4.7.13

MÓNS REALS, MÓNS FICTICIS I RECORDS RECONVERTITS


El pas del temps dóna la dubtosa virtut de tenir una perspectiva diferent sobre els coses, la gent i els fets diversos, personals i col·lectius. Quan mor gent propera és freqüent plànyer el temps que no els vam dedicar  i quan mor un escriptor sovint se'ns revifen les ganes de llegir-lo. Són sentiments febles, fràgils, la vida té més força que la mort, el present més força que el passat i, en tot cas, cadascú té comportaments diferents enfront dels records i les nostàlgies.

Els llocs també produeixen sentiments d'aquesta mena. Quan tanca un cinema, una llibreria, fins i tot una botiga de vetes-i-fils, un espai que hem percebut gairebé des de sempre, un sempre molt relatiu, és clar, tot són queixes. Sovint qui més es queixa havia anat poc a l'establiment perdut. El senyor Badenes, que escrivia sobre el Paral·lel quan no estava de moda escriure tant sobre aquell indret, recordo que va comentar, en una xerrada al barri, que si la gent que es planyia del final del Molino (aleshores encara no s'havia remodelat) hi hagués anat un  parell de vegades, el teatre no hauria acabat tancant a causa dels beneficis generats.

Durant anys el Paral·lel i el Molino de la postguerra van ser indrets xarons, on la gent amb aspiracions intel·lectuals no hi hauria perdut mai el temps. Després algun sector de la cultureta, els progres de l'Eixample i de més amunt, que podien alternar els barris vells i bruts amb el Bocaccio, van redescobrir el tema i aquest es va posar de moda. Poques vegades les iniciatives vénen dels consumidors reals o dels afectats, fins i tot la majoria de grans revolucionaris i reformistes eren de casa bona o mitjaneta alta. 

La història, des de la més complexa a la més quotidiana, s'explica a partir dels lletraferits, dels qui manen i dels historiadors que no la van viure, amb algunes excepcions. Si hi ha aspectes que incomoden o no responen al discurs que toca s'amaguen, es ridiculitzen o es menystenen. Pensava això fa uns dies, quan l'espai del senyor Cuní es va fer ressò del vídeo de Sabadell que també va penjar en Francesc i que mostra una vida de barri poc valorada per la majoria, que parla i canta en castellà, potser escolta ràdio Olé i té rauxes xarones i alegries modestes. La polèmica ha sorgit davant de la difusió experimentada per l'invent, altrament ni se n'hauria fet esment. Estic ben segura que aspectes del Molino antic, avui tan mitificat, haurien desvetllat en temps pretèrits, de ser difosos pel youtube, protestes semblants sobre la lamentable imatge barcelonina que podien mostrar, amb tota la bona fe, fins i tot. 

De vegades escolto afirmacions sobre com som o no som els catalans i sobre què volem i sentim que em fan pensar en el fet que la majoria de la gent no passeja ni observa res de tants móns diferents que conviuen en els nostres barris, pobles i carrers i que sovint sobreviuen fent la seva vida al marge de les grans proclames i de les grans consignes. Cadascú de nosaltres, ja ho comentava fa dies a l'entorn d'un escrit del periodista Juliana, ens tanquem a la nostra gabieta de Faraday, pel que sembla. I des d'allà dins, ai, pontifiquem i expliquem el que passa o allò que ens agradaria que passés i pensem que entre tots ho farem tot. Cosa que, com es pot comprovar quan es fan això que en diuen treballs d'equip,  tan de moda pedagògica en els darrers anys, no acostuma a funcionar, doncs n'hi ha un que penca, un altre que mana i es posa les medalles i uns quants que fan la viu-viu i queden bé amb poca cosa, sobretot si es fan més amics del que mana que no pas del que penca.

6 comentaris:

Miquel ha dit...

El meu fill Icaro, des que es va casar, viu amb la seva senyora a Hospitalet, Can Vidalet concretament. De l'escala on habiten, solament ells dues parlen i es parlen en català. No és que els habitants de les altres habitatges hagin vingut de fora fa mitjanament poc, sinó que són de les segones migracions, en aquest cas les "aragoneses" (1960) cap a Barcelona i establertes allí.
No obstant això, si els preguntes als residents si es consideren catalans o no, sempre et diran que la terra és la terra, però que ells són més d'aquí que d'allí.
Jo crec Júlia, que com sempre hem tingut la facilitat que l'altra persona t'entenia en castellà i no hem donat el valor a la llengua del país.
Què té a veure aquesta resposta amb el teu escrit ?, que la sensació de ser de la terra va implícita amb el domini de la llengua, si passem de l'idioma mai ens trobarem arrelats, i no serà a partir de la següent generació, i sempre de nadius, que ens creurem que som del lloc on hem nascut.

Júlia ha dit...

Miquel, potser és així però he vist coses contradictòries, no tot és la llengua, gent amb un gran domini del català, sobretot funcionaris com ara els mestres, però amb el cor molt poc 'català' i gent incapaç de parlar-lo però que se sentia molt d'aquí. No és fàcil això de l'arrelament i tampoc no sé si s'ha de demanar tanta identitat a tothom.

Francesc Puigcarbó ha dit...

al meu barri n'hi ha alguns de catalans, no gaires, sembla l'ONU i clar, no hi ha massa vida de barri ni associacions a l'ùs. Bona convivència si que n'hi ha, això si. Sort en tinc del marroqui manetes que m'arregla l'ordinador.

Júlia ha dit...

Francesc, el que volia dir és que tot és molt complex i variat, que hi ha molts móns i molts problemes a Catalunya i que no tot és com agradaria als cofois.

Enric H. March ha dit...

És tal i com ho dius, Júlia. La realitat és sempre diversa, i més en una ciutat gran, on el sentiment de pertinença pot venir donat per qüestions que res tenen a veure amb allò que uns altres consideren essencial. Als pobles petits és més diferent. Més allà de les rivalitats familiars i veïnals, acostumen a ser comunitats més cohesionades.

I pel que fa als llocs que tanquen... doncs a mi em fot perquè m'agrada la relació familiar que s'estableix. Amb els meus botiguers parlo de les coses de la vida.

Amb llocs com el Molino no em fot que desapareguin com a espectacle: jo hi havia anat poc i m'agradava només per l'esperit decadent que em governa; sinó que se'n perdi la memòria històrica. La reforma que s'ha fet no m'agrada: jo hauria conservat aquella platea atapeïda i aquelles llotges on t'hi jugaves la vida.

Ja veus: decadent i romàntic!

Júlia ha dit...

Enric, quan era jove els canvis no em desagradaven però ara no canviaria ni una cadira de casa. De tota manera el Molino no tenia futur tal i com era però em temo que tampoc no l'han encertat amb la reforma i no els va bé, són temps difícils. Sobre els pobles, no hi estic gaire d'acord, 'pueblo pequeño, odios grandes', diuen, en castellà. I els morts per venjances en la guerra i la postguerra, estadísticament, van ser molt més nombrosos a les zones rurals que no pas a les urbanes, em temo que hi ha de tot i això de la cohesió és un tòpic poc contrastat.