3.9.13

MUNTANYES REGALADES I NOVES OPORTUNITATS



Tinc certa debilitat per les pel·lícules amables, de baix pressupost, de directors que s'estrenen amb un primer llargmetratge i amb actors poc coneguts per nosaltres. Per aquests motius i perquè la resta de l'oferta del Renoir era una mica rareta o ja ho havia vist tot, em vaig decidir per aquesta casa a Còrsega. A més a més la versió original és en francès, l'idioma que aprenia tothom quan jo anava escola, però belga, cosa que li dóna un plus afegit de singularitat minoritària. Es tracta d'una història amable, senzilla però que potser oblidarem aviat, em temo. Encara és un miracle que hagi arribat fins a nosaltres, després de dos anys, això també s'ha de tenir en compte.

És difícil ser original, però hem pogut veure o llegir manta vegades la mateixa història, algú insatisfet amb una vida grisa que troba l'oportunitat de canviar, canviant de lloc de viure i intentant trobar el seu raconet en el món. En aquest cas l'oportunitat de la protagonista, una cambrera de Charleroi amb uns trenta anys i una relació estable però una mica ensopida i convencional, li ve donada a través d'una herència, la d'una casa  que li deixa l'àvia, casa de la qual ningú no sabia res i que ens intriga amb alguna història del passat la qual, un cop coneguda, resulta poc explicada i menys excitant del que n'esperàvem. 

El nostre racó al món sempre serà més agradable si allà hi trobem una nova parella, en aquest cas un pastoret ben plantat, l'home de la natura que encara es dedica a tan romàntica professió. El final és obert però entenem que la noia arranjarà la casa, que és una ruïna, i acabarà feliç amb el seu pastoret, fent formatges ecològics. Paisatges salvatges poc aprofitats i una família de bona gent que malgrat les diferències generacionals i alguna incomunicació s'estima d'allò més. Fa anys, per la televisió, vaig veure una pel·lícula sueca semblant, de la qual no recordo el títol, només que la casa de l'àvia estava en molt més bones condicions que aquesta.

És el primer llargmetratge del director, Duculot. El títol real de la pel·lícula és Au cul du loup, suposo que vol dir, més o menys, al cul del món, però potser això de posar culo en el títol en castellà semblava lleig. O potser és que tot plegat es prestava a ironitzar sobre el nom del director i el de la peli. Faig broma, ep, però crec que és una pel·lícula que agradarà a gent jove en la crisi dels trenta que encara no hagi llegit tantes novel·les ni vist tantes pelis com jo. No és una mala pel·lícula i està molt ben interpretada per tothom en general i per la seva protagonista en particular. Per passar una bona estoneta sense patir massa. A les velleses ja es fa més difícil pensar en canvis tan radicals tot i que en aquest cas no hi haurà grans problemes de comunicació lingüística car la llengua de Còrsega, de grat o per força, és el francès acadèmic. No sé si deu quedar algun pastor cult i de bon veure, de la meva edat, pels cims jolius d'algun racó de món on parlin català, encara. O alguna cosa semblant. És clar que no he heretat cap casa, ja m'agradaria, encara que estigués tan malmesa com aquesta.

8 comentaris:

Miquel ha dit...

D´acord.
También a mi me gustan las películas frencesas, de pocas personas, con fondo amable y final feliz, si puede ser.
La veré.
Gracies

Júlia ha dit...

No es nada del otro mundo pero es agradable de ver, final abierto pero se puede decir que feliz.

Sícoris ha dit...

No està gens malament, de tant en tant, anar a veure pel·lícules de contingut amable que aixequin una mica l'ànim. Jo vaig anar diumenge al Renoir a veure "The act of killing", i tot i semblar-me boníssima com a pel·lícula i com a document social, és d'una duresa aclaparadora.

No sé si la pel·li sueca que menciones és la que m'ha vingut al cap (que és una coproducció), però això de la casa de l'àvia me l'ha recordat. Es diu "Antonia's line":

http://ca.wikipedia.org/wiki/Antonia_%28pel%C2%B7l%C3%ADcula%29

Júlia ha dit...

Sícoris, no m'hi veuran pas a la que dius, ep. Sembla mentida quants genocidis s'obliden o són poc coneguts. Vaig veure un trailer per la tele i ja en vaig tenir prou...

És que això de la casa de l'àvia és molt recurrent, és el que li trobo, que moltes situacions ja les hem vist abans.

No recordo si és la que dius, de tota manera.

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
Ningú com francesos i francòfons -incloc els quebequesos- per filmar el dia a dia, la falsa rutina. Ës una mena de cinema que també m'agrada a mi, la de la gent que com jo no té una vida de pel·lícula i que, tanmateix, la seva vida és tan interessant en la seva quietud com la d'aquells que sí tenen vides de cinema.
Salut!

miquel ha dit...

M'hi vaig passar una bona estona. Quant a final... em va esgarrifar, metafòricament parlant, pensar en la realitat dels anys que li esperaven a la protagonista. esclar que el pastor encara no era geperut i l'illa es troba a quatre passes del continent, i ja se sap que el canvi és una constant dels nostres dies, etc.

Júlia ha dit...

Glòria, és cert, però també cau en moltes ingenuïtats, potser aquí rau una part del seu encant,.

Júlia ha dit...

Sí, Miquel, passes una bona estona però després em vaig quedar una mica freda, el mite dels bons salvatges i la idealització de la natura sempre funcionaran, i avui tothom té cotxe per fugir si cal, cau en alguns tòpics però potser han d'existir i tot. De vegades el mite ha funcionat a la inversa, penso en Txekhov o fins i tot en Juan Arbó, la ciutat és el miratge, diuen que aquesta és una de les diferències entre modernistes i noucentistes, la natura idealitzada o la ciutat com a somni, tu ho sabràs millor que jo.