1.7.13

MOTIUS, ABSÈNCIES I EUFÒRIES MUSICALS

Copio aquestes opinions d'Enric Juliana que he llegit a facebook, la imatge de la gàbia de Faraday a l'entorn de tanta eufòria em sembla molt interessant:


No vaig anar al Camp Nou, però des de Madrid ho he seguit amb atenció. Molta gent, civisme, una gran condensació sentimental, Lluis Llach celebrant l'Ofici Major, absència de Raimon -jo sempre he estat més de Raimon que de Llach-, demostració de força, però també Gàbia de Faraday: un cert risc d'aïllament de les corrents exteriors: sobre tot les més difícils de captar, perquè no són ni molt entusiastes ni tampoc molt contràries. El desgavell és tant gran que molta gent viu en aquests moments en la regió de la perplexitat. La superposició dels mitjans convencionals amb la compulsió electrònica de les Xarxes crea un camp molt intens pels que s'hi mouen, però a la vegada dificulta la comprensió de les zones indefinides, avui majoritàries. Èxit, per tant, amb risc d'acabar muntant a Catalunya una fenomenal Gàbia de Faraday.


Mentre el concert avançava, vaig escriure aquest article sobre cançó i política, amb una peça portuguesa que cada cop m'emociona més.

(Enric Juliana)

Les absències, diverses i més nombroses del que pot semblar, són molt significatives per la varietat i també pels motius, alguns de greus, com ara que ningú no els va dir res, cas de cantants com Pujadó i d'altres, d'aquests que fan i han fet des de fa anys una feina constant i poc reconeguda en el marc de la cultura catalana. D'altres motius són, fins i tot, una mica humorístics, com ara el munt d'excuses de tants musics de les noves fornades, d'aquests que tant ens promocionen per la tele, només els faltava portar la baixa mèdica que molta gent progre tramitava a escola en temps de vagues, per no haver d'anar a treballar i no perdre calerons. El mateix pel que fa a alguns polítics d'aquests que queden bé amb poc gasto i no acabes de saber mai de quin peu calcen.

Hi ha d'altres casos més clàssics, com el de Raimon, que menciona Juliana, i que no volen des de fa anys, crec que per motius profunds i que entenc perfectament, esdevenir bandera de res en els temps que corren. També crec que va tenir un pes l'excés d'hagiografia llaquera, la veritat. I que el senyor Quintana que parla castellà en la intimitat esdevingui mestre de cerimònies també és tota una paradoxa nostrada i rareta.

Hi ha qui em diu que sempre m'agrada tirar aigua al vi, deu ser cert. No és que m'agradi, és que tinc tirada a anar una mica més enllà de les consignes vigents i de les lectures monolítiques i correctes.

Voler creure que les multituds agermanades sota la llum, ai, de les pantalletes dels mòbils, comparteixen a fons ideals, desitjos i sentiments, és una ingenuïtat. En tot cas les multituds s'han mogut per moltes causes, al llarg de la història, i tot sovint, cantant. En tot cas, la llibertat és una abstracció tan manipulable que fa por i tot mencionar-la a tort i a dret sense entrar a fons en explicar de què parlem o escrivim quan en fem esment. I també, és clar, que ja sabem més o menys el què però encara ens falta molt per a poder esbrinar el com.

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

totalmend d'acord. Les multituds, les multituds, compte amb les multituds que també erren.

Carme Rosanas ha dit...

Penso que tots errem, els que ho organitzen, els que hi són, els que no hi són i els que hi participem... possiblement tinguis raó. I que mai no es fa res a gust de tothom també és cert.

Clar que com que crec que també es pot errar (i molt!!!) per no fer res... Doncs, jo vaig preferir unir-me a la festa.

Que tinguis molt bon dia Júlia!

Júlia ha dit...

Francesc, res a afegir, ja n'hem parlat altres vegades.

Júlia ha dit...

Carme, es poden fer -i es fan- moltes coses sense haver d'arribar a aquests muntatges que sovint tenen poc reflex en els fets reals de 'després',potser és que em faig vella i m'adono de la poca efectivitat d'aquests actes i de les moltes frustracions que generen.

Però també admeto que, pel que es veu al llarg de la història, sembla que les catarsis col·lectives no es poden defugir.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No he estat mai amant de les grans masses. Però.
Un més o menys comú denominador expressat d'una manera festiva, lúdica, cívica, em sembla perfecte.
Que determinats aspectes no plauen a uns o altres?: només s'equivoca -si s'equivoca- qui treballa.
Prou bé que ens aniria una gàbia de Faraday per a aïllar-nos de les descàrregues molt menys festives i conciliadores que ens engeguen d'altres.

Júlia ha dit...

Xiruquero, ja saps que jo sóc molt escèptica amb aquest tema i amb aquestes manifestacions multitudinàries, no tinc fe, vaja.

Ofelia ha dit...

A mi em sembla que totes les lluites necessiten "empentes": moments comuns on agafar-se, imatges per mostrar i espais de trobada. Per mi el concert va ser això. Sé molt bé que la història és tossuda i té tendència a repetir-se, així que més val passa-ho bé abans de topar-nos amb la realitat.

Júlia ha dit...

Ofelia, ja veus que jo no ho veig ben bé així, no sé si és que ja he vist molts focs d'encenalls d'aquesta mena.