1.8.13

PRIMER D'AGOST DE 1914, NORANTA-NOU ANYS DESPRÉS



El dia u d'agost de 1914 s'iniciava la Primera Guerra Mundial. Malgrat el gran nombre de morts i els desastres generalitzats arribaria la segona, amb un nombre molt més exagerat i exponencial de víctimes. L'any que ve s'esdevindrà el centenari d'aquells fets complexos, que van acabar amb moltes coses però, el que és pitjor, amb moltes vides. Els francesos van aprofitar el tema per encendre el patriotisme i enviar a un front mal dirigit molt de jovent que procedia de les províncies. Hi ha historiadors mal pensats que creuen que això va contribuir a fer minvar les reticències sobre la unitat de la pàtria i totes aquestes galindaines. Els pobles i poblets del país veí són plens de monuments excessius i tràgics, amb llistes dels qui van donar la vida per la pàtria, segurament a la força, carn de canó, vaja. De vegades, quan encara algú em diu que els catalans hem de ser un país normal, com França, em senyo de forma ancestral i atàvica.

França va guanyar la guerra si és que les guerres les guanya algú. Com en el cas de la segona tingueren la culpa els americans i no pas l'excel·lència pròpia. Una de les pel·lícules més bones que he vist sobre la guerra, sobre aquella, però podria ser sobre qualsevol, és Paths of Glory, que va estar prohibida a França, a Suïssa i encara més temps a Espanya. Durant uns anys la podíem veure a Canet o a Ceret, en aquells inoblidables festivals de cinema que barrejaven política i erotisme. L'anècdota parteix d'un fet real però casos semblants n'hi ha hagut sempre en les guerres absurdes, quan la vida depèn de l'atzar i de la casualitat. 

Abans d'aquell desastre n'hi van haver d'altres i la covardia o la manca de fervor patriòtic estaven molt mal considerats, no tenir patriotisme per segons què és encara mirat de cua d'ull, tot i que ara no hem d'anar a combatre enemics a bastonades, al menys de moment. França i Prússia van ser eterns enemics i amics quan convenia. Crec que era Rabin, un home que va evolucionar vers posicions pacifistes i pactistes que li van costar la vida, qui quan algú li comentava les llargues dificultats que comportaria el procés de pau amb els palestins va recordar que França i Alemanya portaven segles estossinant-se fins a arribar a una certa entesa. Vista des del present aquella primera gran guerra sembla una mena d'entrenament per a la segona. Jo crec que mai no estem vacunats contra les tragèdies col·lectives. El camí vers una pau estable, a nivell mundial, encara es troba a les beceroles, al menys el camí vers una pau que no sigui tan sols una absència de guerra al carrer de casa.

La primera guerra mundial va ser per al nostre país una època de disbauxa i de vaques grasses, gràcies a la neutralitat hispànica. Pel Paralelo corria el xampany i tothom feia bitlles, alguns a gran escala i d'altres, amb les engrunes, però els pobres mentre troben engrunes estan més o menys quiets. No es va preveure que tot acabaria, que ja és una bona manca de previsió. La paràbola de les verges prudents i les ximples, que han passat de ser un munt a ser-ne deu no ha fet forat com tampoc hem escarmentat amb allò del somni de Josep sobre vaques magres i vaques ben peixades. Els balafiadors a gran escala ens encomanen la tendència, fins i tot als estalviadors prudents i humils de tota la vida. El militarisme va continuar glorificat i les pàtries van seguir a l'alça, al menys unes quantes, encara intocables. En general, les banderes, els timbals i les torxes enceses em fan més por que goig, siguin d'on siguin i vinguin d'on vinguin, hi incloc les oficials i les alternatives.

Em sembla que a Servitud, del controvertit, i no pas per qüestions literàries, Puig i Ferreter, el diari estrella del moment obvia publicar l'esclat d'aquella guerra perquè té la portada plena d'esqueles de pagament, que és el contingut que en aquell moment dóna calerons a l'empresa. No sé si això té alguna base real però en general els diaris de l'època no van valorar d'entrada el gruix d'aquells esdeveniments que canviarien el vell continent de forma definitiva. Ara potser no seria cosa d'esqueles però encara les empreses del sector imposen criteris i continguts.

Per cert, no hi té res a veure, però recordo que el militar menyspreable de Paths of Glory era un actor molt admirat per la meva mare, l'elegant Adolphe Menjou. Resulta paradoxal que treballés en aquesta pel·lícula quan va ser un home ultraconservador que havia col·laborat en les caceres de bruixes del temps de MacCarthy. Durant els primers temps de la televisió, quan nosaltres encara l'anàvem a veure a casa de l'únic veí de l'escala que en tenia, van passar una sèrie ja una mica antiga, molt inquietant, presentada per aquest actor, sèrie que m'agradaria recuperar algun dia, cosa, em temo, molt difícil.

Algunes revistes antigues que tinc per casa de l'època d'aquella guerra en comenten alguns fets des de la llunyania i la poca informació. No era com ara, tot i que ara tampoc és que ens informin de forma acurada, però el fet és que tenim més mitjans per esbrinar el que passa. També he trobat algunes cartes del meu avi, aleshores molt jove, amb un oncle-avi religiós i m'imagino que paficista en el fons, en les quals aquest es plany de la violència d'una guerra que no s'explica. Això del temps que canvia i de si plou més o menys o fa més calor o més fred que no sé quan, es va explicar durant un temps a nivell popular amb el tema dels gasos utilitzats en aquelles batalles, que pujaven a l'atmosfera. Quan jo era joveneta tot era culpa de la carrera de l'espai i de tants satèl·lits artificials jugant als cavallitos per la celístia. Sembla que a Barcelona hi havia gresques força arrauxades i violentes entre els partidaris dels francesos i els partidaris dels alemanys, per la ciutat. 

Tot passa i ens movem quan som vius damunt de milions de morts inútils i gratuïtes. Els supervivents en més o menys bon estat es refan i intenten trobar un sentit a tot plegat, la pàtria, Déu, el destí, la lluita de classes, la revolta justificada, el futur idealitzat. Totes les explicacions són sempre relatives, interessades, per més que es magnifiquin els fets i els seus protagonistes. Es diu que els llibres d'història els escriuen els guanyadors però enguany els perdedors també intenten escriure'ls donant la seva versió, igualment parcial, de les desgràcies antigues. Les coses mai no són senzilles i a tots plegats ens acaben agradant els contes, sobretot si acaben bé. 

14 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Felicitem-nos, tot i les seves greus mancances, de l'existència de la Unió Europea.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Cent anys més tard, estem immers en una altra i més cruel guerra que va camí de guanyar Alemania.

sargantana ha dit...

De la mateixa manera que per l'onze de setembre esta previst fer una cadena humana, els blogs també ens estem preparant per enllaçar-nos

ens agradaria que us afegíssiu al projecte

animeu-vos !!

http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

Galderich ha dit...

100 anys aviat i sembla tant propera...

Per cert, en Adolph Menjou hi va col·laborar sense cap mena de problema amb la cacera de bruixes segons tinc entès...

Júlia ha dit...

Doncs sí, Xiruquero, de vegades s'ha de tenir en compte allò que s'ha aconseguit, encara que no ens abelleixi del tot.

Júlia ha dit...

Francesc, veig la situació molt diferent i, al menys jo, m'estimo més una guerra tan sols econòmica que de les altres.

Júlia ha dit...

Tens raó, Galderich, m'he confós amb un altre, va ser just a l'inrevés.

Júlia ha dit...

ara modifico la informació

Miquel ha dit...

Estic amb el FRANCESC.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, crec que són situacions molt diferents.

Sícoris ha dit...

Segur que l'any que ve se'n faran tota mena de commemoracions.
Tot i el canvi tecnològic i el fet que ara, a Europa, ja no hi ha guerres (n'hi ha hagut, però, no fa gaire), les coses no han canviat en allò més substancial: l'afany de poder i el col·laboracionisme interessat dels Adolphes Menjous contemporanis.

Júlia ha dit...

Sícoris, jo sí que crec que han canviat moltes coses, tot i els problemes actuals.

Jordi ha dit...

Crec que la primera guerra mundial va ser l'inici del final d'aquest concepte de guerra com una cosa valerosa, positiva, neta i bonica.

El problema es que aquestes coses poden oblidar-se doncs una batalla a l'edat mitjana deixava tanta brutícia, amputacions i sang com la primera guerra mundial (salvant les distàncies en el nombre de morts). I al 1914 sembla que ho havien oblidat.

Júlia ha dit...

No ho havien pas oblidat, Jordi, a Europa el període més llarg sense guerra va ser des del final de la segona guerra mundial fins als fets de Iugoslàvia, les campanyes de Napoleó o les guerres franco-prussianes eren molt vives encara en el record de la gent. El nombre de morts és molt important, així com la incidència de la nova tecnologia i el fet de les lleves
obligatòries, que no van existir fins a la Revolució Francesa.

Encara més, pocs mesos abans de l'esclat de la guerra molts experts asseguraven que aquesta era impossible pels problemes econòmics i humans que comportaria. Pa que te fies.

Durant segles la guerra també va ser considerada gairebé una cosa 'natural' i gairebé necessària per al control de la població, segons algunes teories més o menys científiques. Hi ha coses molt raretes en la història dels humans.