1.9.13

MERCÈ MADOLELL I ELS BARS DE TANTES NITS OBLIDADES


Si tu reviens jamais danser
Chez Temporel, un jour ou l'autre,
Pense à ceux qui tous ont laissé
Leurs noms gravés auprès des nôtres.

Souviens-toi : quand tu l'as choisie
Pour tourner la valse en mineur,
La bonne chance enfin saisie,
Deux initiales dans un cœur.

Pense à ta jeunesse gâchée,
Sans t'en douter, au fil des jours,
Pense à l'image tant cherchée
Qui garderait son vrai contour.

Des robes aux couleurs de valse
Il n'est demeuré qu'un reflet
Sur le tain écaillé des glaces,
Des chansons - à peine un couplet

Mais c'est assez pour que renaisse
Ce qu'alors nous avons aimé
Et pour que tu te reconnaisses
Dans ce petit bal mal famé

Avec d'autres qui sont partis
Vers le meilleur ou vers le pire,
Avec celle qui t'a souri
Et dit les mots qu'il fallait dire.

Oui, si tu retournes danser
Chez Temporel, un jour ou l'autre,
Pense aux bonheurs qui sont passés
Là, simplement, comme les nôtres.

André Hardellet

Gràcias a l'imprescindible Vinilíssim he tornat a escoltar les cançons de Mercè Madolell, no pas totes, car algunes van quedar en el món eteri dels projectes no realitzats.

En aquells primers anys de la Nova Cançó va sorgir molta gent interessant. Una de les veus amb més personalitat era la d'aquesta noia amb un rostre singular i una mirada profunda, que encara trasbalsa des de la coberta d'un d'aquells discos de l'època. En algun moment recorda una mica els primers discos de Guillermina Motta, i és que hi havia una manera de cantar una mica oficial fins que cadascú va anar conformant la seva pròpia veu.

Jo, aleshores, no tenia diners per comprar discos. Una amiga, més gran que jo, se'ls podia comprar gairebé tots, m'imagino que fent un cert esforç. Sabia música i ens va ensenyar algunes d'aquelles cançons avui poc recordades.

Pensava que, com tants altres, Madolell havia abandonat la cançó de forma voluntària i potser no va ser ben bé així. Els temps van canviar i tan sols van surar tres o quatre cantats d'aquelles Plèiades. El motiu principal és que no els van ser fidels els nous mandarins de la cultura i tampoc la gent del poble, que ens vam afeccionar al rock català o a les havaneres. En aquest país això s'esdevé sovint i ja els de la Nova Cançó havien bandejat la tradició catalana i Espinàs ho va proclamar en una cançó en la qual afirmava, tenint com a fons musical allò de 'a la vora de la mar', que calia oblidar velles tonades que encomanaven la tristesa.

En cercar per la xarxa informació sobre Mercè Madolell m'he trobat amb l'agradable sorpresa de què, al menys, té una entrada a viquipèdia, i també m'he ensopegat amb un article que li va dedicar Espinàs, fa un parell d'anys, on es copsa un cert desencant de la cantant per la manera com va anar tot i sobre el poc que se la recorda. 

Aquella Nova Cançó era una mica elitista i universitària i  bevia de les fonts franceses gairebé de forma exclusiva però en aquell moment va ser tot plegat innovador i extraordinari, en el context de l'època. Una de les cançons que més recordo de Madolell és aquest bar de tantes nits, de fet és la traducció d'un tema que van difondre Patachou i Guy Béart, avui també cantants poc recordats pels nostres verals. Tots dos són feliçment vius, Patachou ja té noranta-cinc anys. La lletra original és d'un poema molt bonic d'un gran escritor, André Hardellet. Per cert, també Guillermina Motta en va fer una versió, d'aquest tema tan evocador i nostàlgic. La versió al català crec que és de Josep Maria Espinàs, que va escriure moltes versions de cantants francesos i cal dir que totes estan molt ben fetes.

Els estranys motius pels quals grans cantants, molts bons escriptors, pintors remarcables, cuiners de categoria o actors extraordinaris no passen de secundaris mentre moltes mediocritats assoleixen la fama i els calerons sempre serà un misteri per resoldre. Els qui triomfen pensen que és per mèrits propis i que la qualitat sura per damunt de tot però em temo que no és ben bé així.  La fortuna és capriciosa i l'atzar hi té molt a veure.


13 comentaris:

Orio43 ha dit...

Júlia, amb la Mercè Madolell jo tinc una història que dona la gran dimensió humana que pot arribar a tenir Internet.
Al bloc de cançó tinc els tres discos que va editar, ara també veig que els ha posat ‘vinilíssim’, bé si mires els comentaris del primer disc veuràs que actualment està en una residència de gent gran, i un net seu el 2011 va veure els seus discos, altres comentaris van continuar aportant dades i vaig demanar de fer-li arribar un CD amb les seves cançons, ha tardat dos anys en arribar-me una referència concreta d’on viu actualment i aquest estiu finalment al cap de dos anys del primer comentari, he anat junt amb la Remei, a veure-la i poder donar-li el CD. Es una velleta super animosa amb ganes de viure, que fa poesies i encara canta amb molt bona veu, quan en te ocasió. La vida és bella.

http://orio43musica.blogspot.com.es/search/label/Merc%C3%A8%20Madolell

Toni.

Francesc Puigcarbó ha dit...

saps que no la recordava, fins i tot he mirat al bloc que tinc de la Nova Cançó i no hi és. Hauré de reparar-ho.

Júlia ha dit...

Òndia, Toni, quina història! Doncs m'alegro que continuïi amb empenta i il·lusió, ara em baixaré les cançons des del teu blog, i pel que fa a internet, aquestes són històries que no existirien sense la xarxa, fa un temps també vaig veure que a Josefina Güell li havien fet arribar una peli seva que no tenia gràcies a un fòrum.

Té moltes més virtuts que no pas inconvenients, aquest món virtual.

Júlia ha dit...

Francesc, d'això ens queixem, està molt oblidada, caldrà reivindicar-la a la mida de les nostres possibilitats,.

miquel ha dit...

.. i afegeixo a les teues darreres paraules: els diners gastats en publicitat i la gràcia amb que mitjans o periodistes concrets es miren els personatges.
Més enllà d'altres consideracions, sempre m'ha agradat l'eufonia del seu nom: Mercè Madolell.
Quina història tan interessant la que explica Oriol. Ganes de saber-ne més.
I una altra reivindicació, el llibre de Josep Porter-Moix: Una història de la cançó, publicat per la Generalitat (edició de 5000 exemplars) l'any 87.

Unknown ha dit...

La recordo molt bé però d'ella m'ha quedat només el nom i no la cara ni cap cançó.
Haurien o hauríem d'organitzar un festival a l'aire lliure per tornar-les a escoltar, tan velentes i tan dshinbides ajudant.nos a construir un diccionari democràtic.
Júlia: Un petó.

Júlia ha dit...

Cert Miquel, i avui, si surts per la tele i sovint, tens un gran avantatge. Ai, els llibres que s'han perdut o no es troben, sort que el mercat virtual de segona mà cada dia està millor...

És veritat, agafen ganes de saber-ne més.

Júlia ha dit...

Glòria, a mi m'havia passat una cosa semblant, però en escoltar-la se m'ha activat el túnel de la memòria 'cache'

Doncs és veritat, s'hauria d'organitzar un festival però no amb els de sempre sinó amb els 'oblidats' o mig oblidats.

Marta ha dit...

M'ha cridat l'atenció això que comenta l'Oriol d'una "velleta super animosa amb ganes de viure". Aquesta velleta és nascuda l'any 1940, i encara tenim gent prou potent nascuda aquell any com Raimon o a prop d'ell en Serrat que no els considero "vellets animosos" encara. Nosaltres no ens desviem gaires anys i encara no som "vellets, vellets"i també fem poesies i blocs a Internet i estem força actius!

Júlia ha dit...

Marta, suposo que és pel seu aspecte, doncs crec que no ha tingut una salut molt bona i té dificultats per caminar, en tot cas això de 'vell' avui sembla que està mal vist però jo reivindico la paraula, abans era un grau vital honorable i avui sembla gairebé un insult, ningú no ho vol ser tot i que jo crec que a partir dels seixanta ens hi podem considerar amb tots els honors. I Raimon i Serrat, doncs una mica vellets ja ho són, encara més si els veus en persona.

Anònim ha dit...

Els interessos comercials posen massa secundaris, quan no mediocres, davant gent molt més potent, ja ho saps.

Però tens raó. No és motiu suficient; la gent recorda coses poc interessants i n'oblida de més transcendents sense que la qualitat hi tingui gaire a veure.

Anònim ha dit...

Quan se li va donar forma a la Nova Cançó també es van deixar de banda, per motius diversos, cançons i cantants, molts d'ells pioners:

Entre la nova i la vella cançó

http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2012/01/entre-la-nova-i-la-vella-canco.html

Júlia ha dit...

Doncs sí, tot i que potser no és el cas de Madolell, Enric. De fet es va voler bandejar la tradició anterior, això és molt freqüent a Catalunya. En cançó, en pintura, en arquitectura, en teatre, en literatura i en gairebé tot.