9.10.13

ELS PEUS A DINS DEL RIEROL


Avui fa anys de la mort de Jacques Brel, encara força jove, l'any 1978. He escrit sobre el cantant en diverses ocasions, gairebé deu anys de blog fan que repeteixis temàtiques i evocacions. Brel va ser un mite alternatiu per a molta gent de la meva generació. Resultava tan atractiu en les seves fotografies de gran, estil poeta vanguardista i àcrata amb tendència a brutejar  com en les seves imatges de jovenet innocent, a punt de patir els trasbalsos de la vida i de l'èxit.

Brel va ser un cantant extraordinari, un actor normalet i un home feble en molts aspectes, humà com tothom i sovint poc coherent. Flamenc francofonat, va criticar la seva gent en una cançó demolidora segons la qual els flamencs eren nazis durant les guerres i catòlics als períodes de pau. Ell també va ser un catòlic fervent, de jove, amb aquest catolicisme belga o alemany tan contundent, molt més sòlid i dogmàtic en ocasions que no pas el mediterrani.

Casat molt jove, va tenir un munt d'embolics però no es va voler divorciar mai. Això que sembla un mèrit sovint ha servit d'excusa als senyors lligons i ben situats per no comprometre's en excés, recordo aquella obra de teatre de Rodoreda, amb aquell senyor Homer que quan queda vidu tampoc fa el pas matrimonial ja que la situació pecaminosa li abelleix d'allò més. Quan va fer trenta anys de la mort de Brel, la dona legítima juntament amb les filles oficials, i la darrera amistançada van protagonitzar una certa polèmica a causa d'una placa recordatòria a les Illes Marqueses, on és enterrat el cantant, en la qual es pot veure el seu rostre i el d'aquesta última parella, de cara al sol ixent. 

Tinc alguns dels primers discos de Brel, vaig saber d'ell a través d'aquella versió catalana de Le plat pays i de la referència a la cançó Les pieds dans le ruisseau, que, per cert, no és pas una de les millors i que vaig trobar en aquell inefable Diari d'Anna Maria, de Michel Quoist, el qual, juntament amb el seu precursor, el Diari de Dani, va conformar la nostra educació sentimental. Quoist va evolucionar molt, va ser un home compromès i crec que avui no escriuria ben bé igual aquells llibres educatius però els temps canvien i cadascú és fill del seu temps. Al menys gràcies a aquells diaris em vaig assabentar que allò de flirtejar tenia connotacions profundes i era un eufemisme fi de coses com ara meter mano o pegarse el lote.

Han passat trenta-cinc anys, en tenia quaranta-nou, fumava molt, el gran pecat mortal d'avui, més gros que l'adulteri i sobre el qual es legisla molt i molt a Europa, molt més que no pas a  l'hora d'intentar alguna cosa seriosa i efectiva per tal que no morin a dolls els pobres de la terra, ofegats, torturats, oblidats. Brel els hi va cantar i Quoist s'hi va comprometre. Així és el món.







2 comentaris:

AMALTEA ha dit...

Desde luego, Brel forma parte ya de la categoría de referentes culturales, de un tiempo y una actitud a lo désespéré con la vida.

Pues el caso es que cuentas que nunca se divorció debido a su catolicismo, me ha hecho pensar en Graham Greene,un gran escritor, también católico que vivió un largo adulterio y no quiso tampoco divorciarse; le reconcomía la conciencia, pero ese conflicto moral fue clave en su obra.

Júlia ha dit...

Amaltea, fue el caso de muchos católicos famosos, Spencer Tracy, Gary Cooper, aunque en el caso de Brel i en algún otro hay quien piensa que así tenía excusa para no comprometerse del todo con sus muchos amoríos.

Sin embargo es cierto que esos temas producían a la gente de hace algunas décades problemas morales gordos, que hoy pueden sorprender a los jóvenes.