3.8.13

PASSOLINI, ROMA, BARCELONA


Ahi vaig anar a veure l'exposició del CCCB sobre Roma i Passolini. Les exposicions sobre personatges relacionats amb ciutats que s'han fet fins ara allà m'havien agradat força, tot i l'excés que hi ha sempre en aquestes mostres i d'altres problemes, com ara el que comentava fa poc amb Sícoris, la manca de seients còmodes i d'espais per a gaudir del que sigui amb lentitud i tranquil·litat. En aquest cas l'escenografia urbana és més modesta que en d'altres ocasions, no sé si per manca de pressupost o per decisió estètica dels responsables. Em pregunto cada dia més a fons pel sentit d'aquestes exposicions, el que fa la gent, el que pot fer, és un passeig pels espais, llegir alguna coseta, poca cosa més. En cas de voler accedir a la totalitat hi hauria d'anar un munt de vegades o passar-hi llargues hores, cosa impossible. Per acabar-ho d'adobar feia un fred que pelava, una altra desgràcia dels nostres estius moderns.

Crec que l'exposició pot semblar interessant, en tot cas, als qui ja sabem qui era aquest director i han amanit la visita amb algun passi de la filmoteca, en el cicle dedicat a l'artista. La resta és quedarà amb una sèrie d'impressions i de frases destacades. Hi ha molt material escrit emmarcat, difícil de llegir. Hi ha fragments de gravacions, paraules i imatges tretes de context i no hi ha cap espai on seure de forma còmoda i poder escoltar una entrevista o veure fragments de les pel·lícules d'aquest personatge irrepetible, un d'aquells grans de l'època d'or d'aquell cinema italià tan personal. 

No sóc una fervent seguidora incondicional del seu cinema. Hi ha cosa que m'agraden més i coses que m'agraden menys i no m'he vist amb cor ni ganes de veure mai Saló. Va resultar escandalós en el seu temps, encara s'havien d'anar a contemplar alguns dels seus títols a França quan aquí la censura era erràtica i absurda però amb trets aperturistes que semblaven acudits puntuals. A la llarga Passolini va resultar incòmode a gairebé tothom, els seus personatges en fan una mena de Caravaggio modern pel que fa al seu aspecte quotidià, marginal. No hi ha res semblant en el cinema d'avui ni crec que, de moment, hi torni a haver un home capaç d'aquest agosarament provocador. I si existeix, tenim tan poques ocasions de saber-ho i de gaudir-ne que no pot assolir la força que en la seva època tenia aquell cinema, aquella literatura.

És clar que avui no hi ha res que provoqui, tot s'empassa i es tritura i es paeix sense manies. Ho comenta Passolini mateix, en alguna entrevista, quan recorda que durant la dictadura mussoliniana hi havia reacció i intents valents de reeixir però que la Itàlia de la televisió i del consum ha acabat amb la transgressió seriosa i amb moltes coses més. On diu Itàlia hi podria dir qualsevol altre país de l'Europa benestant o mig benestant, com ara el nostre. Jo crec que el problema no és la televisió sinó les possibilitats que aquest mitjà forneix als qui manen i la seva relació amb això que en diem consum cultural. En el fons, les exposicions com aquesta, si n'analitzem els objectius, la presentació i els resultats aconseguits, formen part també d'aquesta manera frívola de veure el món del present.

Poden sobtar les reflexions que es fa davant de fets com els del maig del 68, en el sentit que aquells contestataris són nens de casa bona i que els policies són fills d'obrers i que ell està amb els fills dels obrers, no va ser l'únic intel·lectual en evidenciar la defensa de privilegis que hi havia en el fons en aquells mogudes però em temo que costa arribar a aquest grau d'autocrítica sobre els mites revolucionaris, a casa nostra. La seva mort va ser fosca, violenta, encara no s'ha aclarit i de tant en tant sorgeixen noves dades que confonen més els motius i les circumstàncies. El seu capteniment juvenil pel que fa al sexe va fer que fins i tot els del partit comunista el volguessin expulsar, l'esquerra dogmàtica té també la seva moral carrinclona en molts aspectes de la vida quotidiana. El comunisme d'aleshores era viu, actiu i potser miop i manipulable en molts aspectes, però fornia ideals concrets i organització als joves inconformistes.

Són interessants les seves relacions amb Espanya, amb Catalunya, amb intel·lectuals de casa, com Goytisolo. Barcelona també era una festa alternativa en molts aspectes durant aquells anys, tot i que restringida a determinades elits. Passolini va ser per a nosaltres, sobretot, un home de cinema, però era polifacètic i polièdric: pintura, narrativa, poesia. És clar que trobar alguns dels seus llibres, ara i aquí, no és gens fàcil, malgrat l'exposició. Pel que fa a la presència de la ciutat de Roma en la seva vida, crec que la presentació austera del tema fa que no hi acabem d'entrar a fons, sobretot si comparo aquesta exposició amb les de Praga i Kafka, absolutament inquietant i kafkiana o Trieste i Magris, en les quals passejaves espiritualment per aquestes ciutats tot i que, això sí, sense poder seure enlloc. Bé, a la de Trieste hi havia un cafè on hi trobaves quatre taules. En vaig sortir una mica freda, vaja, en sentit físic i en tots els sentits. Potser hi hauria de tornar quan apaguessin l'aire condicionat o el posessin a una temperatura sostenible. Amb el tema dels seients, no hi ha res a fer. A patir que són dos dies, no és ciutat per a vells, aquesta Roma passoliniana.


6 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Encara no he anat a veure-la, però m'atrau la proposta. Sent com és un autor dens em decebrà que no s'entri a fons en alguns aspectes. No li demano a l'exposició que aclareixi res, però, posats, sí que sàpiga crear l'ambient que un paràgraf, un vers o una escena ens tramet quan ho llegim o ho visionem.

Veurem.

Júlia ha dit...

Enric, ja dic que hi tornaré, en general sempre surto una mica així d'aquestes exposicions, malgrat tot el que dic em va agradar recordar el personatge, l'època i el que va representar per a mi en aquells anys.

Ricard Masferrer ha dit...

Quina casualitat, hi aniré demà!
També recordo molt bé l'exposició de Kafka i Praga que em va agradar molt.
Pasolini va ser tot un referent en la meva època d'estudiant universitari. Crec haver vist totes les seves pel·lícules. Tinc un record especial de Saló, ja que la vaig veure a Sevilla on en aquells moments estava fent el servei militar. Vam anar tres o quatre i no vam pas tornar a la caserna amb massa bon ànim.
Si més no demà penso passar un bon matí.

Júlia ha dit...

Ricard, doncs així passaràs una bona estona malgrat les limitacions que comento.

gloria abras pou ha dit...

M'interessa el personatge però la seva obra em sembla tan interessant com desigual. Èdip i Medea fetes amb pocs mitjans tenen molta força. Caiguent en el que és fàcil sempre he pensat que fins i tot la seva mort va ser passoliniana. L'empremta que ha deixat és tant o més important que la seva obra que, per audaç, va obrir moltes portes. Sense anar gaire lluny "Cesare debe morire" dels germans Taviani, penjada a la xarxa, em va recordar molt a Passolini.
Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

Estic d'acord amb tu, Glòria, el personatge supera l'obra, pel meu gust desigual i de vegades 'excessiva' en alguns aspectes, tens raó també en això de Cesar debe morire, crec que ha tingut molta influència en molta gent.