17.10.13

GLÒRIA, LA XILENA: SOLITUDS I RESISTÈNCIES


Havia posat un excés d'expectatives en aquesta història i potser si hagués anat al cinema sense haver-ne llegit res, cosa sovint ben aconsellable, m'hauria agradat més. Tot i amb això em va agradar, malgrat que es fa una mica llarga i reiterativa. Paulina García, l'actriu sobre la qual recau el pes de la narració, és una actriu, dramaturga i directora molt coneguda a Xile tot i que aquí, com sol passar amb tants actors i actrius que no són ni catalans ni espanyols ni americans, en sabéssim, fins ara, poca cosa. El mateix ens passa amb Sergio Hernández, aquest senyor que no és capaç de trencar amb una família aclaparadora, i amb el director, Sebastián Lelio.

L'argument, com molta gent ja deu haver escoltat o llegit, gira a l'entorn d'aquesta Glòria a fregar de la tercera edat definitiva, en aquesta època que algú ha batejat com l'adolescència de la vellesa. Vitalista, independent, resignada de forma positiva a acceptar que molts mals són ja per sempre, com aquest problema a la vista i decidida a aprofitar tots els moments possibles. Separada, en un d'aquests balls per a gent sola i grandeta, lligarà amb un senyor i li semblarà possible entomar una relació una mica profunda. Però no és fàcil, les famílies pesen, sobretot la d'ell, un home gran però amb rampells d'immaduresa infantil que no faran possible allò que en díem un final feliç. En resum, al capdavall val més estar sol, sol pel que fa a la parella, no pas a d'altres relacions d'amistat, que no mal acompanyat.

Gent corrent, doncs, d'aquesta que ens podem trobar cada dia a casa i al carrer, en aquesta societat dels nostres temps, urbana i exigent, que no acull amb gaire comoditat el pas del temps quan aquest es fa massa evident en les persones. I aquí rau l'interès principal de la pel·lícula, en la seva normalitat que podem reconèixer i que ens pot fer identificar amb moltes de les situacions de la protagonista, sobretot als qui ja tenim uns quants anyets al damunt, en l'intent de mostrar amb respecte i de forma planera cossos de gent gran. No sé si és pel·lícula per a joves, suposo que ho serà per a joves interessats en temes universals, com ho és aquest del pas dels anys i de l'arribada dels desenganys i les evidències poc amables, tot i que la pel·lícula és amable i potser en un cert excés d'amabilitat rauen algunes de les seves febleses.




10 comentaris:

Miquel ha dit...

l´observaré.
gracies

Olga Xirinacs ha dit...

Llegint aquest teu comentari, he de dir que fa un moment pensava que no vull ser desagraïda amb la vida, no, és només que me n'he cansat i en voldria sortir i no puc. Com aquell que no gosa sortir d'una conferència pesada o no pot esquivar un discurs marmori, o ha de tornar a començar un dia sense futur.
També resulta fatigós oposar pensaments positius a cada un de negatiu, perquè primer es presenta el negatiu, diríem que per defecte.
Una abraçada, noia.

Júlia ha dit...

Miquel, a veure si t'agrada.

miquel ha dit...

(ahir al Verdi)

La mateixa sensació inicial postpel·lícula: massa llarga.
Després, la sensació, també, d'episodis: el del gat "Murciélago", per exemple, o el, en aquest cas fora d'història, del veí de dalt, lligat al "Murciélago"... Però potser la vida no són més que episodis, com el de la sala de ball 3a edat que inicia la història.
Cap penediment d'haver vist la peli, però aquí s'acaba la meua història.

gloria abras pou ha dit...

Tinc la sensació, últimament freqüent, de déjá vu. No m'agradaria.
T'he deixat un altra comentari a l'apunt anterior.
Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

Olga, això del pensament positiu és un invent del nostre temps, en el qual sembla que la mort, la malaltia o la vellesa són defectes gairebé personals i controlables.

Júlia ha dit...

Miquel, és també com dius, de vegades sembla que aquests episodis siguin autònoms.

Júlia ha dit...

Gloria, amb els anys, si has anat molt al cinema o llegit força passa això, de forma inevitable, i és que tot es repeteix.

Olga Xirinacs ha dit...

Tornant al teu comentari del meu comentari, sí que arribem a sentir-nos culpables de generar certa tristesa... que prové d'un deficient funcionament del cos. Però, ¿qui s'entretindria a diagnosticar-nos correctament? Som jaies, i ja se sap que a certes edats... A vegades sí, a vegades no, el coneixement propi no basta per sortir de les situacions en diríem 'grises'.
Una abraçada.

Júlia ha dit...

Olga, crec que gairebé hem de reivindicar el dret a no està 'en gris' de tant en tant.

Una abraçada igualment,