7.8.13

MACBETH, WELLES, JO, LES BRUIXES I ELS FANTASMES




ACTE PRIMER
ESCENA I
[Un lloc desert.]
Trons i llamps. Entren Tres Bruixes

Primera bruixa. — Quan ens reveurem entre llamps i trons?
Segona bruixa. — Quan el garbuix sigui acabat i la batalla perduda i guanyada.
Tercera bruixa. — Això serà ans el sol no es pongui.
Primera bruixa. — A on?
Segona bruixa. — A l'erm.
Tercera bruixa. — Per trobar-nos amb Macbeth.
Primera bruixa. — Ja vinc, marruixa!
Segona bruixa. — Galàpat crida.
Tercera bruixa. — Ja va!
Totes. — Lo brut es nèt, lo nèt es brut. Amunt per la boira i aire corromput!

Surten.




Feia temps que no podia fer cap escapadeta  a la Filmoteca i ahir m'hi vaig arribar per veure el Macbeth d'Orson Welles. La còpia estava molt malmesa, el so era deficient i el ritme i adequació dels subtítols, lamentable, però vaig passar una molt bona estona, malgrat tot això. Pensar en el fet que aquella pel·lícula tenia la meva edat em feia un cert respecte. Ja no crec que quedi ningú viu, dels que hi sortien, llevat dels que hi tenien algun paper infantil, com ara la filla gran de Welles, la qual, però, no es va dedicar al cinema.

La pel·lícula ha guanyat prestigi amb els anys. En la seva època es van criticar els canvis en el guió, tocar Shakespeare aleshores era de molt mal gust, però avui tothom el fa anar per on li sembla. Welles tenia sentiments contradictoris amb la cinta, es planyia del baix pressupost, dels vestits llogats, dels decorats, que es van aprofitar de pel·lícules de l'oest de poca volada, i, sobretot, de les ridícules corones que s'havia plantificat, amb una sembla un gatet i amb l'altra, l'estàtua de la Llibertat en versió tràgica.
Però, com sol passar amb tantes coses, el temps ha millorat a bastament aquesta pel·lícula feta de forma apressada, amb un pressupost baix i amb una sabata i una espardenya. Jeanette Nolan està magnífica, va ser triada una mica de rebot, hi havia d'altres candidates. Nolan va fer una llarga carrera en el cinema i la televisió, en el cinema els seus grans papers acostumaven a ser de secundària de luxe. Va viure molts anys i va estar casada també durant molts anys amb un habitual de les pel·lícules i les sèries de l'oest, John McIntire, un d'aquells senyors que havien vist sempre I a tot arreu, un professional seriós i treballador.

Qui acaba a la pel·lícula amb l'ambiciós Macbeth, Macduff, és Dan O'Herlihy, aleshores també molt jove, un d'aquells característics dels quals en coneixem més el rostre que el nom. I el paper de Malcolm el feia Roddy McDowall, que no tenia ni vint anys, una persona de qui quan va morir es va comentar que no tenia enemics i que era apreciat per tothom de la professió. Va morir tot just amb setanta anys però treballava al cinema des de petit. Va dur sempre amb gran discreció la seva condició d'homosexual, cosa que va contribuir, a més del seu bon caràcter, al fet que no es fiquessin amb ell de forma excessiva.


De Macbeth se n'han fet ja moltes versions, per a tots els gustos. De fet és un conte de terror aquesta història d'ambició, fantasmes, assassinats i venjança. S'explica que Shakespeare va voler fer una mica la pilota a la monarquia, arranjant el paper de Banquo, de qui es deia que descendia el rei. No es va inventar la història, va recórrer a versions anteriors i a documents més o menys històrics. 

El personatge de Macbeth em porta molts records. Quan era petita anàvem sovint a passar l'estona als pisos dels veïns de l'escala. Els del pis de dalt de tot, amb accès directe al terrat, on fèiem tertúlies estivals, eren un matrimoni gran que no havia pogut veure créixer els seus fills, tots se'ls havien mort de forma prematura. Una noia, una mica més jove que la meva mare, havia finat amb disset anys, poc després d'acabar la guerra, a causa d'un tumor. Un seu nebot una mica més gran que jo, el qual era la nineta dels seus ulls, acostumava a passar els diumenges amb ells i jo pujava a jugar al terrat amb aquell noiet. M'imagino que eren de la filla morta alguns contes que ens deixaven llegir de tant en tant, com ara un de tipus tebeo, avui en diríem còmic, amb històries de certa categoria literària. No recordo les altres que hi havia al volum però sí que tinc molt present encara la versió de Macbeth, que m'impressionava i em feia por: les bruixes, la dona del protagonista amb les mans brutes de sang, el bosc que avança, els fantasmes dels difunts assassinats... També a Mujercitas, una de les escenes preferides dels muntatges de Jo March, en aquell teatre que endeguen a casa, és la de les bruixes de Macbeth. Si hagués fet teatre m'hauria agradat interpretar una d'aquelles bruixes. Aspirar a fer Lady Macbeth ja em semblaria massa ambiciós, valgui la redundància.

L'amo de la casa ens entretenia, a més, fent altíssims castells de cartes i fabricant-nos casetes amb caixes de sabates. Els diumenges es deixaven caure en aquell pis, petitíssim, un munt de jaies que no sé ben bé quin parentiu tenien amb la família, jugaven a cartes, berenaven. Va ser el primer lloc on hi vaig veure una nevera elèctrica, car el senyor de la casa treballava a la FECSA i es veu que tenia la llum més barata, així que, a més, ens obsequiaven amb una mena de polos casolans molt bons. En canvi, quan a les cases humils ja començàvem a fer servir paper higiènic de l'elefant allà encara utilitzaven paper de diari, però el traçut veí el tallava de forma acurada i perfecta i el penjava fent una mena de forma de ventall, artesania pura.

Welles va ser un home extraordinari i molt particular, venia sovint a Espanya, crec que les seves cendres reposen al terreny d'un torero amic seu. Les revistes de l'època el mostraven aquí i allà, sovint anant als toros, als Sanfermines. A mi em feia una mica de por, terrible i misteriós, tan alt, tan gras, amb  aquella mirada inquisidora. Ahir, a Macbeth, em semblava una criatura i, de fet, era més jove que els meus fills ara. La valoració del temps canvia del tot amb el pas dels anys.  Gràcies al cinema podem percebre aquestes sensacions evocadores. El temps passa però l'ambició no mor i l'afany de poder pren formes diverses, encara que en el nostre entorn siguin, aparentment, menys sagnants. No crec que avui ningú s'espanti dels fantasmes o els esperits de les seves víctimes, la veritat, tot i que és aquest un recurs que encara sura en la novel·lística actual, de tant en tant. En tot cas, les grans conspiracions sempre revifen.


9 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

a banda de Sed de Mal, el que més recordo de Welles és Campanadas a medianoche, rodada a Espanya.

Júlia ha dit...

Cert, Francesc, grans pel·lícules.

Miquel ha dit...

Siempre me gustó la guerra de los mundos...no se porqué..

Júlia ha dit...

Miquel, a veces las cosas nos gustan más porque están relacionadas con momentos cruciales y sentimentales de nuestra vida.

Sícoris ha dit...

Orson Welles sempre va ser un gran lector i adaptador de Shakespeare. Per cert, que s'acaba de descobrir a Itàlia una pel·lícula seva de l'any '38 que tothom, fins i tot ell mateix, pensava que s'havia perdut.

Júlia ha dit...

Sícoris, ell mateix era plenament 'shakesperià', quin descobriment, m'encanten aquestes troballes.

Enric H. March ha dit...

Orson Welles m'ha agradat sempre molt. A banda de les seves pel·lícules, algunes d'extraordinàries, hi ha una imatge que la tinc gravada al cervell i que és una de les més impactants del meu imaginari cinematogràfic: aquella d' "El tercer hombre", en què Wellwa s'amaga en un portal i la llum d'una finestra li il·lumina la cara. La tinc en una de les pàgines del blog:

http://enarchenhologos.blogspot.com.es/p/de-pellicula.html

Què se n'ha fet dels terrats? D'aquelles hores llargues llegint, jugant...

Magnífic estiu el de la Filmoteca. El de Shakespeare, però també el de les ciutats i cinema.

Júlia ha dit...

Llàstima que no hi puc anar tant com voldria, Enric, un home inquietant i genial, combinat amb Cotten, un tàndem inoblidable.

Els terrats han canviat molt i nosaltres també, i des que es van inventar els àtics...

Josep ha dit...

Doncs jo en Welles el trobo a "Ciudadano Kane", i, -sempre explico les mateixes coses,- una orquestació molt més que no pas lamentable. Potser tant bona com "Juan Nadie" de l James Stewart.

Que viva la gran ciudad! Que els canons del capital protegeixin la nostra llibertat nefasta i esperpèntica! QUe el barça guanyi altra com pa lliga la xampions i la copa du roi Apa!