11.7.13

MALENTESOS TEATRALS I ACTRIUS DE CULTE POBLE-SEQUÍ: JULIETA SERRANO, PREGONERA



Dissabte comença la Festa Major del Poble-sec, amb un excés de soroll i decibels, com és habitual en els nostres temps, cosa que fa que més d'un veí fugi on pugui, sobretot durant els caps de setmana inclosos en el programa. El pregó el farà aquest any l'actriu Julieta Serrano. També es col·locarà una placa a la casa on va viure de petita i de jove, al carrer Nou de la Rambla. Com ens sol passar sovint, el tema de la placa ha estat precipitat i una mica destraler però al capdavall la cosa ha sortit bé. Hi ha persones, també de l'ajuntament, que sembla que tinguin por a l'excés de plaques d'aquest tipus quan jo crec que s'hauria de ser més generós amb el tema. Contribueixen a donar senyals d'identitat als llocs, a recordar gent remarcable i a animar els passeigs per carrers diversos. M'agradaria que el meu barri tingués un esperit proper al del barri sevillà de Triana, on recorden amb boniques rajoletes tot tipus de personatges, àdhuc modistes o sabaters populars. Un altre tema que sempre m'ha desvetllat ironia és que a Barcelona no es pugui dedicar un carrer a algú que encara cueja, per la placa no cal haver traspassat però gairebé, amb l'excepció de la de Joan Manel Serrat, que la va aconseguir quan encara era jovenet.  Per  desgràcia, també es barregen sovint, en aquest tema, qüestions polítiques, molt viscerals a la petita comunitat del meu barri.

És aquesta la primera placa dedicada a una dona relacionada amb el Poble-sec, per cert. Ahir, quan es comentava el tema en una reunió em vaig adonar del poc que la gent sap sobre aquesta actriu, més enllà d'haver estat noia Almodóvar i haver sortit a algunes sèries de la televisió. Durant la meva joventut Julieta Serrano, que se'n va haver d'anar a treballar a Madrid per manca d'oportunitats a Barcelona, es mencionava tot sovint a revistes de culte, com Triunfo. Però no som anglesos i aquí el teatre de qualitat no ha acabat de tenir un pes específic tot i que ha viscut èpoques bones. Impressiona veure el repertori en el qual ha tingut protagonisme l'actriu, que fins i tot quan ha fet allò que en diuen d'actriu secundària o de repertori ha estat molt i molt ben valorada per la crítica. Recordo encara el rebombori que va generar el muntatge de Las criadas. Malauradament el bon teatre en castellà que es fa a Madrid no sempre pot venir a Barcelona, fa anys que ens arriba amb comptagotes. Diuen que és per manca d'espais, una excusa com una altra.

Julieta Serrano amb Cayetana Guillén Cuervo estan fent a Madrid, enguany, El malentendido, un text emblemàtic de Camus que en català es va poder veure l'any 2006. L'obra ha tingut unes crítiques excel·lents. Guillén Cuervo explicava que era el seu pare qui li havia aconsellat  endegar el muntatge d'un text el qual, si es fa bé, té l'èxit assegurat. No sé si l'arribarem a veure a Barcelona, avui la nostra ignorància es tan definitiva que ningú de la colla on comentaven el tema de la placa sabia que l'actriu estava en l'actualitat treballant a Madrid en aquesta obra. De forma paradoxal la primera vegada que es va poder veure a Espanya va ser a Barcelona, el 1969, al Poliorama, dirigida per Marsillach i interpretada per Fernando Guillén, Gema Cuervo, María Luisa Ponte, Alicia Hermida i Agustín Bescó, va tenir un gran èxit. Jo crec que les versions fetes després a casa nostra no han tingut el mateix ressò que la primera però eren d'altres temps, aquells de finals dels seixanta. El Poliorama havia acollit moltes obres de culte,  fortes, com en deien aleshores o que havien estat prohibides per motius més aviat polítics

També s'havia fet bon teatre castellà durant una època al Talia, avui un no-lloc ple de bardisses i amb una figuera que algun dia potser haurem de defensar, segons allò que ens acabin entaforant en aquell indret oblidat. Durant alguns anys les patums polítiques nostrades posaven pals a les rodes quan es volia fer teatre en castellà a Barcelona, avui crec que la cosa ha canviat una mica, per sort. Si aquests pals a les rodes haguessin servit per tal d'assolir una política teatral catalana coherent i seriosa encara, però el teatre català i en català s'ha anat endegant de forma erràtica i incoherent, cosa que ha contribuït a la poca cultura teatral de la gent jove i entenc això de cultura teatral com al fet de tenir una visió de conjunt del teatre de tot tipus, lligada a la història i a les circumstàncies, variada i eclèctica. Precisament aquesta política teatral de cultureta i capelleta va aconseguir carregar-se el cicle de teatre Cavall Fort, abans que aquest arribés a fer els vint-i-cinc anys d'edat, la majoria dels quals en època resistent i difícil. 

La placa es col·locarà el dissabte, dia 13, a les 10:40, al carrer Nou, número 139. Serà un acte senzill, de barri, l'actriu vindrà expressament de Madrid per aquest motiu. El Pregó el farà Julieta Serrano a les deu del vespre, a la Plaça de les Navas. Vull fer constar que al Poble-sec els pregoners no cobren mai res per aquesta col·laboració i és que he sabut que no és així a tots els barris de Barcelona, aquestes coses s'han de conèixer i valorar, em sembla.

Pel que fa a Le malentendu, la història crec que es va inspirar en un fet real. Recordo que de petita me l'explicaven a casa com si fos una mena de conte amb moral inclosa, més enllà de la versió teatral de Camus, un conte d'aquells de por, que feien esgarrifar. La va estrenar a París Maria Casares, qui va ser un dels amors més importants de Camus, filla de Casares Quiroga, una actriu que va fer història a França. El més estrany és que a través de les revistes dels seixanta sabíem què es cuinava a París, a Madrid, a Londres, en el camp del teatre i de moltes activitats culturals de tot tipus, tot i que anar-hi era un impossible per a la majoria, i ara sabem poca cosa de res de tot això. Vaja, al menys és la meva percepció. És clar, algú em dirà que si ho busques ho trobes, però ja has de ser un inquiet sobre el tema d'entrada i no un afeccionat normalet i polièdric. En aquells temps et topaves amb aquestes informacions en les bones revistes generalistes que s'editaven, compraven, comentaven i llegien. I en els suplements culturals dels diaris que, pel meu gust, han anat també rodolant pel pedregar de la vulgaritat i la fatxenderia o dels interessos creats per amiguismes i clientelismes. Sempre n'hi hagut d'això, d'acord, però em pensava que la cosa minvaria amb la democràcia i la resta i em sembla que més aviat al contrari, encara més en temps de crisi i poc pastís a repartir.

En tot cas, m'alegro de l'homenatge a una bona actriu catalana que ha treballat més aviat en castellà per raons ben comprensibles, cosa que potser fa que l'entrada en català a viquipèdia sobre la seva tasca sigui tan rància i mesquina i no inclogui res sobre les obres de teatre en les quals ha col·laborat al llarg de la seva ja llarga vida professional.

10 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Que buena ¡¡¡¡ de lo mejorcito del mercado ¡¡¡

Galderich ha dit...

Gran i merescut homenatge a la Julieta que mai ha oblidat els seus orígens del Poble Sec.

Júlia ha dit...

Pues sí, Miquel, creo que nunca se la ha valorado como merece, ha sido poco mediática, jeje.

Júlia ha dit...

Galderich, és així, al menys li haurem posat 'la placa', al barri.

Deric ha dit...

Bon article, Júlia!
La Julieta Serrano sempre m'ha agradat molt, és una de les millors actrius que tenim al país i és cert que no sempre ha estat tan ben valorada com es mereix.
Aquest homenatge hauria de fer-se més públic.
Per cert, l'entrada a la viquipèdia és pot millorar, ho pot fer qualsevol persona, només cal registrar-se a la viquipèdia i fer-ho no costa res.

Júlia ha dit...

Gràcies, Deric. Ho sé, ho sé, precisament vaig dir el mateix al Miquel de Provisionals quan es queixava del poc gruix de l'entrada dedicada a Aina MOll, però jo sóc molt 'patata' per a aquestes coses, ho he d'aprendre, encara que dius que no costa res jo em faig molts embolics. El que em sobta és que en castellà hi ha moltes més referències teatrals, per exemple, seria qüestió de copiar i enganxar.

Anònim ha dit...

Merescut homenatge!

Una de les coses que es troba a faltar en aquest nostre país és la normalitat. La culpa és tant de fora com de dins. Treballar en una llengua o en quatre, en un lloc o un altre hauria de ser un actiu. A un artista, com de fet a qualsevol treballador, tota experiència suma.

Júlia ha dit...

Enric, jo em queixo més de dins que no pas de fora i podria posar molts exemples, com ara el tracte donat a Ovidi Montllor fins que el pobre no va ser a les acaballes. I a molts altres. Modernistes contra noucentistes. Socialistes contra Convergents. Independentistes contra Federalistes. Guardiolistes contra Rossellonescos. I els que em deixo. La normalitat no és possible, em sembla.

Unknown ha dit...

Doncs jo veig natural prendre partit i és també natural a qualsevol país més gran o més petit. Serrano, una actriu imponent, va treballar molt de la mà de la seva amiga Espert. En aquell llarg temps de sequera cultural quan només ens deixaven fer Els Pastorets i encara, elles tenien dret a aspirar a més i està clar que la llengua castellana era la del poder mentre la nostra anava esdevinguent una mena de codi tribal que, en definitiva, és el que pretenia la caverna.
Així que la normalitat no només no és possible sinò que l'anormalitat és molt normal.
Salutacions, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, la culpa no ha estat solament de la caverna, també de la fatxenderia autòctona, en moltes ocasions. Vull dir la dels 'promotors culturals', hi ha històries molt negres sobre tot plegat.