12.10.13

EL PILAR: SERVITUDS PATRONÍMIQUES I PATRIÒTIQUES



Les pobres i nombroses Mares de Déu han hagut de patir diferents adscripcions patriòtiques i polítiques, segons on es troben. El santuari del Pilar es considera el més antic, dedicat a la Mare de Déu, en l'àmbit del cristianisme però com és ben sabut en el present ja no el podem deslligar de segons quines connotacions hispàniques, polítiques, bèl·liques i patriòtiques. També passa, en un context diferent, amb Montserrat. Tal i com el Barça és més que un club aquestes marededéus, de grat o per força, són molt més que una imatge venerada i objecte de devoció popular.

Pilar ha estat des de sempre un nom ben popular a Catalunya però em temo que amb la davallada dels noms tradicionals i familiars, a més de la càrrega feixuga que ha hagut d'entomar la pobra i petitona Pilarica no és pas avui un nom que es posi a nenes de les noves fornades. Tenim Pilars contundents, com la Rahola, Pilars dibuixantes, com la Bayés, Pilars narradores i poetes, com la Duocastella i la Cabot i Pilars de ficció literària, com la Pilar Prim. Tinc moltes amigues i conegudes que porten aquest nom, totes una mica grandetes, com jo mateixa. No és cap consol, però tampoc Montserrat és avui un nom habitual en les criatures. És manté, més o menys, el nom de Núria, més breu i del gust d'una societat una mica minimalista pel que fa al tema, cosa que ha contribuït a fer proliferar noms tan difícils de pronunciar com Iu. 

La imatge de la Basílica del Pilar reflectida en el riu Ebre és majestuosa, fins i tot produeix un cert temor respectuós tot i que Saragossa també ha crescut molt i la visió ja no resulta tan aclaparadora com fa anys, quan era aquella ciutat la fita de les nostres sortides més agosarades cap a ponent. La jota ha estat també un ball català, una mica amagat fins fa quatre dies, un ball popular d'aquesta Catalunya amb estranyes fronteres que toquen a l'Aragó, fronteres artificials, com totes, però que amb els anys i la política i les dèries humanes acaben per ser gairebé físiques. Avui, malauradament, més enllà de la Mare de Déu manyica i les jotes alegres és un dia de parafernàlies diverses, ja tinc ganes que hagi passat.

A la Basílica del Pilar hi ha un quadre molt curiós sobre un miracle de la Mare de Déu, fet a un home a qui van tallar i enterrar una cama, que li va tornar a créixer, un miracle certificat i que te nom propi, Miracle de Calanda. No sé si els cinc-cents màrtirs que es beatificaran demà han fet miracles certificats, em ve al cap aquell llibre d'èxit retrospectiu, L'advocat del diable, tan interessant pel que fa a conèixer una mica els intríngulis del tema santificador. De fet, pel que fa als màrtirs, sembla que no cal demostrar res més per a ser beat, sinó que has mort per la causa, o  a causa de la causa, cosa que em sembla un greuge comparatiu, la veritat, considerant que en moltes ocasions els pobres màrtirs ho són de forma involuntària. Si passés a ser sant, ja cal un miracle, mentre que als qui no són màrtirs els en calen un parell.  En fi, misteris insondables del catolicisme oficial.

Seria una llàstima que no fóssim capaços de destriar el gra de la palla i que el bonic i sòlid nom de Pilar quedés bandejat del futur català per qüestions polítiques, la veritat. M'encanta el seu diminutiu, PIlarín, que em sona ben bé com el repic d'una campaneta escolar.

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

el miracle de Calanda no se'l creu ni Déu, no hi ha hagut mai cap miracle, tot plegat és una enorme farsa Júlia, una sinistra farsa de la gran vergonya eterna de la humanitat que és l'esglesia Catòlica.

Francesc Puigcarbó ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Home, Francesc, que ironitzava sobre el tema, ens ho hem de prendre en broma tot això. Sobre l'església, si només fos ella...

Enric H. March ha dit...

Em sap greu, però és tan lleig, el Pilar...

Júlia ha dit...

Enric, tot són gustos, a mi la imatge del Pilar reflectint-se a l'Ebre m'agrada, ves, potser és que allà vaig fer un curset de 'tiempo libre' durant un juliol llunyà, que havíem de fer les aspirants a mestres.

Jo crec que això de lleig o no lleig és relatiu, el Pilar té moltes connotacions negatives per motius extravirginals.

Júlia ha dit...

En tot cas, mira la foto, no em diràs que no té el seu encant.

Enric H. March ha dit...

No et negaré que prejudicis n'hi ha uns quants, però és un tipus d'arquitectura que no m'agrada. Una altra cosa és que com a persona interessada en el fenomen religiós hi sé veure el seu "encant". Però això no compta.

Júlia ha dit...

Enric, en això de l'arquitectura es podria discutir molt, ens movem per dèries estètiques lligades al nostre aprenentatge acadèmic i sentimental, crec que en edificis simbòlics el bonic o lleig té poc sentit, cada vegada penso més així, el tema de l' art és molt complicat. i manipulat