26.10.13

PÈRDUES I RETROBAMENTS IMPROBABLES, AMORS ETERNS I DOLS TEMPORALS

Vaig anar a fer un tomb sense intenció de deixar-me caure al cinema però en passar per davant del Renoir vaig veure el cartell d'aquesta Mirada del Amor, amb dos pesos pesats com són Annette Bening, per qui tinc devoció absoluta, i Ed Harris, un bon actor que sempre funciona. I vaig entrar. No n'havia llegit res i crec que paga la pena anar de tant en tant a veure alguna cosa de forma innocent i ignorant, ja que les crítiques condicionen, ens agradi o no.

Avui sí que he mirat el que en deien alguns comentaristes i, en general, coincideixo amb les valoracions de molts d'ells, sensiblera però convincent, es mou a fregar la improbabilitat, un final pueril i poc explicat espatlla el to general... Gairebé tothom coincideix també en què la pel·lícula són ells dos i poca cosa més, ajudats per algun bon secundari con Robin Williams, que ens fan creure en allò que no pot ser i que fan que fins i tot t'emocionis malgrat les trampes argumentals inevitables. No tot ha de ser un bon guió, uns grans actors també tenen molt de pes i això es pot comprovar en moltes grans pel·lícules antigues en les quals, quan reflexiones sobre el fons de la història, els trobes avui un munt de febleses.

No crec que descobreixi res important si explico que el tema gira a l'entorn d'una dona benestant que perd el marit de forma sobtada, després de trenta anys de viure junts, molt enamorats i ben avinguts, i que troba una persona que se li assembla d'allò més. A la vida real els dobles exactes, només en cas de bessons i encara, no existeixen però qui no ha vist pel carrer algú que li ha recordat de sobte a una persona estimada i desapareguda? He comprovat que moltes persones cerquen en les diferents parelles, potser de forma inconscient, un tipus físic semblant, al llarg de la vida. O sigui que no tot és tan inversemblant en aquesta història romàntica de dol, pèrdua i retrobament gairebé fantasmagòric. Però si la pel·lícula no hagués comptat amb tant bons actors faria aigües per tot arreu, això sí. 

S'agraeix que la cosa no es resolgui amb allò tan suat del germà adoptat de petitó, amagat o perdut en estranyes circumstàncies, un recurs de telesèrie per fer ressuscitar els difunts emblemàtics. Al final surten uns quadres i com sempre que surten quadres amb imatges d'algú, trobo que no s'esforcen gaire a fer-los una mica reeixits, la veritat, sobretot perquè la pobra Benning de la pintura evocadora s'assembla a la real com un ou amb una castanya. Ed Harris, encara pot passar, pel que fa al tema pictòric i la semblança cercada.

En aquest cas he de dir que vaig viure una bona estoneta de cine malgrat les fragilitats argumentals. No sé si és a causa del títol o de la temàtica però a la sala, mig buida com sol ser habitual més enllà dels festivals rebaixats, érem tot dones llevat d'un parell de xicots que acompanyaven algunes noies. 

4 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

No llegiré aquest apunt fins que hagi vist la pel·lícula. I després t'escriuré.
Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

A veure què et sembla, Glòria.

gloria abras pou ha dit...

Coincideixo amb tu. Té un aire de bona pel·lícula però el guió apart d'increible és molt fluix. Ara bé, ells dos estan magnífics i tenen molta química.
Jo també vaig passar una estona agradable i, dintre de tot, vaig trobar el final força ben resolt. Això dels germanets separats quan infants era impensable perquè la pel·lícula, malgrat les seves falles, respira un aire intel·ligent.

Júlia ha dit...

Glòria, veig que aquesta vegada estem força d'acord.

Això del germà perdut ho he dit en broma, és un recurs que he vist en algunes sèries de 'tres al quarto'