29.9.13

NO HI HA CAP DIABLE QUE NO TROBI EL SEU SANT MIQUEL


Avui és Sant Miquel, arcàngel principal de devoció popular molt arrelada a casa nostra. El nom de Miquel, que era el del meu avi i és el del meu nebot, ha estat un nom molt popular i jo diria que fins i tot ha revifat. Sant Miquel,amb la seva armadura, el seu casc platejat i la seva espasa, sortia fins i tot en algunes versions dels Pastorets. La història de Miquel i la del seu antagonista, Llucifer, estan farcides de llegenda i populisme. Avui la celebració dels sants va de baixa però en els casos de sants molt coneguts o de Mare de Déus molt celebrades les persones no defugen fer festa, fins i tot en el cas que no siguin creients convencionals o ortodoxos.

S'ha intentat de moltes maneres erradicar la religiositat, en el nostre cas la religiositat lligada al catolicisme. És aquesta una pretensió absurda, el tema religiós sura per tot arreu, no se'n van sortir ni els revolucionaris francesos ni els soviètics ni els xinesos. Al capdavall s'ha de tornar a establir una certa tolerància. A casa nostra de tant en tant la cosa torna a bullir, que si a l'escola no s'ha de celebrar el Nadal, que si no s'ha de fer la Missa de la Mercè... No entenc que no es vulgui fer cap missa i que s'accepti mantenir el patronatge mercedari barceloní. En aquest tema, o entomem el que hi ha o entrem en un mar de contradiccions i d'incoherències que pot motivar tot un doll d'ironies diverses. La revifalla de la festa de Santa Eulàlia, ara la Laia, és una mostra més de tot plegat. Un nom bonic, una festa reeixida però, algú és capaç d'explicar a les criatures amb ets i uts els detalls, llegendaris, de la vida d'aquesta adolescent amb esperit gairebé suïcida i dels seus tretze martiris sàdis? Ens quedem amb el que ens plau, defugim la resta i ens adaptem al present i a la sensibilitat contemporània, el mateix fem amb els contes populars i la seva violència evident, per exemple.

Sant Miquel de setembre és el patró de molts i molts pobles i en presideix la festa major. Pel setembre ja s'han fet les collites tot i que ara, en alguns indrets, les veremes varien de data. Sant Miquel, com d'altres àngels, té un aspecte vagament andrògin,  ja sabem que el tema del sexe dels àngels no ha estat mai resolt del tot. En canvi el dimoni en molts casos, quan no és una mena de monstre simpàtic, sembla més baronívol. A la façana de l'església de Batea, que podeu veure aquí, n'hi podem trobar una de tantes representacios, Sant Miquel va perdre l'espasa amb els avatars de la història i no li han tornat a posar, així que redueix el dimoni a cops de puny, que sempre resulta menys sagnant. El dimoni, molt lleig, sembla fins i tot indiferent, com en d'altres iconografies, a l'atac violent del príncep dels àngels. 

El meu nom, ja ho he comentat en d'altres ocasions, era molt minoritari fins que fa un parell de dècades es va començar a posar de moda. De petita estava preocupada per la poca rellevància de Santa Júlia, sempre eclipsada per la miraculosa Santa Rita, que se celebra el mateix dia, el 22 de maig. Gairebé no trobava estampes de la meva patrona i fins i tot vaig escriure al programa d'Elena Francis preguntant per la poc coneguda Santa Júlia i la senyora Francis o qui fos em van respondre per correu, molt amablement, donant-me referències diverses. I és que al consultori no tan sols es preguntava sobre aspectes sentimentals sinó sobre tota mena de coses. La meva santa, com tantes altres, té una vida confusa i lligada a fets llegendaris tot i que és una de les patrones de Còrsega. 

Avui molta gent posa noms laics o noms estranys, anglosaxons, orientals, de tota mena. Les dèries familiars tenen molt a veure amb tot plegat i malauradament hem abandonat en gran part els bons costums de posar els noms dels avis, una tradició bonica i respectuosa amb els nostres avantpassats, avui seguida de forma minoritària. Són les persones les qui donen rellevància als noms i no a l'inrevés i els noms també tenen la càrrega inclosa de les persones que el duien i que vam conèixer, què hi farem. Fa poc es va fer en teatre i cinema una obreta d'uns autors francesos sobre el tema, molt divertida però amb un rerefons de crítica social amable, El nom. 

No sé si és a causa del capteniment de Sant Miquel vers el vençut dimoni que tenim una frase feta popular que avui no s'escolta gaire: rebre un miquel, engaltar un miquel, fotre un miquel... El diccionari normatiu ho relaciona amb un mensypreu, un retret, però jo també ho havia escoltat en contextos que feien referència a amollar un bolet, fa anys. La figura del dimoni també està plena de llegenda i imprecisió, Llucifer s'ha identificat en moltes ocasions amb Satanàs. En tot cas expliquen que va ser un àngel rebel i que en la seva caiguda va arrossegar uns quants companys. Això del bé i el mal és un tema recurrent en totes les cultures malgrat que pot prendre matisos diversos. Renunciar a la nostra tradició, lligada al catolicisme cultural gairebé indefugible, és un intent absurd i pueril. Una cosa és l'església catòlica oficial i la seva parafernàlia i l'altra la tradició. En tot cas els humans en moltes ocasions precisem de l'ajuda, real o imaginada, dels sants i dels àngels, per més que la ráo i la lògica ens assegurin que els nostres esforços i rituals són absurds, ancestrals o infantils. Altrament no es farien les cues que es conformen, per exemple, el dia de Santa Rita, davant l'església de Sant Agustí.

A Barcelona l'església més cèntrica de Sant Miquel, que era a la plaça del mateix nom, va ser enderrocada per ampliar l'ajuntament, sense manies. Se'n va conservar una porta que es va dur a la Mercè. D'altres elements resten escampats per museus i indrets diversos. Així passa la glòria del món, fins i tot els sepulcres que els prohoms van procurar que fossin en lloc sagrat acaben ves a saber on. A Barcelona tenim una altra església emblemàtica dedicada a Sant MIquel, la de Sant Miquel del Port, però aneu a saber si algun dia no la volen retirar, amb això de què la van fer en època de Felip V, tal i com van les coses.








Els intents de defugir les sacralitzacions n'han endegat de noves, com ara la patètica aparició de Robespierre emulant l'Ésser Suprem o les estampes amb líders comunistes o la mòmia de Lenin, objecte de culte durant anys i panys. En moltes creences de la gent sobre temes, per exemple, de salut, hi ha un gran component de ritual i litúrgia. Les desfilades diverses han imitat sense manies les processons. Ara bé, tampoc la religió oficial s'ha lliurat de paganisme, d'allò que en deien superstició, i que s'ha vist obligada a abduir o tolerar. Endevins, bruixots, guaridors i la resta han existit i existiran. L'espiritisme va ser un corrent de molt d'èxit fa dècades, els barris populars, com el meu o el de Sants, eren plens de persones dedicades a guarir, evocar els difunts o endevinar el futur. Com en totes les coses, s'hi barrejaven els de bona fe amb els pesseteros sense escrúpols però això també passa en el camp de la medicina oficial o de la religió convencional. Els entesos i experts, que en tots els camps n'hi ha, diuen que els sants humils són una adaptació dels petits déus de l'època pagana. Bé, i què?

Els homes i les dones som molt febles i, com fa la canço, sense receptes de metges l'home neix i creix i mor. De la nostra gran fragilitat en neix la necessitat de creure, ni que sigui sense una profunda fe, sinó amb dubtes i escepticisme, en el que sigui. En tot cas, celebrar el sant, sigui un sant famós, popular o poc conegut, ens dóna un motiu més de festa familiar i personal, fer que un dia, el del nostre sant, sigui una mica diferent de la resta. Que ja és un gran què.

Per cert, darrerament s'està reivindicant i reinventant allò dels miquelets, sobta força que en èpoques suposadament poc militaristes la disfressa de miquelet revifi. La història d'aquest cos, el nom del qual segons expliquen ve del seu creador, Miqueló de Prats, és plena de llums i d'ombres, de moltes ombres, les quals s'acostumen a obviar, per cert. L'èxit popular actual dels trabucaires també em sorprèn. Quin món més estrany aquest...

8 comentaris:

Miquel ha dit...

E incluso en el cielo , con sus categorías, surge esplendoroso el nombre de Miquel.
Miquel, Gabriel, Rafael, Lucifer, otrora Luzbel, arcángeles que dominan el panorama de las batallas del cielo. después los miles de ángeles. Se aproximan los serafines, tantos tan olvidados...y mucho mas a la izquierda del Señor , los querubines. Pero no me llamo Miquel en honor a nadie de la familia. Mi padre se llamaba Giuseppe, y a mi me pusieron José...Pero desde que tengo memoria, tengo rencor (cosa mala esta)..y por supuesto todos desde muy pequeño me conocen por Miquel, aunque en mi partida de nacimiento conste el anteriormente descrito. El porqué de elegir ese nombre y no otro, no lo se, pero el hecho real es el explicado.
Salut i bon día ¡¡¡

Júlia ha dit...

Miquel, ahí es nada, elegiste el del ángel principal... el vencedor del demoniete.

AMALTEA ha dit...

Qué buena entrada y explicación. Desde luego,la religión, o mejor dicho esa inclinación humana a lo sagrado y a la ritualización, es nuestra seña de identidad humana. Desde la cuevas de Lascaux hasta las basílicas católicas, sinagogas o mezquitas. Quizás algún día se alcance a comprender que la mente busca una explicación a lo misterioso de la existencia, de la vida y de la muerte -que el logos,la ciencia no es capaz de responder-así que el culto y la fe sigue por ahora un camino paralelo a la realidad material, pero libre de las restricciones de la razón. Y tampoco es moco de pavo la herencia cultural que nos ha dejado el culto a lo "·sagrado"
Que tengas una buena semana.

Júlia ha dit...

Amaltea, el peso cultural es grande y no podemos huir de él, me he dado cuenta con los años, vale más aceptar una convivencia pacífica con todo eso.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La meva mare, que té 89 anys, tenia una amiga de la seva mateixa edat que es deia Júlia, i una cosina seva, amb la qual s'estimaven molt, es deia Julita... A mi el nom de Júlia m'agrada molt. Ara s'ha posat molt de moda, sí, hi ha moltes nenes que porten aquest nom que és ben antic, que ve de la família Júlia de l'antiga Roma...
Pel que fa a l'arcàngel Miquel, ni que fos un només símbol heliomàtic, del combat per la llum, ja estaria bé...

Júlia ha dit...

Teresa, és que em sorprèn com els noms es posen i passen de moda, com si fossin un vestit o un pentinat, per a mi tots són bonics, la persona fa el nom i no pas a l'inrevés, el teu m'encanta i ara no és pas un nou habitual en les criatures, per exemple.

Pel que fa a Miquel, crec que l'hem de veure com tu dius, efectivament.

Olga Xirinacs ha dit...

Entre Miquels i Júlies... de Júlia també se'n diu la nostra néta de 13 anys, la de Mont-roig (Baix Camp), que va ser batejada dues vegades: una a Guatemala, d'on la van adoptar, i l'altra aquí, per a goig de la família.
7 categories d'àngels, hi ha. Per a mi, els intel·ligents els van fotre fora dels cels perquè es van rebel·lar contra la dominació monolítica del pare. Els que van quedar són un ramat obedient.
Una abraçada.

Júlia ha dit...

Doncs segurament que va ser així, Olga, si protestes et fan fora de mala manera... i encara quedes com al culpable de les desgràcies.