17.8.13

ENTRE L'ESPASA ESMOLADA I LA PARET SENSE ESQUERDES



Quan les coses van mal dades els qui ho tenen pitjor són aquells que no pertanyen a cap bàndol i que en temps més tranquils intenten ser amics de tothom i no fer soroll. Penso aquests dies en Egipte i com han rebut les esglésies coptes, cosa de la qual escriu avui Puigverd a La Vanguardia. En el nostre país, durant anys, o eres convergent o eres socialista, amb gran facilitat et posaven l'etiqueta i havies de parar compte amb qui tractaves car cadascú té tendència a identificar-te amb allò que ell pensa, de grat, per força o per intuïció. 

Si amb això de la placa de la plaça de Sant Jaume et manifestes en contra de fer desaparèixer una cosa que a ningú no cridava l'atenció, fins al punt que va passar pel franquisme sense problemes, ets espanyolista, el mateix que si comentes que et sembla una bajanada anar fent desaparèixer els carrers d'Espanya o les places d'Espanya de tota la nostra geografia. Encara pitjor, també els de l'altre costat, els peperos, creuran que ets del seus si et llegeixen aquestes opinions que ells volen monopolitzar. Ja res no resulta inofensiu. Si intentes manifestar dubtes raonables sobre la Santa Cadena de l'Onze de Setembre, sobre el llibre VICTUS, de lectura obligatòria malgrat que fos escrit en castellà en els seus orígens, sobre pàtries, nacions, pertinences i dogmes, no vas bé. Et titllaran de navarro-socialista, com a penjament més suportable, malgrat que el líder federalista retrospectiu et provoqui basques. Si, a sobre, no t'agraden ni els Manel ni Lluís Llach ni tan sols la Pérez Cruz, ja has begut oli.

El que em sobta més de tot plegat son les transformacions ideològiques de gent que conec de fa anys, cal posar-se al costat de les idees de més èxit, sense matisos. El debat aprofundit acostuma a estar absent a tot arreu i fins i tot persones que en la intimitat et manifesten dubtes i inquietuds, quan són a la tribuna pública s'expliquen d'una manera molt i molt diferent. Hi ha una actitud molt nostrada, allò de fer la puta i la ramoneta, que tants comentaris va suscitar en boques honorables. És, si fa o no fa, com allò de nedar i guardar la roba. En el món de la política suren sempre els Talleyrands, els aprofitats,  els qui saben canviar de jaqueta amb una gran facilitat i brillantor i amb un notable poder de convenciment. I jo diria que no tan sols en el món de la política, en qualsevol dels móns que ens envolten, car hi ha molts móns però són al costat de casa.

Si en temps pacífics ja resulta espinós dir la teva amb total llibertat o expressar dubtes raonables amb sinceritat, no em puc ni imaginar com ha de ser viure en un món que s'ha tornat de sobte molt més hostil i violent, com passa avui a Egipte, abans d'ahir a Ruanda, l'altre dia a Iugoslàvia i fa anys a Espanya, Catalunya i el poble més insignificant de la nostra geografia, car quan més petit és l'indret més et coneixen, vigilen i controlen i més vulnerable seràs en èpoques de neguit col·lectiu. És, en resum, la desgràcia de ser pèl-roig en un món amb una majoria de rossos i bruns. S'oblida sovint que, de la mateixa manera que hi ha un tercer o un sisè Egipte no hi ha ni dues Espanyes ni dues Catalunyes sinó un munt de maneres diverses d'entendre la vida, el món i la geografia. De moment, i mentre ho permetin les autoritats competents.

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

ostres, la Silvia Pérez Ceuz m'agrada, els Manel no, son un subproducte musical, una mala copia d'Antonia Font qur alhora ho és de Battiato, sense cap interés que no entenc com poden tenir éxit.
De fet, Puigverd en seria un exemple, hi ha gent que no es ni convergent ni socialista, simplement és lúcida i opina honestament sobre el que correspongui. Però aixo comporta estar mal vist per a uns i altres i el peatge a pagar sol ser alt.

Quan a laPlaça d'Espanya, de fet li han posat el nom que tenia abans, aquesta és una vella discussiò, no es treuen els noms que varen posar els franquistes, es posen els anteriors a ells, al cap i a la fi, el Torrent de l'Olla sempre serà el Torrent de l'Olla, posin el nom que posin al nomenclator.

Júlia ha dit...

Francesc, tot són gustos però no m'agrada que m'imposin els gustos, encara menys a l'edat que tinc.

Els noms anteriors tampoc no es posen si sonen a hispànics de prop o de lluny, mira el Teatre Español, el més antic del Paral·lel, ha tingut cinquanta noms per no tornar a dir-li 'espanyol'.

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
No em semblaria bé que la plaça d'Espanya deixés la seva nomenclatura per una altra. Tens clavat el teatro Español o teatre Español, doncs bé, al Port de la Selva hi ha el Café Espanya des de fa molts anys i no ha canviat el nom. De totes maneres l'actual tendència a catalanitzar més que trobar-la bé o malament em sembla lògica. Fa quatre dies reals un madrileny parlava encara d'espanyolitzar els nens catalans... Ets prou lúcida i més com per saber que ja fa anys que van tirant fertilitzant. La catalanitat és un fet real en molta gent però els governs de Madrid l'han atiat amb la seva ignorància matussera. Si no ens haguèssin fet sentir tan oprimits, si ens haguèssin dit "Menos la indepencia todo", la catalanitat seria més tranquil·la.
T'he deixat un aclariment, necessari per a mi, sobre l'Isidro Sola.
Salut!

Júlia ha dit...

Tens raó, Glòria, malauradament avui costa trobar l'equilibri en aquests temes, entre els uns i els altres.