...

Miquel, admeto que em torno rondinaire, he, he.

Júlia ha dit...

Ma Trinidad, de petit pots decidir poca cosa, per això sovint es fa el que volen els grans o el que fan els companys d'escola, els pares haurien de ser els qui s'adonessin dels riscos d'un esport precoç.

Júlia ha dit...

Penso així, Galderich, també respecte a això de tenir els infants hores i hores tocant el violí, és clar que hi ha casos especials i singulars, que tenen un do especial i una gran afició, però són molt pocs, el pitjor és que se'ls ofereix com a model i exemple i no com a singularitat.

Júlia ha dit...

Temujín, el deporte tiene muchas caras, como casi todo y no le niego valores positivos, sin embargo he visto muchas perversiones en su práctica.

Júlia ha dit...

Loreto, és que crec que el problema és la valoració social i mediàtica, com he explicat abans.

Júlia ha dit...

Cert, Ricard, jo no estic en contra de què els adults en facin si volen i en tenen necessitat, però quan afecta a gent molt jove i veig com es fomenten aquests models em fa una mica d'angúnia.

Júlia ha dit...

Bé, Enric, potser passa com passa en altres camps, l'art, la literatura, però em temo que no tenen el mateix pes en el conjunt de la població. Sé que hi ha gent que té necessitat de fer alguna activitat esportiva i dons naturals, un altre tema és que s'obligui, ni que sigui psicològicament, a fer-ne als infants i que se'n potenciï la competitivitat desfermada, mal vista en d'altres àmbits.

No és que sigui feixista 'per se' però els feixismes l'han potenciat sempre, cal tenir-ho en compte.

Júlia ha dit...

Jordi, no dic que sigui feixisme però que ha estat un gran instrument en mans dels feixismes. Sobre els infants, de petit pots decidir poca cosa per tu mateix, em sembla, la família i els companys tenen un gran pes i en les competicions esportives infantils he vist actuacions familiars molt lamentables i no sóc l'única.

En aquest tema, com en tants, costa arribar a cap consens, toca molts valors i cadascú de nosaltres veu una mica el que vol veure, segons les seves creences, tendències i fins i tot imaginari sentimental.

En alguna ocasió a escola els pares havien qüestionat el tema de donar premis als jocs literaris per no 'discriminar' però en canvi ningú no va qüestionar mai l'esport competitiu que acompanyava les celebracions.

Júlia ha dit...

Voldria aclarir que l'opinió antiesportiva és molt personal però crec que no cal ser molt sagaç per comprovar el pes que l'esport de tota mena té en el conjunt,per exemple, dels informatius i que cada vegada queda més reduït als grans campions.

Trobo bé que un xicot amb dots físiques extraordinàries salti per les muntanyes fent rècords, però que d'això en facin espectacle i exemple, em sembla perillós.

És clar que d'adult cadascú pot fer el que li abelleixi, faltaria més.

Júlia ha dit...

Per cert, i no vull tirar llenya al foc sinó fer broma, ara tenim uns grans esportistes mediàtics molt famosos, Urdangarin i Bárcenas, he, he.

http://www.extraconfidencial.com/movil/articulo.asp?idarticulo=11461

Temujin ha dit...

Julia ahi estoy de acuerdo totalmente, no se puede consentir que televisiones que pagamos todos dediquen media hora de televisión diaria (por lo menos) al futbol incluso cuando no hay liga, (para mas "inri"). El deporte se practica más que se comenta. Un saludo.

Júlia ha dit...

http://blog.cesarperezdetudela.com/index.php/2009/08/luis-barcenas-alpinista/

Júlia ha dit...

Temujín, i el fútbol 'és' Barça, Madrid i la 'pedrea', que no la 'pedrera'.

Enric H. March ha dit...

L'esport no és feixista per ell mateix però sí que molts elements que el componen són a la frontera segons l'ús que se'n faci. Jo n'he subratllat tres: sempre hi ha contrincants a qui derrotar, com per la comunió que requereix la seva pràctica, com per la resposta de qui s'ho mira als camps de joc. I hi insisteixo. La seva traducció extrema és: violència (tot s'hi val per guanyar), nacionalisme (el meu país és el millor) i alienació (no sóc res sense allò que em representa). Que després tot això es presenta en diferents graus? Cert. Però la imatge de l'esport d'alta competició que es ven no és la de la salut, la socialització i la sana competència, sinó tot el contrari.

Jordi, tu ets esportista i saps que hi ha comportaments d'aquest tipus més enllà de l'esport d'alta competició: en els mitjans, entre els pares... Evidentment, també hi ha qui hi sap veure els valors que la pràctica esportiva aporta, i els transmet. És que si no fos així no estaríem parlant d'esport sinó d'una altra cosa.

Jo estic agraït al que l'esport m'ha aportat (ja hi creia abans, però amb l'esport es fa molt evident): l'esforç, la disciplina, la satisfacció, l'amistat... A més, sóc monitor d'atletisme i entreno gent, i sé que he de ser molt precabut amb qualsevol tipus de militància.

Júlia ha dit...

Ja sé que puc trobar molts matisos i excepcions però a escola hi ha dos grans marginats, el (la) set-ciències 'empollon' i aquell que no triomfa en el camp dels esports o dels jocs físics perquè és maldestre, malauradament vaig patir ambdues marginacions, potser estic traumatizada, aneu a saber.

Júlia ha dit...

I ja no entro en el tema sexista, és un camp on els dos sexes estan ben diferenciats i en el qual les escoles 'de nois i elitistes' estan ben vistes. Fa molts anys vaig veure una peli inoblidable, de l'Europa de l'est, Ivana a l'atac, una noia jugava a futbol amb els nois del barri fins que aquests es federaven i competien i ella quedava marginada, tot ens sembla normal i no ho és tant.
http://www.decine21.com/Peliculas/Ivana-al-ataque-24842

No he vist cap altra peli tan educativa en aquest camp, i és del 1964!!!!

Júlia ha dit...

i la vaig veure en un programa educatiu de cinema per a les escoles abans de la transició i tot...

Jordi ha dit...

És cert que a nivell de pares n'hi ha per llogar-hi cadires. Però crec que no són la majoria, com a mínim en el món de la natació on em moc. En futbol sembla que n'hi ha més per comentaris d'amics. Però això és un problema d'educació dels pares, no dels esports. Darrerament el que he vist és una reacció contra aquesta mena de pares.

Tampoc m'agrada que facin només futbol a la televisió ni que s'estiguin dos quarts parlant-ne mentre deixen altres esports per a última notícia quan han passat coses més importants. També m'emprenya no poder veure partits de waterpolo d'un mundial perquè el Barça fa un partidet de costellada però hi ha més gent interessada amb el futbol.

S'ha comentat en Kiliam, aquest nen que corre per les muntanyes. En aquest món, un esportista molt superior a tots els que surten jugant amb una pilota i que cobren quantitats logarítmiques respecte el muntanyenc, em sembla bé que surti. Com a mínim es podrà guanyar la vida sense sense jugar en una tercera divisió. Que faci el que fa té una component genètica però, no oblidem, molt i molt d'esforç. Aquí no es regala res.

En quant a les característiques feixistes. La filosofia de l'esport i fins i tot s'ha vist a TV en partits aleví del Barça és que no tot val per guanyar, cal respectar les normes. Nacionalisme: no, és pot reconèixer que un altre equip és molt superior i per això es perd o és queda pel darrere. Un altra cosa és l'actitud dels peridistes, generalment els que poc esport han fet. Alienació (?) tothom és important en un equip, si no no n'hi ha. Tothom té característiques úniques que el fa millor per certa posició o determinada situació. Dins d'un equip d'uniforme només la vestimenta.

Enric H. March ha dit...

Sens dubte que tens raó, Jordi. No vull que pensis que vull polemitzar. Jo m'ho passo molt bé fent esport i competint. I crec que la iniciació a l'esport és necessària, adaptada a les necessitats i a les característiques de cadascú. Em plantejat visions diferents d'una mateixa realitat, i jo voluntàriament m'he posat en un extrem.

Menciones el periodisme, i aquí sí que segurament hi trobaríem la bèstia negra que està lligada a interessos que res tenen a veure amb l'esport i si amb l'espectacle associat als interessos econòmics.

I el Kilian és un esportista com n'hi ha pocs.

Bon estiu si no ens tornem a creuar :)

Júlia ha dit...

No vull entrar en polèmica, com totes les coses l'esport té moltes cares però jo en veig moltes que no m'agraden, tot i que em temo que en aquest tema, com en d'altres, hi ha moltes opinions i també hi ha creients, no creients, agnòstics, devots i relativistes.