Segueixo, en certa manera, amb el tema anterior. La referència a una literatura popular que les antologies acadèmiques menystenen m'ha evocat temps del passat en els quals era molt habitual que es recitessin en veu alta poemes amb fons narratiu, la majoria dels quals tràgics i tristos, tot i que hi havia també un repertori humorístic i fins i tot escatològic. Encara en alguns àmbits es reciten aquests textos, però ja són, en general, cosa de gent gran i d'indrets nostàlgics i minoritaris, tot i que de vegades la vida té revolts i sorpreses. L'afició a recitar de memòria aquests tipus de poesia s'ha perdut força, el mateix que l'excel·lència de la lectura en veu alta.
El tarannà recitatiu i els gustos de la gent canvien amb els anys i ja durant la meva joventut hi havia un corrent vers la naturalitat que feia que l'afectació excessiva i la teatralitat exagerada provoquessin la rialla, més o menys dissimulada, del públic amb menys anys. El mateix poema podia provocar llàgrimes espesses, somriures condescendents o rialles sufocades. Recordo una vegada, a la meva parròquia, com intentàvem en debades amb una amiga fer esforços per tal de no esclatar en cleques delirants davant d'una interpretació d'El plat de fusta en la qual el rapsoda estava tan exaltat que semblava a punt de tenir un cobriment de cor. El plat de fusta, com El camí de l'hospital, feien referència als vells menystinguts, en aquelles societats rurals i patriarcals tan mitificades i la seva moral girava a l'entorn d'allò de tal faràs, tal trobaràs, dita que, per cert, resulta, a la pràctica, molt poc comprovable.
Fa alguns mesos vaig anar a col·laborar amb una meva neboda mestra que exerceix a Cervelló, població força relacionada amb Pitarra. Un dels poemes de Pitarra més recitat en esdeveniments diversos de fa anys ha estat La Pubilleta, l'acció del qual se situa al Mas de Can Pi. És possible que l'escriptor s'inspirés en algun fet real, la història és molt coneguda, una nena que veu desplaçat el seu lloc de pubilla quan neix un noi i passa a ser l'hereu. Tant la traumatitza el fet que acaba morint de pena. A l'escola que menciono havien fet un treballet sobre la població i havien llegit el poema, no sé com l'entomen els nens i nenes d'avui, en el meu temps, sobretot si eres una noieta, la pobra pubilla caiguda de l'escambell ens feia una pena profunda i immensa. Però també era aquest un poema que havia de ser recitat amb certa grapa per produir l'efecte buscat, la llàgrima i la pena.
Tota aquesta poesia popular, molta de la qual, en català, recollida a les publicacions de l'editorial Millà, és avui menystinguda, el mateix que el gruix de poemes, tan repetits i populars, del Trobador Català, un altre llibre que ha sobreviscut gràcies a la mateixa editorial. Els poders acadèmics han etiquetat el gènere com a menor i populista, i potser ho és, però tot plegat, amb l'èxit editorial del Patufet va conformar l'imaginari sentimental de molta gent i d'una Catalunya poc avantguardista, la veritat, sovint oblidada de forma intencionada i sense la qual no es poden explicar moltes coses. Aquesta poesia en català alternava amb la castellana, també amb un bon feix de textos de gran popularitat i tan tristos en ocasions com aquell del pobre Piyayo.
Quan estudiava magisteri, de tant en tant, ens premiaven amb alguna cosa extraordinari i recordo la presència a la sala d'actes de més d'un rapsoda. Un d'ells era una senyor que es deia García Ramos i que tenia un estudi propi on també recitava, ho feia acompanyat per la guitarra, era sobri i molt bon recitador, gens exagerat. Un altre que venia en alguna ocasió era Forn Ramos, també ho feia bé però resultava més exagerat i, per tant, menys del gust del jovent. Santiago Forn Ramos era un rapsoda molt conegut i valorat però nosaltres vam xalar d'allò més amb el seu Piyayo, amb tota la inconsciència respectuosa de l'edat.
Sovint em vénen al cap fragments d'aquells poemes, estic llegint el llibre evocador de Marcos Ordóñez sobre el passat i veig que de petit també havia tingut èxits familiars amb allò del setenta balcones hay en esta casa, setenta balcones y ninguna flor. Saber molts poemes de memòria i amollar-los en oportunes festes familiars et feia gaudir de moments de glòria infantil inoblidables, jo me'n sabia molts, per cert. En tot cas m'adono, amb els anys, com es reinventa al passat segons el present, fins i tot -o sobretot- en aquests aspectes de la vida quotidiana i del gaudi cultural casolà. La ràdio també emetia molts poemes recitats, fins i tot en català, tot i l'època. Tot passa i s'oblida i de vegades sembla que t'hagis inventat aquestes històries. La possible pubilla era tradicional i romàntica però l'hereu escampa va sortir avantguardista i iconoclasta, què hi farem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada