13.7.13

VÍCTIMES INNOCENTS I OPORTUNISMES MEDIÀTICS





Avui fa anys de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco. Era el 1997 i jo estudiava Humanitats a la UOC. Els fets van marcar un abans i un després en la visió que es tenia sobre ETA, he copsat al llarg dels anys estranyes i perverses simpaties vers aquesta organització, fins i tot una certa enveja en comprovar que aquí els catalans no els teníem tan ben posats, com es diu de forma barroera. Els fets també van desvetllar una mena d'histèria col·lectiva, hi ha hagut d'altres atemptats de la mateixa organització tan lamentables com aquell, el del mateix regidor de Viladecavalls i fins i tot tinc la percepció que ni el d'Ernest Lluch va desvetllar la mateixa unanimitat ni va fer vessar tanta tinta. El mateix passa amb delictes dels anomenats comuns, alguns desperten tots els dimonis mediàtics i d'altres passen sense pena ni glòria, sembla que les víctimes no són sempre iguals ni tenen el mateix valor. En tot plegat també hi compten els mitjans de comunicació i el seu parcial tractament de les notícies. A nivell global, una cosa semblant s'esdevé amb les guerres, fins i tot amb els desastres naturals.

En aquells temps de 1997 no existia el facebook ni el twitter, ni tan sols els blogs, però a la UOC teníem uns fòrums virtuals molt animats. Els comentaris de costum, condemnant els fets una i altre vegada, amb consideracions hiperbòliques de tota mena, demanant guillotines i penes de mort a tort i a dret, van provocar que jo inserís un comentari estranyant-me del fet que tothom fes moixoni quan s'assassinava una dona, això que avui ha quedat etiquetat com a violència masclista, de gènere o el que sigui. En aquell temps no es parlava gens del tema dels assassinats i maltractaments de dones, avui això ha canviat molt, se'n parla i s'intenta posar algun tipus de mides en contra d'aquests fets, al menys per protegir les víctimes. La meva referència a les dones assassinades, que passaven de cinquanta cada any i encara han augmentat, va rebre molts pals dialèctics en aquell moment. La Montserrat Medalla ho deu recordar ja que en els mateixos fòrums de la UOC, quan més endavant es comparava als diaris la violència terrorista amb la violència de gènere, va mencionar els meus comentaris d'aquella època. Cal dir que en aquests casos també hi ha assassinats de dones que mereixen molt d'espai a diaris i televisions i d'altres en els quals només es fa una referència de passada al tema, sembla que un crim és notícia però trenta crims són ja una vulgaritat informativa, quan menys es mata més dolent sembla.

Aquestes etiquetes posades als delictes no em fan gens el pes, la violència és violència sempre i en tot moment. Responen a la nostra impotència davant d'uns fets repugnants, sembla que en acotar el delicte amb paraules específiques té més pes la condemna. En el cas dels assassinats amb rerefons més o menys polític, terrorista, també s'havien volgut augmentar els càstigs i les penes, el senyor Aznar n'era molt partidari, i volia fer lleis concretes que no tinguessin en compte la minoria d'edat en aquests casos, com s'esdevé en els delictes comuns. Encara no sé perquè s'ha de fer diferència entre diferents menes de violència, la veritat. La violència sempre és dolenta, perillosa, els motius poden ser molts i llevat dels casos en els quals algú reacciona de forma violenta per defensar-se no la trobo justificable en cap cas, encara menys quan apunten a víctimes indiscriminades, innocents.

L'assassinat de Blanco va tenir tant de ressò, crec, pel fet de tractar-se d'un noi jove i també perquè l'assassinat no va ser immediat, sinó que anar precedit del seu segrest. Malauradament, el molt que van arribar a passar tants polítics del PP, i alguns de socialistes, a causa de la violència irracional, gairebé semblava que feia gràcia a certs sectors progressistes de salonet, d'aquests que quan condemnes barbaritats amb una suposada justificació política et surten amb l'estirabot de què l'estat també exerceix violència i la resta. Així mateix, el tema d'Hipercor va marca una fita en la percepció del terrorisme però, en canvi, l'atemptat a la caserna de Vic ha passat sempre de puntetes pels mitjans i gairebé ni es vol recordar, al capdavall era una caserna de la guàrdia civil... Amb els anys veus de tot, i gent que cridava sense vergonya consignes com ara ETA, ETA, más metralleta, després anava a cremar espelmetes i moure mans blanques aquell juliol del 97, sense cap mena de vergonya responsable.

No crec pas que recordar el passat serveixi per no repetir-lo, el passat s'arregla i evoca a gust del present, mani qui mani. I fins i tot els qui no manen però podrien manar se'l fan seu i el recuperen a la seva mida i necessitats, com ha passat amb tants fets al volt de la guerra civil quan s'oblida de forma interessada el clima anterior al desastre, quan tothom llençava llenya al foc. O benzina. Personalment crec que cap idea etèria val un difunt, com deia crec que Montesquieu, una injustícia feta a un home és una amenaça contra tots. Aquesta història escrita i refeta després que intenta demostrar que sense violència estaríem encara a la prehistòria dels drets civils em sembla una mica perillosa i força desesperançada.

Un exemple com tants altres de mitologia patriòtica oportunista és la Revolució Francesa, tan exaltada, tergiversada i que fins i tot ha generat la diada nacional francesa, que se celebrarà demà, amb la faramalla habitual tan estimada pels nostres veïns del nord. Personalment, eliminaria del calendari totes les festes patriòtiques siguin del signe que siguin, però jo sóc una escèptica descreguda. Com les biografies personals, aquestes històries mítiques no aguanten una lectura crítica feta en profunditat i considerant totes les opinions i testimonis. Fins i tot aquelles opinions que no ens plauen o que procedeixen de persones que es troben a les antípodes de la nostra ideologia mereixen una certa atenció i no la desqualificació immediata pel fet que ho ha dit aquell i és un fatxa. Resulta que a la Bastilla no hi havia gairebé ni presoners i a més existia el projecte d'enderrocar-la aviat, per tant la seva simbologia en l'imaginari col·lectiu era errònia i retrospectiva. Una mica com això del castell de Montjuïc, on sembla que tan sols hi van assassinar el president Companys, hores d'ara.

Tanta por com els arrauxats capaços de matar qui sigui encara que no el coneguin personalment, en el nom d'una idea que algú els ha ficat al cap amb gran habilitat, em fan les multituds, que surten al carrer per motius diversos quan uns líders eficaços els empenyen amb habilitat i literatura diversa. Però sembla que les catarsis col·lectives amb molta gent protestant, demanant, cridant i atiant banderetes són molt estimades pel gran públic, encara que en la majoria de casos no aconsegueixin res del que es pretenia aconseguir. El nombre de gent al carrer és tan poc representatiu com les audiències televisives o els nombres de compradors de llibres, en cap moment garanteix la qualitat del producte. És més, la literatura i també la mitologia heroica són plenes, de forma paradoxal, d'enemics del poble, aquestes figures individuals sacrificades per les masses i pels qui manen i que tenen la raó encara que ningú no els la doni. Un poble no ha de morir per un home però és igualment injust que un home se sacrifiqui per un poble que no li ha demanat. Però, ai, no sé què tenen els màrtirs que tant agraden al llegendari de tota mena, fins i tot els màrtirs a la força. La paraula màrtir em fa molta angúnia des de fa anys i panys.

10 comentaris:

Miquel ha dit...

Aquello fue una canallada. Dicho esto, la manera de aprovecharse de la situación por parte de los gobernantes para poder hacer entrar en razón a eta sin la necesidad de retrotraerlo continuamente, fue nula.
Nosotros, el pueblo, ya sabíamos lo que era eta, no hacía falta el constante machaconeo a lo que nos vimos invadidos.
No supieron aprovechar la oportunidad porque no estaban, como no lo están hoy, preparados.
Nuestros políticos solo están programados para mantenerse en el poder, no para trabajar por el ciudadano.
Pocos, pocos hubieran sabido llevar de aquello, la paz. Creo que Anguita y/o Tierno Galván y quizá el mismo Ernest lluch hubieran sido capaces de aprovechar aquel asesinato para traer la paz...

Júlia ha dit...

Miquel, no te creas, el pueblo no es un todo, ETA disfrutaba de bastantes simpatías en determinados medios políticos, al menos viscerales y teóricas. No creo demasiado en la habilidad de los políticos que mencionas, todos ellos tienen luces y sombras en su currículum, al menos según mi opinión. Y no era tan fácil eso de la paz, no sé ni si está estabilizada ahora, la verdad.

El tema del país vasco es profundo, inquietante, y sin ser de allí o conocer gente que haya vivido allí se hace difícil opinar, ayer y hoy.

A los gobernantes los mártires les son muy útiles, a los de todos los signos, veáse la historia, la antigua y la reciente. Están muertos, no pueden opinar y son banderas fáciles de mitificar.

Júlia ha dit...

Lluch ya había hecho pasos en ese sentido de la pacificación y así le fue, aunque parece que sus asesinos no sabían ni a quién iban a matar, sòlo que era una presa fácil.

Miquel ha dit...

Completament d´acord , JÚLIA, en " sòlo que era una presa fácil. "
Una abraçada i feliç festa del Barri ¡¡¡

Francesc Puigcarbó ha dit...

vaig anar a aquella manifestació a BCN, i després a la plaça Sant Roc a Sabadell on es vàrem assabentar l'havien assassinat. No he anat a cap més altre manifestació, aquell dia vàrem acabar de perdre la innocència.

salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

http://blocfpr.blogspot.com.es/2007/07/el-da-en-que-varem-perdre-la-innocncia.html


recordava haver-ne parlsat.

Júlia ha dit...

Cert, Francesc, recordo el comentari. Les manifestacions massives cada vegada em fan més angúnia, procuro evitar-les tant com puc.

Júlia ha dit...

Vas fer una molt bona reflexió sobre l'assassinat. És el que dic dels màrtirs.

Temujin ha dit...

Lo de Miguel Angel Blanco fue el chantaje a un país o por lo menos a una mayoría, ETA y el mundo independentista suponen menos del 20% de la población del País Vasco y ocurre que esa población se erige como portador de la verdad absoluta y mata, asesina y roba en nombre de la "nación", como cualquier gobierno "democrático". Todo acto que no coincida con sus pareceres se nos muestra como antipatriota, toda disensión es acallada por las armas, lo pero es el silencio y el miedo a hablar que se respiraba por las calles, otra dictadura, una más.

Júlia ha dit...

Temujín, todavía no entiendo la simpatía con la que se contemplaba -y a veces se contempla todavía- ese tipo de violencia. O la violencia que sea.