26.8.13

AQUELLES CIGONYES JA NO TORNARAN I NI TAN SOLS NO EREN CIGONYES







L'altre dia parlàvem de cigonyes i de les dates en les quals es posen en moviment, tot i que sembla que ara no se'n van tan lluny com en d'altres èpoques pel fet que troben menjar a l'abast a molts indrets.

Aqui, a Batea, fa anys en vam veure un parell a dalt del campanar de pas cap al sud. També a Barcelona se les ha vist deturar-se en algun lloc elevat, molt de tant en tant. És una au amb molta llegenda i mitificació al darrere, una au simpàtica, vaja. A més a més algú es va inventar allò de les criatures que va generar molts dibuixets per a bossetes de bateig i que va motivar que a Catalunya s'oblidés la tradició autòctona que situava els nadons sota d'una col, com en Patufet, o portats directament per Déu Nostre Senyor de forma miraculosa.

En parlar de cigonyes em va venir al cap una pel·lícula soviètica, Cuando pasan las cigüeñas, de l'any 1957 que amb una altra que es deia la Balada del soldado van donar una imatge juvenil i renovada del post-estalinisme. De petita una vegada vaig preguntar a un veí que havia estat anarquista i després era conformista resignat com creia que es vivia a Rússia i ell em va dir que devia ser com a Espanya, si feies moixoni i no et foties en res, t'estaves a casa i treballaves força, anaves fent.

A escola i a tot arreu es deien molts disbarats sobre Rússia. El pitjor és que una part eren veritat, el que no es deia eren els disbarats propis i propers, és clar. L'esquerra resistent, sovint poc o gens democràtica, àdhuc la Ràdio Pirenaica tan mitificada, ens explicaven també moltes mentides sobre la felicitat comunista, l'home nou, coses així. Al llarg de la vida t'adones que no et pots fiar de ningú. El mateix Solé Tura, que hi havia treballat, va admetre el pa que s'hi donava en aquella emissora clandestina i com va tocar el dos de Rumania quan va veure que per demanar una màquina d'escriure havies de fer un informe gairebé policial.

Recordo que les revistes de l'època van mencionar sovint aquella pel·lícula, cinema bèl·lic i romàntic, amb una càrrega patriòtica moderada, mostrava allò del comunisme amb rostre humà que va fer fortuna durant una llarga temporada fins que Hungria i després Txecoslovàquia ens van fer baixar de l'escambell ideològic celestial. 

De fet aquesta és una pel·lícula molt bona que tan sols es va poder veure de forma puntual en alguna filmoteca a mitjans dels seixanta i més endavant, ja amb la transició, en algun d'aquells cinemes d'art i assaig. Va guanyar un premi a Cannes i a l'URSS d'aleshores se'n va parlar molt poc, no va agradar a tothom, en especial a Kruschev a qui diu que la protagonista li semblava una fulana immoral. La noia, Tatiana Samoilova, no va poder fer carrera internacional a causa de les prohibicions inherents al règim però al seu país és encara tot un mite en actiu. Deu anys després va ser una notable Karènina autòctona. Aleksey Batalov, el noi de la pel·lícula, també és un actor important, condecorat i reconegut a la Rússia actual.

Com que a través de les bonhomioses cigonyes m'havia vingut al cap aquella història de guerra i amor he cercat informació i he sabut que les cigonyes del títol no eren cigonyes, sinó grues i que no passaven sinó que volaven. Es creu que ja en francès se li va modificar el títol perquè això de grua és un dels sinònims de prostituta i com que voler és robar, en lloc del vol de les grues, cosa que hauria semblat que feia referència a treballadores del sexe poc honrades es va canviar tot plegat pel pas majestuós de les cigonyes, que sempre fa més patxoca. 

Aquell cinema bèl·lic avui sembla una mica ranci pel que fa als valors que el sostenien, ens hem desmilitaritzat molt de pressa i tant de bo que duri, però la seva èpica i la màgia de moltes imatges de la pel·lícula estan amarades de poesia i mantenen el seu magnetisme. Considerant com ha anat el tema polític per aquelles terres resulta inevitable certa nostàlgia a l'entorn d'aquella època i dels vells somnis malmesos sobre homes nous, igualtats generalitzades, justícia universal i paradisos humans possibles.

Sembla que fins fa poc temps es podia veure sencera a youtube però ara hi ha dificultats potser pel fet que es va editar en un nou DVD fa dos o tres anys. Res, que l'hauré de buscar, me n'han agafat ganes, ves. Aquí potser no veurem passar les cigonyes de moment però ja no sento els xiscles dels falciots i també les orenetes han començat a tocar el dos. Això de les cigonyes russes que no eren cigonyes em sembla tot un símbol de moltes coses que creiem saber i són ben diferents de com les sabem.

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

a Marrakech al Palau del Badi n'hi havia unes quantes. Ah! el patufet de la foto es a Granollers, darrere l'Esglesia.

Tot Barcelona ha dit...

El Patufet de Radio Barcelona...con aquel "...ustedes son formidables..."
y sobre películas de guerra, una, que siempre me impresionó, porque pone de relieve una historia similar a la de mi padre, que también lo dejó todo para largarse de Italia...
Los Girasoles, con la Sofía Lorén..
salut

Unknown ha dit...

Júlia,

A mi això de copiar enllaços se'm dona malament. Crec que així t'ha de sortir:

certagloria.blogspot.com

Júlia ha dit...

Sí, Francesc, és molt maco, aquest Patufet.

Júlia ha dit...

Miquel, gran pel·lícula, encara recordo quan a les revistes sortia que l'estaven filmant, a mi, però, de guerra i romàntica la que m'agrada més és Tiempo de amar, tiempo de morir (ho poso en castellà perquè així recordo aquells títols)

Júlia ha dit...

Ara ho busco i segur que ho trobaré, Glòria.

Oliva ha dit...

TENS UN ESTIU CINEFIL NENA....."TIEMPO DE AMAR..." JO TAMBE LA RECORDO,PERO LA MEVA ES "EL PUENTE DE WATERLOO" O "ESPERANZA Y GLORIA".SOC AIXI DE BLEDA.

Júlia ha dit...

Oh, Oliva, també grans pel·lícules, amb el pont de Waterloo vaig plorar d'allò més la primera vegada que la vaig veure.