22.9.13

BARCELONA, LA FESTA CONSTANT





La pregunta que t'acostumen a fer aquests dies els coneguts és: encara no has anat a veure el Born? I com que a casa nostra la garreperia aplicada a determinades despeses és gairebé una virtut nacional afegeixen que ara és de franc i que més endavant s'haurà de pagar. Bé, ja hi he anat, tot i que de forma ràpida i provisional, perquè vaig passar pel davant en un moment en el qual no hi havia cua car ja fa anys que he jurat no fer cua per res que no sigui urgent i necessari per a la meva salut o la de la meva família.

Trenta anys hem hagut d'esperar per a veure tot allò del Born arranjat. M'imagino que moltes polèmiques sobre els usos i futur de l'espai i de les troballes no han arribat al gran públic. Hi hauria molts aspectes a comentar sobre com s'explica la història, però ja he incidit en aquest tema en moltes ocasions. Pel volt de l'espai, que ha quedat molt bonic, tot s'ha de dir, hi han penjat unes pancartes amb cognoms de les famílies que van ser expulsades de l'indret amb la construcció de la Ciutadella. El cas és que resulten confuses, car també hi ha pancartes de protesta i no saps ben bé si els cognoms són de gent actual o antiga, la veritat. Per als no iniciats em temo que la cosa resulta una mica estranya.

Jo crec que també haurien de penjar pancartes, per exemple, a la Via Laietana, amb tota la gent que van fer marxar de mala manera quan la van endegar. O als barris encarits a causa del turisme on la gent va haver de marxar en l'època en la qual els van deixar degradar sense manies. Avui tot és de cara al turisme. Fins i tot a l'emblemàtic carrer de la Palla hi han posat una botiga de barrets mexicans, d'aquestes que van dir que controlarien i tot això. Quan veig la botiga de bosses de mà de la Plaça del Pi, al lloc de l'antiga estamperia, mentre l'església s'ha convertit en una sala d'audicions per a guiris, m'agafa plorera. D'algunes botigues antigues en queda la placa aquella que els van donar els anys noranta pel fet que eren centenàries però ja no queda la botiga. En aquests darrers temps hem vist que molts d'aquests establiments, pel centre i pels barris, havien de fer moixoni en no poder renovar el lloguer. 

A tot arreu s'hi posa el mateix, o bars i terrasses o botigues de roba, d'aquestes sense aparadors, per a jovent, amb la música a tota marxa, música que de vegades se sent fins i tot des del carrer. Al meu barri ha passat una cosa així, a més de l'arribada de nuclis de forasters de tota mena que en alguns casos han propiciat determinades problemàtiques tot i que jo recordo molt bé com durant els anys vuitanta hi havia problemàtiques i no hi havia immigració. El petit comerç ja és residual, gairebé inexistent. Potser no feia calaix, la veritat, no ho sé.

El problema no és d'un barri o d'un altre, és del tipus de ciutat en què s'està convertint Barcelona. Al principi feia gràcia, animava, però ara l'excés incontrolat resulta feixuc i aclaparador. Tampoc no passa tan sols a Barcelona, fa poc temps vaig anar a Besalú, poble on havia anat algun estiu, de petita, a casa d'uns oncles, pràcticament s'ha convertit en un parc temàtic. No fa tants anys hi vaig anar amb gent de la Universitat Oberta i encara era un poble normal, turístic però normal, en el sentit de què no hi havia un bar o una botiga de records a cada entrada, com ara. 

Tot canvia de forma accelerada, fa dos dies que no passes per un carrer i ja s'han carregat una botiga de solera, un aparador tradicional, una torreta bonica. L'altre dia vaig veure com obrien una nova farmàcia a prop de casa, però no era nova, era que l'antiga s'hi trasladava, potser per els mateixos motius d'acabament del lloguer antic, i fins i tot algú de l'establiment va fer broma sobre que segurament hi posarien una altra tasqueta i en dirien Can Pastilles. El carrer de Blai, el carrer Vila i Vilà i ara el proper carrer Parlament, al barri de Sant Antoni, es van convertint en zones d'oci, sempre molt concorregudes, això sí. Els veïns antics de les zones d'oci amb botigues també són, d'alguna manera, expulsats amb això dels nous lloguers o, si són propietaris, per la molt humana temptació de treure rendiment a una propietat. D'altres més aviat s'autoexpulsarien si poguessin i tinguessin calerons, em sembla. 

Quan fas el turista tot això fa una certa gràcia, fins i tot il·lusió. Espais que feien pena ara s'han remodelat i arranjat i a qualsevol raconet hi ha una taula per fer un mos tot i que per comprar-te uns mitjons hagis d'acabar anant a parar al Tall Britànic i encara, car també allà gairebé tot són marques. És el món d'avui i no queda més remei que adaptar-se i gaudir-ne, bars, tasques, itineraris turístics, història recreativa, teatralitzacions diverses i trets de trabucaires. Un altre tema és el de les bicicletes, un tema que van dir que s'arranjaria, els de l'ajuntament, quan van entrar, i que continua de la mateixa incontrolada manera. La bicicleta, de moment, continua sent anònima i fins que no tinguem un disgust seriós em temo que no s'hi posarà un control seriós, també. 

No em vull queixar de tot, moltes coses s'han fet bé, la ciutat té llocs molt bonics i ben arreglats, però també es pot morir d'èxit, com és ben sabut. Com vaig escoltar al senyor González Ledesma en una ocasió, Barcelona és la meva mare perquè m'ha vist néixer i la meva filla perquè la he vist canviar. I avui, ai, els fills creixen i canvien molt de pressa i també ens donen ensurts i disgustos de tant en tant i alguns surten ben esventats malgrat la pedagogia moderna i l'escolarització massiva. De vegades, gairebé ni els reconeixem, de grans. Per altra banda, les mares també tenien els seus secrets ocults, segur que sí.

9 comentaris:

Miquel ha dit...

Es lo que han querido los del Ay untamiento, Júlia.
Haz memoria. Antes de las Olimpiadas pusieron de moda la ladera del Tibidado...allí se abrieron mil y un bar...Dieron manga ancha para los afters...y en el paseo Colon con el Gambrinus de testigo se encalomaron tropecientos. Arrearon con aquello porque no les convenció. Permisos a tutti pleni para el barrio Olimpic...y no funcionó...ahora los han llevado a mil y una carpas que cada barrio fabrica cuando les conviene...pero no son de continuo, que es lo que se desea...Permisos para abrir mil y un bares con terrazas a como te de la gana en Poble Sec, (calle Bali y aledaños) Sant Antoni (Parlament y aledaños), Gracia (verdi y aledaños), Horta, (Tajo y aledaños)...
Nos hemos convertido en una subsidiaria de la Damm, y solo creamos puestos de trabajo de ese estilo. No hay mas que ver como actua y desactua el Ay untamiento y por donde mueve la masa...
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, el tema del Tibidabo és molt fosc, es van carregar el Parc d'Atraccions de Montjuïc per potenciar el Tibidabo, és la meva opinió però crec que no vaig errada, i els va sortir malament i no se'n surten.

El Gambrinus i la resta, quatre dies.


Ara han trobat la fòrmula però crec que tots tenim part de culpa car vam acollir aquestes novetats amb pueril entusiasme.

També hi compta la manca de cohesió veïnal, avui complicada. Les reunions al barri per protestar acaben de vegades en una mena de pim-pam-pum on es barreja també racisme i tota mena de coses que no venen a tomb, no tota la culpa és dels de dalt de tot, que en tenen molta.

En tot cas, és allò de 'si no passa al portal de casa meva, ja s'arreglaran'.

No entenc aquesta facilitat en donar permisos per a aquests establiments, la veritat, o sí, en el fons 'la pela és la pela'. Mentrestant hi ha espais que estan tancats o no se'n surten, com el restaurant de l'estació de França o els diferents restaurants que han anat passant per La Font del Gat des que va haver de plegar 'el de sempre' a causa de la política municipal que s'estima més fer contractes 'temporals'. Com a tot arreu, per altra banda.

No veig debats aprofundits al nostre nivell, ni sobre aquest tema ni sobre molts d'altres, independentisme inclòs, molta flamarada encesa, foc d'encenalls, arrencades de cavall i aturades de ruc, que deien els grans.

Ferran ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ferran ha dit...

El meu punt de vista respecte al que representa el tsunami de turistes a Catalunya ha canviat els últims anys: de veure'ls com una plaga a veure'ls com una oportunitat i, per què no dir-ho, amb un punt d'orgull per ser d'una ciutat que mig planeta té als llavis.

Això, naturalment, no té res a veure amb celebrar el parc temàtic en què s'ha convertit Barcelona. Quan hi vaig ser ara fa unes setmanes, de vacances, passejava pel Passeig de Gràcia... ostres, només hi ha botigues de roba (de marques molt cares, imagino) i alguns restaurants; ni rastre d'aquelles llibreries que fins no fa tants anys també poblaven el passeig.

Al meu entendre, el debat no és turisme sí o turisme no, sinó quina Barcelona i quin país volem tenir. Ser una destinació turística de primer ordre no està renyit amb tenir una ciutat/país pels seus habitants. El problema, com passa sovint, és la lamentable praxi política. I naltros mateixos, esclar, que els deixem fer.

Francesc Puigcarbó ha dit...

en el fons BARCELONA, és Lloret, però amb la diferència que no ha estat capaç d'assumir-ho amb la naturalitat i elegancia de Paris o Londres, i ha caigut en la vulgaritat de Roma.

Júlia ha dit...

Ferran, és més o menys això el que volia dir tot i que em sembla difícil que determinats indrets d'una ciutat no es vagin convertint en parcs temàtics. El problema és aquesta conciliació, i que quan hi ha calerons pel mig ens venem fins i tot la samarreta de la iaia. Amb la construcció ha passat, ha fet un pet, i amb el turisme ja ho veurem, amb els anys, i amb la tendència a matar les gallines dels ous d'or que tenim a casa..,

Júlia ha dit...

Francesc, només conec aquestes ciutats de passada però em temo que amb més o menys gràcia la tendència a la xaronada i a fer calerons és quelcom universal. Ara, Barcelona crec que és allò dels polls ressuscitats 'quiero y no puedo', que deien abans. I que quan hi ha diners pel mig no tenim límit ni mesura. Un Lloret, efectivament, tot i que també Lloret té llocs bonics i paisatges encara visitables.

I això que no surto gaire de nit, fer-ho per Barcelona és patir i plorar.

Enric H. March ha dit...

Ja ho has dit tot, Júlia. Es per posar-se a plorar. I no per enyorança, sinó perquè, com dius, s'està imposant un model de Barcelona que ignora totalment al barceloní. Els turistes poden ser igualment un potencial econòmic sense que es carreguin el teixit comercial i veïnal de la ciutat. Hi ha llocs de Barcelona que són com una gran superfície de venda de souvenirs i desapareix l'empremta ciutadana.

Júlia ha dit...

Enric, d'això em queixo i crec que no és tan sols nostàlgia de iaia, i mira que ja en els seixanta i setanta es van fer moltes destrosses, ara no poden dir que de tot en té la culpa en Porsioles, ni tan sols l'estat espanyol, hi ha coses que són culpa dels d'aquí. I no tan sols dels de dalt, quan hi ha peles pel mig tothom es ven fins i tot els records dels besavis encara que no li facin falta les virolles, he conegut exemples molt evidents. Una mostra de menyspreu pel passat recent és la dèria en canviar cuines i banys que encara estan molt bé i treure les rajoles originals que ja sabem que d'aquí trenta, cinquanta anys, tornaran a estar de moda. Per exemple.