23.8.13

LES ENFANTS DU PARADIS (1945), TEATRE, CINEMA, HISTÒRIA


Una altra pel·lícula que tenia pendent de veure i que he contemplat aquests dies, aprofitant les hores de calor estival, és Les Enfants du Paradís. Se'n va editar el 2011 una magnífica còpia restaurada. Aquesta pel·lícula no es va arribar a estrenar a Espanya i s'ha passat molt poques vegades per la televisió. L'any 1995 crítics francesos la van considerar la millor pel·lícula mai filmada, una exageració molt en consonància amb el chauvinisme del país, en el qual a l'entrada de cada poble podeu trobar cartells sobre el fet que allà hi trobareu alguna cosa única al món.

És una molt bona pel·lícula, evidentment, però he de dir que havia posat excessives expectatives en aquest mite francès, tan popular al seu país que l'èxit aconseguit es va comparar amb el de Lo que el viento se llevó. Es molt llarga, tres hores i mitja de durada i esta formada per dues parts, Le Boulevard du crime i L'homme blanc. Això del boulevard del crim fa referència a les obres de sang i fetge que es representaven en aquesta zona de París, una mica com el que passava al nostre Odeon, dit L'Escorxador. És un homenatge al teatre, inspirat en personatges reals, un dels quals Jean-Gaspar Debureau, divulgador del pesonatge de Pierrot. La història, d'amors i desamors, filmada durant l'ocupació, també s'ha volgut entendre com una mena de cant a resistir els invasors però em temo que això ja és tot un excés d'oportunisme i subtilitat.



Avui, després de tants anys, aquesta història d'amors i desamors, molt ben ambientada, ja és molt més que una pel·lícula. Cada personatge que hi va intervenir té història pròpia. La gran Arletty, una mica gran per al paper de Garance però encara bellíssima, va mantenir un afer amorós amb un oficial alemany en aquella època cosa que després li va comportar molts problemes, internament en un camp de concentració i la impossibilitat de treballar en el cinema durant molt de temps. Era una dona de caràcter, de joveneta havia tingut un noviet que va ser enviat al front durant la primera Guerra Mundial per morir-hi al cap de tres dies així que va decidir no casar-se ni tenir cap fill que pogués ésser abduït com a soldat al servei de la pàtria. Sobre el seu pecat amorós, va manifestar en més d'una ocasió que el seu cor era francès però el seu cul, universal. Es van cometre moltes crueltats amb les dones que havien tingut alguna relació amorosa amb soldats alemanys, les dones sempre reben més que els senyors quan van mal dades, tot i que s'estalviessin les trinxeres. Brassens els va dedicar un cançó, La Tondue, en la qual plany la seva covardia en no haver sabut defensar una víctima d'aquella repressió, a la qual van despullar i pelar al zero de forma força violenta. S'acostuma a ser molt cruel i valent amb les víctimes febles i indefenses.



Amb els anys Arletty va poder retornar al cinema, sense gaire èxit, i al teatre, on va reeixir en papers com el de Blanche Dubois. Més endavant va perdre la vista d'un ull. Va escriure les seves memòries, molt interessants i poc accessibles avui. El seu amant alemany es va casar amb una altra dona després de la guerra, el van enviar al Congo Belga i se'l va cruspir un cocodril.

L'altre noia de la pel·lícula és la gran Maria Casares, la filla de Casares Quiroga, que va ser més endavant la musa d'Albert Camus i que feia el seu debut en el cinema. No s'acaba d'entendre que Jean Luis Barrault, el noi, no l'estimi com caldria, la veritat, ni tampoc que Garance-Arletty desitgi sense esperança Debureau quan és admirada per tanta gent, entre la qual el gran Pierre Brasseur, immens, menys histriònic que Barrault i que interpreta un personatge inspirat també en un de real, l'actor Frederick Lemaître. Barrault va ser més aviat un home de teatre que de cinema, com d'altres que surten en aquesta pel·lícula. Una curiositat és que també hi fa un paper secundari un fill de Renoir, el pintor, i germà de Renoir, el director. Ara fan als cinemes una biografia del pare que encara no he anat a veure.

El director, Marcel Carné, és tot un altre mite del cinema. Aquí, com en d'altres pel·lícules, va comptar amb les paraules de Jacques Prévert, que donen poesia a una història que podria caure en una certa banalitat argumental, com en el cas del famós Port de les boires, un altre clàssic imprescindible. Aquestes dues persones, tan diferents, van aconseguir grans resultats amb les seves col·laboracions. Més endavant van sorgir els nous directors francesos, innovadors i avantguardistes i alguns, com Truffaut, van criticar aquell cinema com si fos passat de moda i ranci per reconèixer, amb la maduresa i el seny, que era una meravella. França ha sabut fer una pol·lítica cultural d'equip en totes les arts, sumant en lloc de restar i no com aquí, on la novetat acaba amb la tradició i el passat amb molta facilitat. Fins i tot el difícil període de l'ocupació i el tema del flirteig culpable amb els alemanys o d'haver sabut fer moixoni o la viu-viu en temps complexos s'ha maquillat o oblidat de forma potser enganyosa però saludable per a la convivència i per a la mitificació generalitzada d'una patria estatalitzada i unificada sense manies.

En tot cas i per molts motius, Les enfants du paradís és una pel·lícula que s'ha de veure si se'n té ocasió i millor seria poder fer-ho al cinema que no pas en una pantalleta casolana, la veritat, perquè té vocació d'espectacle en moltes de les seves escenes de carrer o al teatre, amb aquest Paradís on el poble humil gaudeix de l'espectacle, limitant-se a cridar, xiular, aplaudir o riure quan toca. Ah, que interessant seria poder fer alguna cosa tan ben ambientada a la Barcelona de l'època que fos, sense que els decorats semblessin de plàstic i la roba dels actors, de tergal! 

Moltes coses més es podrien remarcar, com ara la música de Joseph Kosma o la història personal de molts dels altres actors secundaris que hi surten, avui uns desconeguts per a la gran majoria de nosaltres, encara més dels joves, com ara Gaston Modot o Marcel Herrand. Molts d'ells eren gent habitual en el teatre de categoria i alguns fins i tot van ser rostres coneguts a les sèries televisives franceses de la primera i brillant època del mitjà. Tot passa i tot és efímer i la màgia del cinema aconsegueix una relativa immortalitat virtual i el poder de fer-nos evocar en profunditat els paisatges desapareguts. 

En aquesta història hi traspua també un pou de nostàlgia per aquells teatres que evoca i que ja eren un record perdut en aquell any, avui tan llunyà de 1945. L'acció se situa el 1828, en l'època de la monarquia de juliol, una breu primavera que volia fer oblidar la sang de la Revolució i les glòries napoleòniques que havien escampat la tragèdia i la mort pel continent amb la bona intenció de divulgar els valors republicans. Tot plegat acabaria, o continuaria, amb la Revolució de 1848 i fins i tot amb la grandeur del Segon Imperi, la Comuna de París, la guerra franco-prusiana o la primera Guerra Mundial. No ens enganyem, la humanitat no ha estat mai tranquil·la. Per això fan tanta falta el teatre, el cinema o el que sigui que ens distregui una mica de tant en tant de tantes bestieses i malvestats i amb un bon Paradís o Galliner des del qual ens deixin cridar una estona si els actors no ho fan prou bé. Tot i que en el fons, els actors també són uns manats.

12 comentaris:

Miquel ha dit...

"... No ens enganyem, la humanitat no ha estat mai tranquil·la..."
Gran veritat.
salut

Sícoris ha dit...

Malgrat la fama que precedeix la pel·lícula, no l'he vista. Esperem que la projectin a la Filmoteca o al Méliès, i si no, doncs la veuré en DVD.

Quina llàstima que l'autobiografia de l'Arletty sigui difícil d'aconseguir!... desconeixia totes aquestes peripècies, i la veritat és que m'he quedat amb ganes de saber més de la seva vida.

Júlia ha dit...

És així, Miquel, i encara hem tingut sort, mirat en perspectiva.

Júlia ha dit...

Sícoris, ho he afirmat una mica alegrament però ara acabo de mirar per internet i a les webs amb llibres de segona mà a l'abast n'hi ha alguns exemplars, a preu tirar. Això sí, en francès, no sé ni si es van traduir.

Júlia ha dit...

Jo tampoc no l'havia vista mai fins fa un parell de dies, per cert, tot i que 'havia llegit molt sobre el tema', he, he.

gloria abras pou ha dit...

Inevitable recordar tantes pel·lícules del meu adorat cinema francès. Inevitable pensar en Hiroshima mon amour quan ens parles de la vida d'Arletty. Chanel també s'ho va fer amb un alemany però no li sé cap càstig. Una altra pel·lícula que he recordat quan anomenes a Pierre Brasseur és La porte des lilas junt amb Georges Brassens i dirigits per René Clair, ah! una obra d'art.
Penso que França ha tingut sempre problemes interns que ha sabut guardar a casa perquè són roba bruta. Tenim els partidaris de l'ocupació i els que no ho varen ser. tenim un grau importantíssim d'antisemitisme-varen ser els primers en enviar gent als camps nazis-tenim el ncionalisme bretó i el cors...però ells callen com putes i traspuen "culture" pels que ens hi volguem entusiasmar.
Crònica magnífica que, com pots veure, m'ha provocat un devessall de records i opinions.
Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Glòria. Amb tants alemanys al costat de casa qui més qui menys... però com sol passar sempre amb uns s'hi fiquen i amb els altres no tant o gens.

Porta de les liles, magnífica també.

I sobre França ho he comentat en moltes ocasions, són especialistes em amagar pecats i en atorgar-se victòries dels altres cosa que no treu que tinguin virtuts evidents, tot va lligat.

Eren dels més antisemites d'Europa, només cal recordar el cas Dreyfuss o llegir publicacions de l'època i algunes novel·les, aquí si haguéssim tingut un Napolió no el podríem veure ni en pintura i allà és un mite nacional, per posar un exemple.

Tot i amb això els de la nostra edat estem lligats a la francofonia per escola, mites i la resta i fins i tot en molts casos, per família tot i que allò de l'espagnol de merde també ho he escoltat en alguna ocasió, precisament en boca de gent amb arrels hispàniques.

De tota manera, insisteixo, també hi ha molts aspectes que m'agraden, m'emocionen i em desvetllen records i sentiments.

Josep ha dit...

Doncs jo sempre he pensat que França era un país més modern que no pas el nostre. També he pensat, en epoques de alt consum de narcòtics que la mateixa revolució francesa va estar no guiada per la llibertària amb barretina sinó que nosaltres vem venir després i tot això. AH! que tinc un bloc nou: cartesalamariamontserrat.blogspot.com.es
No està inspirat en res. Només comento la jugada que ben bé mira de portar el meu univers (que diuen es té, ja sesigui escriptor o atabalador). A un atabalador, és el que més m'assemblo.
Agrairé els comentaris que vogueu fer-hi així com les crítiques, de fet em seria molt necessari tornar a llegir el que hi he posat donat que no recordo ara.
Felicitats! Ara és Festa Major a Manresa. El dia escaient és el dilluns dia dos de setembre, però el ball el fan el diumenge. hehe.

Júlia ha dit...

Josep, probablement és així tot i que la modernitat és un concepte molt subjectiu. Miraré el blog que dius.

Josep ha dit...

Gràcies guapa!

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
Aquest comentari no té res a veure amb l'anterior. És per fer-te saber que he obert un blog nou: CERTA GLORIA.blogspot.com
Arbre de Foc va acabar que no em deixava treballar. Quan ho tenia tot fet, no publicava. Entre això i la meva salut un poc fràgil però que va millorant, he trobat el moment de tenir un altra racó.
Hi seràs sempre benvinguda, Júlia!

Júlia ha dit...

Ara el busco, Glòria, si et va bé copia l'enllaç sencer que alguna cosa no funciona, endavant!