19.10.13

NI POBRE NI RIC SINÓ TOT EL CONTRARI




Quan puc em miro el programa del senyor Om, aquest en el qual visita algú, hi passa un cap de setmana i li fa preguntes més o menys incisives. De vegades surt la família, les mares, els fills, les tietes. És un programa per a tafaners culturalitzats, a qui no li agrada entrar a casa d'un altre? El tema ha tingut èxit i ja portem tres temporades visitant, gràcies a l'omnisciència televisiva, les llars de gent més o menys popular. L'entrevistador m'imagino que pacta amb els visitats de què i com es parlarà. Tot un cap de setmana dóna per a molt i nosaltres només veiem fragments de la visita. De vegades fins i tot entrem al bany i podem constatar com es renten la cara i les dents, visitant i visitat. O com fan el pa amb tomàquet o l'amanida. Un element important és la banda sonora, no sé si la tria el visitant o el visitat però hi ha un gruix filarmònic de producció anglosaxona, en general.

Els visitats provoquen comentaris diversos en el públic, de vegades generen grans lloances però també crítiques, com quan es va descobrir que el Gerard Quintana parlava castellà en la intimitat cosa que, de tota manera, se li deu haver perdonat car veig que en els actes polítics on assisteix ningú no li retreu el tema. Hi ha gent que no saps ben bé perquè ha volgut sortir al programa car explica molt poc de la seva vida i del seu pensament, així sempre es queda bé car tenim la tendència a creure que els silenciosos són més profunds que els xerraires desacomplexats.

Hem vist gent progre que té cases de cine i també cases modestes de persones que crèiem més ben peixades. En un dels darrers programes el convidat senyor Om va anar a visitar el senyor Vázquez, a Madrid i després va anar a Badalona, a casa de la seva mare. Em va sobtar que el convidat digués al convidador que ell no podria fer aquests programes, programes d'aquests qualificats sovint com escombraries però que sembla que donen feina i centimets a molta gent. El senyor Om podia haver-li dit el mateix al senyor Sardà, quan el va anar a veure, però no li va dir, al menys que jo recordi. El tema de la televisió donaria per a un gran debat i no tot és tan clar, els programes infumables de vegades són més perillosos que aquells que ens adoctrinen de forma subliminal i amb coartades educatives i culturals. 

El senyor Vázquez va portar a passejar al senyor Om, amb un cert orgull, per Sant Roc, un barri marginal en el qual havia viscut de petit i de jovenet. La realitat d'aquests barris la vaig conèixer a fons quan començava a treballar, eren ignorats per la cultureta, barris tancats on el català era absent de tot arreu, cosa que molta gent jove no sap o no no vol saber. Avui molts d'aquells llocs han millorat i d'altres continuen sent guetos tancats, ara destinats a nou vinguts. De tota manera crec que fins i tot en aquests casos els serveis i les escoles són molt millor que no eren fa anys, la veritat. No hi ha aules amb seixanta criatures, patis enfangats i coses així.

La gent que prospera de vegades, al principi, té una actitud de refús i vergonya pel seu lloc d'origen. Després, amb els anys i l'experiència, se sent orgullosa dels orígens humils. Aixó ha passat amb gent que ha viscut fins i tot en barraques. El meu barri va ser durant anys d'aquests que provocaven sentiments de refús i de mitificació retrospectiva. Hi ha poca gent que si prospera continuï vivint al seu barri d'origen. També hi ha pocs homes que, si prosperen molt, continuïn amb la primera parella. L'estatus nou té noves exigències i les amistats dels temps grassos no acostumen a ser les mateixes que les dels tems magres amb alguna excepció, això sempre.

Camus va escriure en algunes ocasions sobre la pobresa, reivindicant els seus orígens humils i criticant l'elitisme de Sartre. Les relacions intel·lectuals i personals dels dos escriptors ha fet vessar molta tinta. Sartre va respondre a Camus que potser sí que havia estat pobre però que ja no ho era. En tot cas Camus sempre va ser un personatge més amable, humà i comprensiu que l'altre, al menys segons la meva percepció. En l'actitud de Sartre hi havia gelosia lligada a l'èxit amb les dames de Camus i al seu aspecte físic tot i que diuen que ell també feia de les seves gràcies a l'alt nivell filosòfic que rumbejava. Fa poc vaig saber que Riba envejava Sagarra a causa del seu suposat èxit amb les senyores. Sembla que els homes intel·ligents no haurien de caure en aquesta mena de coses però no és així, ni de bon tros, i moltes crítiques intel·lectuals tenen un rerefons d'allò més frívol lligat, ai, al sexe.

En una ocasió vaig anar a un acte on col·laboraven Candel i Huertas Claveria, tots dos ja traspassats. Huertas va lloar la fidelitat de Candel al seu barri i va remarcar que gent com Serrat, Maruja Torres, Vázquez Montalbán i d'altres, que feien bandera dels orígens humils i de barri antic ja no vivien, des de feia molt de temps, en aquell indret. Candel va protestar de forma contundent, vivia al seu barri pel fet que hi vivia molt bé. Candel ha representat molt per al seu barri, és un referent i el barri el va tenir molt en compte àdhuc quan encara era viu, té biblioteca, escola i avui fins i tot un gegant propi. Una vegada em va semblar que Vázquez Montalbán, en una entrevista, s'avergonyia en haver d'admetre que ara vivia en un habitatge car i no podia fer bandera dels seus anys d'escassedat al Raval, com li demanava l'entrevistador.

El tema de la pobresa és espinós, hi ha poca gent que vulgui admetre que viu bé, sempre n'hi ha que viuen molt millor i també hi ha qui viu molt pitjor. No seria sobrer voler escoltar les opinions de molts immigrants d'avui sobre el tema de la crisi, quan comparan el nostre país amb els seus, insegurs, pobríssims, sense expectatives de millora en molts casos. Churchill va dir -o va repetir, car també s'atribueix a Maistre-, una frase molt i molt desafortunada sobre allò de que un país té el govern que es mereix, és una frase injusta i elitista, que ha fet molt de mal i que ha trobat ressò, fins i tot, en la vida quotidiana de la gent normaleta. Això dels  mèrits és una cosa sempre molt i molt relativa. La sort i l'atzar ens fan caure en una família, en un poble, en un país, res d'això no és mèrit nostre, fins i tot el nostre tarannà té una gran càrrega genètica indefugible.

En tot cas no és habitual admetre que molts de nosaltres, fins i tot en el context actual, som uns privilegiats quan, de moment, ens trobem amb una pagueta segura cada més, força digna, considerant les circumstàncies. És clar que cadascú té aspiracions diverses i allò que per a algú està prou bé per a un altre més ben acostumat deu ser calderilla. La facultat de la gent per creure que té dret a tot em fa una mica d'angúnia. El senyor Durán va aixecar molta polseguera amb allò de què no podria viure amb un sou de professor però la veritat és que la queixa sobre el tema es dóna a molts nivells i en moltes circumstàncies.

Tornant a la televisió, també va aixecar molta polseguera la publicació de determinats sous que es pagaven a TV3, una tele que és pública i no privada com aquella en la qual treballa el senyor Vázquez. La polseguera es va apaivagar aviat i no se n'ha cantat ja ni gall ni gallina però els sous públics haurien de ser públics, em sembla, tots ells, com ho són els dels mestres. 

Estaria bé un programa on el convidat visités llars humils i diverses, de gent anònima. Fins i tot el visitant podria viure algun cap de setmana al carrer, amb alguna família desnonada. No tot han de ser els populars i coneguts, la veritat. Però, és clar, aquest seria un programa amb una audiència molt pobra. 


17 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

No me di cuenta de que era pobre hasta que no descrubrí la tele, y eso fue en las barracas de Can Valero Petit.

Con mi madre en más de una ocasión hablábamos de la maravilla que era de dar vueltas al grifo y que saliera agua...e incluso caliente.

Uno puede vivir con mejor soltura, pero de lo que se trata, creo, es de que no olvide sus principios. Vazquez Montalbán nació en la calle Botella, al 16 si no recuerdo mal, pero vivió en la ladera de la Font del Bosc, en una casa de diseño que da a la ladera de Collcerola y a la que vi como se talaban muchos "pins blancs" para hacer el desagüe de las "clavagueres". Alguna protesta vecinal hubo, pero fue parca.

Candel jamás salió de su barrio, y allí se le podía encontrar o en las barriadas de Zona Franca, en La Báscula principalmente.

Las derechas jamás me han preocupado, más bien las izquierdas catalanas han sido lo desesperanzador. Las del Bocaccio, Tuset, Muntaner y Gauches Divines.
Los progres de universidad y Seats 850.

Yo no me puedo quejar. Gracias a la Sanidad Pública, estas que se están cargando y de la que nuestros hijos no podrán disfrutar a pleno rendimiento y nuestros nietos ya no conocerán, voy viviendo, y repartiendo. Vivo porque cobro y reparto de mi tiempo.
A veces pienso que si todo hubiera ido al revés esto sería un polvorín. Me explico y acabo.
Me imagino que la Seguridad Social la pusieron en 1941, después de ganar una guerra, unos señores socialistas unidos a unos comunistas mediante un pacto. Y pienso que en 1981 vino un tipo con un tricornio, dió un golpe de estado, abolió el estamento público, privatizó el bienestar sanitario y ahora nos tienen sojuzgados...
A veces pienso eso...que si todo fuera al revés, el pueblo ya se abría levantado.
Salut

Relatus ha dit...

Doncs no és mala idea la teva proposta de programa! Estic segura que trobaríem persones molt més interessants en els barris de gent treballadora

Galderich ha dit...

En Lluís Bosch va iniciar un blog amb entrevistes a persones molt interessants que no eren del Star system. Malauradament va durar poc però portava gent molt interessant i videogràficament m'agradava.

Unknown ha dit...

Doncs jo trobo, Júlia, que el què proposes és un "reality show" en el que una massa molt important de públic compadiria als pobres amfitrions i, al mateix temps, es faria un bon fart de riure de certs costums als quals es veuen obligats a causa, precisament, la seva pobresa. Tota aquesta brossa real i realista, si volem, la veiem a telesinco i similars on el lumpen forma part de l'espectacle diari. El convidat resulta artificiós i Albert Om és tan bon xicot com poc brillant però resulta un programa divertit on s'ha pogut verificar, per exemple, que en Punset no toca quarts ni hores o que en Peret té una casa que bruteja molt. Què més vols?
Salutacions!

Júlia ha dit...

Miquel, a menudo se es pobre o rico por comparación, cuando todos los de tu entorno comparten tu situación todo parece normal, ese ha sido el gran valor de la tele, mostrar otras cosas, en el mundo pobre también conocen el nuestro gracias a los medios de comunicación, por eso todo es muy relativo. El agua potable y cercana es uno de los lujos más excelentes y poco valorados hoy, eso me decía una persona que colabora a menudo con África, que aquí aunque se duerma en la calle hay agua potable cerca. La comodidad nos hace perder la perspectiva.

Júlia ha dit...

Lo de la seguridad social para todos se había intentado en muchas ocasiones, hay que admitir que se consiguió en el primer franquismo, aunque fuese muy deficiente y precaria, se pueden buscar muchas razones y condicionantes pero la realidad fue así y lo había oído comentar a personas incluso muy contrarias al régimen.

Júlia ha dit...

Y es cierto que según quién manda la gente reacciona de una manera o de otra, a los socialistas se les permitieron muchas cosas, en el gobierno, en el ayuntamiento, en la educación...

Júlia ha dit...

Segur que sí, Loreto, de fet algún personatge menys conegut ha sortit també al programa, tot s'ha de dir.

Júlia ha dit...

Galderich, no crec que el tingui 'tancat', no deu tenir temps de moment, l'haurem d'animar a què segueixi.

Júlia ha dit...

Possiblement seria així Glòria, i és cert el que dius, jo no sé si convidaria algú a entrar a casa meva, és un perill.

Júlia ha dit...

Miquel, y antes de Vallvidrera vivió también en 'la parte alta', este ha sido el problema de cierta izquierda, era -y es- elitista o fue abducida por el elitismo, aunque a veces me parecía Vázquez Montalbán con mala conciencia ante su realidad.

En el fondo se les puede achacar lo mismo que a determinados sectores de la iglesia, predican una cosa y hacen otra.

Me produjo cierta vergüenza escuchar a Maruja Torres en una ocasión presumiendo de ser ahora una 'señora del Ensanche'. En fin...

Candel era otra cosa pero hay pocos así, que no renieguen de sus orígenes, aunque en teoria sean muy solidarios.

Tot Barcelona ha dit...

Y siguiendo en la colación de tu escrito, has de permitirme una pequeña variación, pero creo que esta es una página de reflexión profunda y tu o alguna persona afín a tus escritos, me pueda quitar de la duda.
Vamos a ver: Si por aquellas esta semana un par de furgonetas blindadas llenas de policías antidisturbios armados con gases, porras, chalecos, esposas y demás, para un trasporte escolar que va de excursión para detener una niña de 15 años y deportarla por no ser del PAIS (que es a l que voy), si por aquellas digo, en vez de ser el gobierno en ciernes de factura socialista, es de Le Pen, se arma por parte de los socialistas un merdé que nos cagamos.
Merdé que sería aprovechado por todo el contorno europeo para sus intereses. Pero hete aquí JULIA, que nadie en este país (por supuesto los peperos, los convenientes, los de unción, no han dicho nada), pero lo interesante no son estos, son los de izquierda, que se han quedado mudos. MUDOS.

Todavía espero que alguno de estos ERC, IU, PSC. PS...digan una sola palabra, algo que les haga separarse de la LINEA EUROPEA..

Nos gobiernan las derechas monetarias JULIA, pero la izquierda ideológica está a su lado.
Hemos perdido la capacidad de ser personas.

Recuerdo a mi gran Via Taltavull, sacerdote, profe de Fenomenología de las Religiones en Teología. Ya en el último año se nos confesó budista (tendría ya setenta y pico de años)...
Su pregunta de examen final versó sobre La Gran Compasión.

Salut

Lectora corrent ha dit...

M'has fet recordar com vaig conèixer l'obra de Candel. Jo estava fent el servei social a l'asil de nostra Senyora del Port (ara crec que és una escola) i el pediatre dels meus germans --d'aquells que encara visitaven a casa-- em va preguntar què feia aquell curs. Quan vaig explicar-li allò del servei social, em va recomanar que llegís "Donde la ciudad cambia su nombre". Ho vaig fer i em vaig convertir en una admiradora i seguidora de l'obra de Candel.

Júlia ha dit...

Miquel, existen muchas reticencias cuando se quiere protestar 'de los nuestros', incluso la historia y sus personajes sufren de esa falta de autocrítica, en eso se actua igual que determinados sectores de la iglesia cuando encubren los pecados de los suyos, es triste pero es así.

Cuando, a mi modo de ver, es más frustrante y doloroso comprobar los defectos de 'los nuestros' y no poder decir ni pío.

Júlia ha dit...

Lectora, el proces d'evolució d'aquelles immigracions no hauria estat el mateix sense Candel, que va donar gruix documentalístic i intel·lectual al tema, ignorat per molts sectors de la classe mitjana. No entraré a valorar la qüestió literària, el personatge supera la seva obra i els de la cultureta de Sant Gervasi cap amunt sempre l'han mirat de cua d'ull, molts d'ells.

Júlia ha dit...

Per sort, avui tot ha canviat molt i resulta molt més permeable, la societat, encara que no ho sembli.

Daniel F. ha dit...

Dices:
També hi ha pocs homes que, si prosperen molt, continuïn amb la primera parella.

No creo yo eso, lo que pienso es que los que continúan con la misma pareja no son comentados ni en sociedad, ni en televisión. La pobreza aquí es relativa hay gente supuestamente pobre que es feliz con lo que tiene y otros adinerados con recursos que se sienten pobres, por que lo que les falta es riqueza de espiritu...