18.8.13

PATINETS, CORDES DE SALTAR, BOMBOLLES DE SABÓ I EVOCACIONS LÚDIQUES DIVERSES





Al blog que tinc sobre el meu barri en Miquel va comentar com recordava les perilloses baixades damunt d'aquells taulons amb rodes, la majoria dels quals, en el seu temps, eren de construcció pròpia. A les xerrades que fem al Poble-sec venia fa anys un senyor a qui donava gust escoltar, va començar a venir menys quan va tenir la dona malalta i després ja no el vam veure, cosa que em fa pensar que o bé és mort o es troba en algun centre assistencial.  Havia fet teatre amateur i llegia i recitava de meravella. Sempre tenia un munt d'anècdotes per explicar com ara les baixades suïcides d'infant i adolescent pel mateix carrer Margarit que en Miquel. En el temps de la infantesa d'aquest senyor i de la meva mare aquest  carrer, quan plovia, es convertia en una riera plena de perilloses pedrotes que baixaven rabent des de la pedrera de la Satalia, on ara hi ha el camp de futbol. Pel mateix carrer veig avui infants de tot el món baixant de forma igualment arrauxada i perillosa, pel fet que el trànsit ha augmentat, però he de dir que m'agrada observar com xalen i penso que algun dia recordaran amb nostàlgia aquest present que per a ells és nou i excitant. Aquesta ha estat i encara és avui una activitat de nois.

Un estri que ha anat revifant i que avui té variants sofisticadíssimes és el patinet. El patinet sempre ha estat menys discriminatori que el monopatí, car les nenes també hi jugaven, tot i que menys. Hi ha variants de patinets elèctrics, per a adults, de moltes menes. Hi ha moltes joguines que revifen de tant en tant, com la baldufa. Fa un temps Espinàs, en un article, escrivia sobre l'oblit de les baldufes precisament quan a escoles i carrers havien ressuscitat i des d'alguns blogs el vam corregir. El mateix passa amb les moltes variants de rutlla, hola-hoop o com en vulguem dir, amb els yoyos i amb tota mena de joguines ancestrals. 

No veig fa temps, en canvi, que revifin les cordes de saltar de forma massiva. Durant la meva infantesa era ben habitual, a escoles, ciutats i pobles, veure nenes que saltaven a corda. Jo vaig ser sempre molt maldestra per a aquestes coses però m'hauria agradat saber entrar i sortir i saltar amb habilitat. Més endavant es va posar de moda la variant de les gomes, Isabel Núñez evoca a Entonces aquest joc de la seva infantesa que també precisava d'una gran concentració i habilitat.

Fa anys que no veig ni cordes ni gomes, no sé si als patis de les escoles es fan servir, en tot cas em temo que el seu us és més aviat gimnàstic. Molts jocs habituals de nois i també de noies han desaparegut a favor del futbol, durant anys i panys tan sols he vist, als patis, jugar a futbol als nois i fins i tot, en aquests darrers anys, algunes noies. És cert que algunes activitats lúdiques, com el Cavall Fort, que té diferents noms en castellà i català, el vam limitar i prohibir pel fet que era perillós i s'havia donat més d'un accident que, com passava aleshores, no es va difondre massa. El motiu pel qual un joc o un estri es posa de moda i s'encomana d'unes escoles a les altres és tot un misteri. Hi ha joguines imposades per les modes comercials però de vegades és a l'inrevés i els fabricants copien els estris casolans utilitzats pels nois i noies.

Fa ja també molts anys, devia ser pels vuitanta, a algú se li va acudir agafar les cintes amb les quals lligaven els materials de construcció, fer-ne una mena de roda comprimida i bullir-la, cosa que convertia l'invent en una mena de yoyo. Ben aviat en vaig veure a les barraquetes de fira una variant ja millorada i industrialitzada. També recordo aquell got amb un cordill encerat, que feia el cloqueig d'una gallina i unes festes de Nadal dels setanta durant les quals tothom anava fent soroll de gallina pels carrers. Un joc antiquíssim és l'eixarranca, que té moltes variants i que també ressorgeix de l'oblit de forma intermitent. Molts jocs en paper, com el dels barcos i d'altres, s'han fet després en versions comercials acolorides. La pedagogia papanates va promoure, crec que sense massa èxit, que se substituïssin els vaixells enfonsats per floretes i coses així, com també es va censurar el dibuix del penjat en aquell joc de paraules, tan conegut.

Les bombolles de sabó han estat una activitat que també ha revifat en algun moment, han sortit pots i potets que fan bombolles molt reeixides tot i que a mi m'agradava fer-les amb les palles antigues de beure orxata, fins que va venir el plàstic i van desaparèixer. L'orxateria Sirvent va ser de les darreres en canviar les palles per les canyetes de plàstic, em van donar un disgust quan ho van fer car les palles es podien mastegar com si fossin regaléssia i, a més a més, tenien l'al·licient de ser totes diferents, més estretes, més amples... Les bombolles de sabó són màgiques, tan boniques, tan irisades. Hi ha qui n'ha sabut fer espectacle però l'espectacle més interessant, per a la gent de la meva generació, era veure els balcons del meu barri plens d'infants bufant les palles de l'època i seguint la ruta de les fràgils esferes acolorides. És clar que tot anava escàs, aleshores, i el sabó també es racionava. Recordo allò del sabó RAKY, que anava molt bé per a aquella activitat, gairebé sempre estival.

Per cert, en un temps en el qual els patinets van anar de baixa a casa sempre recordaven un gran èxit del teatre infantil que es va fer al Romea durant els anys trenta i a causa de la despesa que provocaven els magnífics muntatges a l'empresari, segons expliquen, aquest es va arruïnar, La volta en món en patinet. Aquest empresari era el gran Josep Canals, que va morir trist i pobre. Aquell teatre formava part d'un món que jo mai no arribaria a conèixer però va deixar una petja profunda en els infants de l'època que en van poder gaudir. Canals va aconseguir mantenir la programació en català durant la dictadura de Primo de Rivera, tot i que va haver de pagar alguna multa important, cosa que també va repercutir en les despeses. L'obra era de l'autor Jordi Canigó, un pseudònim de Salvador Bonavia, un gran autor de contes que no té cap menció específica a internet, que jo sàpiga.

Els venedors ambulants, molts dels quals, avui, paquistanesos o aneu a saber d'on, venen de tant en tant joguines singulars i divertides, com aquesta mena d'helicòpters lluminosos que s'enlairen giravoltant. També han anat reconvertint-se els molinets, que eren de paper i ara són de plàstic. La majoria d'objectes meravellosos són senzills, relativament barats i, això sí, de durada efímera, gairebé com la de les bombolles de sabó.

11 comentaris:

Loreto Giralt Turón ha dit...

També hi ha el pica-paret, un clàssic que revifa de tant en tant

Miquel ha dit...

Había la llanta de la rueda de la bici, que la hacías correr con un gancho de hierro. O las canícas ..O los baleros, que eran una bola de madera con un agujero y tenías que acertar a poner el palo que llevabas en la mano y que estaba ligado en su extremo inferior por una cuerda...Hubo el triciclo casero...Los indios y los buenos ( a saber quien eran los buenos) y los arcos y las flechas manuales...También los cometas hechos a mano...Y todo en grupo, en conjunto, en sociedad, que de eso se trataba..
salut

Enric H. March ha dit...

A casa, entre les moltes relíquies que guardo, encara tinc bossetes de Raky per estrenar. Així que... ja ho saps :)

Tinc, també un maleta amb joguines d'aquestes de fira. Aquelles boles penjades de dos cordills que es feien picar amb risc de fracturar-te la mà; la tortuga que caminava quan deixaves anar el fil; el paracaigudista; el yo-yo "professional" Russell; l'hèlix que es feia girar amb els palmells de les mans i volava... i mil coses més. Si un dia vols venir a berenar...

Júlia ha dit...

Loreto, tens raó,un joc etern

Júlia ha dit...

Miquel, cierto, pero había sus rivalidades y quien no era hàbil en el juego estaba algo marginado...

Júlia ha dit...

Enric, tens un museu!!!

Miquel ha dit...

ENRIC :
"...Aquelles boles penjades de dos cordills que es feien picar amb risc de fracturar-te la mà..." el Yuti-yuti ¡¡¡¡¡aixó és el yuti -yutiiiii
Salut

Allau ha dit...

Certifico que el meu nebodet encara xala amb les bombolles de sabó i també aspira a patinet.

Júlia ha dit...

Ep, Allau, fins i tot jo faig bombolles de tant en tant, per cert, aquest any he vist uns estris espectaculars per a fer-ne en quantitats industrials tot i que l'artesania canyera em sembla millor. El que dic, tot torna però les cordes de saltar no acaben de revifar de forma massiva.

Francesc Puigcarbó ha dit...

els patinets han evoluciona molt, n'hi ha fins i tot amb motor elèctric.

Júlia ha dit...

Sí, n'hi ha per a tots els gustos, Francesc.