16.10.13

EPÍLEGS I REFREGITS





Una periodista coneguda, castellana,  va idear un programa d'entrevistes a gent una mica gran els quals s'emeten quan aquest ja ha traspassat, Epílogo. He repassat la llista i hi ha, com a tot arreu, poques dones. En tot cas va ser un programa molt comentat i criticat  al principi i després no se n'ha parlat gaire, de fet em pensava que ja ni existia. La vanitat humana és estranya, això de voler saber què escoltaran sobre nosaltres quan ja haguem finat, malgrat el seu punt de pebre morbós, lligat al fet que el tema de la mort és encara molest i defugible, sembla un sentiment molt humà. De vegades, no sé si per decisió dels afectats o dels grups editorials, hi ha entrevistes punyents que s'han publicat en premsa després de la mort dels entrevistats i en concret en recordo unes que es van fer a Maria Rúbies i a Joan Oliver. La llàstima és que aquestes opinions post-mòrtem mai no provoquen la polèmica que haurian provocat en vida del seu protagonista i que allò de no voler incidir de forma crítica en la vida dels difunts encara té molt de pes.

En català no tenim res semblant a aquests Epílegs però des de fa temps, quan es fan evocacions de difunts famosos o mor algú del món de la cultura, es recorre a programes antics, de vegades molt antics. Un dels més habituals ha estat Identitats, el d'entrevistes fetes per Josep Maria Espinàs durant els anys 80 i 90. Sempre resulta més còmode treure alguna cosa de la bota del racó que fer un esforç i muntar un obituari actualitzat i seriós. Espinàs va entrevistar molta gent i aquests revivals tenen corda per anys i serveixen per a dissimular la galvana televisiva a l'hora d'entomar personatges diversos en el moment del seu traspàs.

La recuperació del programa podria estar bé si servís d'introducció a un documental més acurat sobre el traspassat notable el qual, en la majoria de casos, després d'Identitats encara va fer moltes coses més. De molts d'aquests notables recuperats, normalment en horari de poca audiència, a través de les antigues entrevistes de culte, no se n'havia parlat feia temps, com en el cas de Cahner, que havia estat tot un pes pesat del món del poder cultural català, amb llums, ombres, seguidors i detractors. El temps passa i tot sembla llunyà, la gent jove ja no sap ni de qui es parla i això que una biografia seriosa seria una gran lliçó d'història, pel que fa aquesta gent que encara era viva fins ahir mateix. Una mort de notable encara provoca un cert interès, si en el temps en coincideix més d'una, la segona i la tercera ja no tenen la mateixa cobertura, sempre molt minsa i rància, en general.

Una novel·la de Miquel Àngel Riera portava per títol Morir quan cal, un títol evocador i ben trobat. Però la mort és atzarosa i imprevisible i el seu moment oportú o inoportú, prematur o tardà, determina el dol social que provocarem. Hi ha gent que havia estat molt i molt coneguda i que quan ha mort no era recordada ja per ningú. Encara més, els qui encara en recordaven alguna cosa potser pensaven que ja era morta, ves. Avui un dels valors en alça és la salut i aquesta dèria de voler allargar la vida al preu que sigui, vanitat de vanitats al capdavall. Morir de vell, en general, provoca una certa indiferència resignada, encara més si l'afectat per la Parca ja no tenia el cap bé o estava en un estat físic de deteriorament senil. Però com que ningú no vol ser vell i la paraula s'ha convertit gairebé en un penjament em trobo que quan mor algú de gairebé vuitanta anys o de vuitanta i poca cosa la majoria del públic comenta que encara era jove. Morir abans dels setanta és gairebé com morir a l'adolescència. De fet diuen que els seixanta són l'adolescència de la vellesa i això es pot copsar una mica en aquesta Gloria xilena, sobre la qual comentaré en una altra ocasió de forma més aprofundida.

La insistència televisiva nostrada en recuperar aquest tipus d'entrevistes, com en castellà va passar amb les de Soler Serrano i fa temps amb les de Montserrat Roig, palesa una evidència: ja no es fan entrevistes com aquelles, en les quals l'important era el personatge i no tant l'entrevistador, per brillant que fos aquest. No tot és un tema de recursos. A la televisió, tampoc.

10 comentaris:

Miquel ha dit...

Pero has de contar que tampoco hay presentadores preparados para las entrevistas.
Man que nos pese, J S Serrano, era una persona que antes de entrevistar a un personaje había leído las obras del la persona a entrevistar.
Era una época en que el periodista ejercía de tal, y además tenía la especialidad. Así, también había el cronista de guerra, que directamente te narraba lo sucedido en tal o cual país.
Hoy todo está globalizado y englobado en un mismo saco. No hay Perez Revertes desde Yugoslavia, ni Balbines en un programa de mesa común.
Todo a lo más una buena periodista entrevistando al Jomeini de turno , con turbante a lo Lady Ga Ga y caída de ojos turbadora...pero nada más.
salut

Júlia ha dit...

Bueno, a veces hay que dar la oportunidad, Miquel, yo no soportaba a Soler Serrano antes del programa de entrevistas, un clásico y, como dices, muy bien preparado de antemano.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

D'acord amb la preparació de l'entrevistador, cada dia més escassa. L'humanisme està en hores baixes.

Júlia ha dit...

Cert, Teresa, quan van començar a reduir el llatí a testimonial ja ens n'havíem d'haver adonat. Una llàstima perquè la manca d'humanisme impregna tots els camps de la cultura.

gloria abras pou ha dit...

Benvolguda Júlia,
A mi em sembla un estalvi no recòrrer als "Epílegs" perquè sempre mirem les velles entrevistes dels finats amb ulls diferents i pensem, fixa't d'això no me n'havia adonat o no hi havia donat tant valor...ara bé, un documental, encaara que senzill, actualitzat seria d'agrair.
No em vull creure que ja no hi ha entrevistadors com els d'abans, no pot ser cert, Terribas o Xavier Bosch són rigorosos i podrien crear escola. Em temo que el què falta són diners per donar canxa a tot.
Júlia, la periodista que no anomenes és basca.
Un petó.

Júlia ha dit...

Sí, Glòria, és la Begoña Aranguren, es bona periodista, ep.

Júlia ha dit...

Però em referia al fet que feia la feina en castellà.

Júlia ha dit...

A mi personalment ni la Terribas no el Bosch no em fan el pes del tot, els trobo una mica massa agressius. Res a veure amb Espinàs, la Roig o amb les de Soler Serrano, vaja, pel meu gust. També té un pes el fet que avui les entrevistes interessants ens les passen a hores de menys audiència i no tenen el ressò d'abans.

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
Prefereixo els entrevistadors una mica agressius que aquells que fan massatges com en Pedro Ruiz. El senyor espinàs mai no m'ha caigut bé i a Soler Serrano el trobava un xerraire el que passa és que ens enllueernavem veient com preguntava a Pla o a Espriu en aquells temps tan tancats...

Júlia ha dit...

Glòria, al Ruiz li tinc mania i el tema d'Espinàs és opinable però Soler Serrano, que era un xerraire, en els programes d'entrevistes va reeixir i encara són un clàssic, només cal repassar-los. Els agressius, com comento, no m'agraden, la veritat, ni tampoc aquells que opinen abans que l'entrevistat, cosa molt freqüent avui. En tot cas no és el mateix entrevistar un polític que un escultor o un escriptor.