10.8.13

ELS PERILLS DE LA LOTERIA ATZAROSA I DE L'ENVEJA INCONSCIENT

Més enllà del tema concret de la loteria nostrada, a l'entorn del qual m'adono que hi ha més partidaris que no pas contraris, sempre he constatat que al volt de les rifes i dels diners s'apleguen les nostres misèries més íntimes, relacionades amb un pecat capital, l'enveja. Molta gent no reconeix les seves enveges i t'asseguren que no envegen ningú, però perceps que no és així amb molta facilitat. En aquest món estrany la sort i l'atzar hi tenen un gran pes, les loteries són l'atzar en estat pur. 

A nivell familiar recordo que el meu avi no es parlava amb algú de la feina per un tema de loteries, com ara que no li van amollar números d'un bitllet que després va tocar, una cosa així. No era l'únic cas. En un petit poblet del Pirineu, fa molts anys, va tocar la loteria. Quan els números estan repartits no acostumen a estar repartits de forma equitativa, a uns els toquen molt, a d'altres poc, a alguns, res. Anys després algú de per allà em va explicar que la bona convivència es va malmetre en poc temps, en aquell racó geogràfic abans tranquil. Tranquil o aparentment tranquil, car en el món rural es donen foscos crims i terribles venjances, recollits per la literatura i la llegenda. Fins i tot durant la guerra i la postguerra els assassinats, delacions i la resta van ser molt més nombrosos, en termes estadístics, als pobles que no pas a les zones més urbanes. I això sembla que no passa tan sols aquí, sinó a tot arreu.

El fet més horrible que recordo, relacionat amb la loteria, va ser l'assassinat d'una nena molt petita a mans d'una veïna, botiguera del barri, en una població catalana, aquella persona va anar covant una ràbia fonda en contra de les famílies de la vila afavorides per una loteria que a ella no li havia tocat. Va segrestar la nena d'uns coneguts, sembla que també tenia un trauma infantil i una certa frustració per haver tingut tan sols nens i no la nena desitjada, i va acabar per assassinar-la, després de demanar rescat. L'aspecte de la senyora era tan normal i quotidià que malgrat l'evidència dels fets hi havia qui no se'n sabia avenir. Ella mateixa, explicaven, negava l'evidència fins a creure's que no havia fet una cosa tan terrible. És clar que la culpa no la té la loteria, l'enveja i la guilladura irracional es poden manifestar de moltes maneres. 

Entristir-nos amb les penes dels altres és fàcil, alegrar-nos amb la seva sort i les seves alegries, no tant. Una amiga sempre em recorda una cobla castellana que fa: nunca le cuentes a nadie/ el secreto de tus penas/ que el que está alegre se ríe/ y el que está triste se alegra. Hi ha un conte antic sobre un home a qui un mag promet donar-li el que demani, amb la condició de què al seu veí li donarà el doble de tot. L'home acaba demanant perdre un ull. És un conte cruel, terrible, ancestral i salvatge, però reflecteix el tarannà humà en el seu vessant més ombrívol.

També he conegut gent a qui ha tocat la loteria i n'ha gaudit força i tots ens n'hem alegrat, eren, és clar, petites pessigadetes per tapar forats i fer algun extraordinari. Els afavorits amb molts dinerons cada vegada són més discrets i no en fan ostentació, per més que els voltors de les televisions i de les entitats de crèdit els assetgin per tot arreu. Per això em fan angúnia les imatges amb gent fent el ximple després de guanyar la grossa o la mitjana, són unes imatges que em semblen d'altres èpoques, ridícules i lamentables. 

Fa anys va tenir molt d'èxit un llibre de Fernando Díaz-Plaja, El español y los siete pecados capitales, fins i tot se'n va fer una sèrie per a la televisió. Crec que el tema de l'enveja era el més reeixit, es deia que era el pecat hispànic per excel·lència. Estaria bé creure que avui que ja no volem ser espanyols aquests pecats no són els nostres però em temo que l'enveja és un pecat universal i en èpoques de crisi s'agreuja. Terenci Moix explicava en una ocasió que ell, molt hàbil en promocionar-se, intentava també ajudar els seus amics a fer el mateix per evitar les enveges, precisament. Hi ha qui diu que l'èxit dels primers llibres de Montserrat Roig va ser a causa de la promoció que en va fer Terenci Moix. 

L'enveja va lligada al ressentiment i ens enganyem en esperar agraïment als nostres favors, val més no esperar res i acceptar amb alegria el que vingui. La biografia de l'emperador Tiberi, escrita per Marañón, porta com a subtítol historia de un resentimiento i el tret de caràcter més inquietant d'aquest personatge és, precisament, aquest ressentiment que el feia ser molt poc agraït, més aviat cruel i injust amb les persones a qui devia favors, i no pas la seva suposada luxúria senil, que Marañón qüestiona, amb molt fonament.

He entomat molt sovint comentaris sobre la loteria quan he defugit comprar números en algun lloc, sobre la ràbia que em pot fer veure que toca als coneguts i a mi no, en el sentit que em comentava Loreto en el post anterior. Potser sigui aquest un sentiment molt humà, però és un sentiment humà negatiu i que caldria bandejar sense manies. El món és injust, la fortuna reparteix els seus dons de forma arbitrària, però sentir enveja per la bona sort dels altres no porta enlloc. El pitjor és que poques vegades admetem la presència d'aquests perillosos dimoniets a dins nostre, com he pogut comprovar manta vegades al llarg de la vida. 

Una forma d'intentar evitar les enveges seria no fer ostentació de la nostra sort, com feien aquells musulmans de Granada, que amagaven les seves cases luxoses rere murs senzills i poc vistosos. Però més aviat tenim tendència a fer a l'inrevés: ensenyar el pis nou o la gran torreta amb piscina, explicar els èxits acadèmics i professionals dels nostres plançons, mostrar les fotografies dels nostres viatges exòtics, sortir al carrer brindant sense manies quan ens ha tocat una pessigada, fatxendejar sobre la nostra salut de ferro o la nostra parella de bon veure. Sense pensar, ai, que en aquest món tot és breu, temporal, insegur i estantís, la meva mare repetia sovint una altra dita, aquesta ben catalana: no et riguis dels meus dols, que quan els meus seran vells, els teus seran nous.

7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Francesc Puigcarbó ha dit...

si mai em toca t'ho faré saber, bé, ja ho veuràs pel poc que publicaré al bloc, em dedicaré (ens dedicarem vaja) a viatjar.
Conec el cas de Canovelles que va trasbalsar la població i és aixó, l'enveja, la ràbia. Ens compadim fariseicament dels qui ho passen malament, però ens costa molt de suportar l'exit o la sort de l'altre i compadir-nos de nosaltres.

Júlia ha dit...

Francesc, a mi no crec que em toqui perquè no jugo però hores d'ara crec que continuaria fent el mateix, les ànsies viatgeres m'han minvat molt.

Tot Barcelona ha dit...

La creencia popular, a la que me apunto, es que la lotería y la muerte siempre le tocan a los demás ...

Júlia ha dit...

Miquel, la loteria sí, però la mort sempre toca, a la tómbola...

Josep_Salvans. ha dit...

Sí-sí com aquell de Samarra i la cita. Perquè no ho expliqueu vos Júlia que segur que heu estudiat, i no per casualitat, més literatura que jo mateix. Em sembla que ès del segle XI... o IX

Júlia ha dit...

Doncs no ho recordo, Josep, ho buscaré.