28.11.13

AQUELLS DIES DEL MESTRE I LES NITS QUE ELS PRECEDIEN








Celui qui n’a pas connu la vie avant la révolution, n’a pas connu la douceur de vivre.

Talleyrand



Talleyrand va ser un gran home d'estat, un supervivent espavilat i un gran cínic, a més d'una intel·ligència lúcida i privilegiada. Té moltes frases extraordinàries, com ara aquella sobre quantes bestieses es deixen de fer gràcies a la manca de diners. Una de les més reproduïdes, que fins i tot va donar nom a una coneguda pel·lícula de Bertolucci és la que he escrit a l'encapçalament d'aquesta entrada.

Crec que aquest senyor potser hauria d'haver afegit que, a més a més d'haver viscut abans de la revolució, calia haver estat jove en aquell moment. La dolcesa de la vida és més esclatant en els anys joves i als qui ja són una mica vellets els temps pre-revolucionaris em temo que els fan més por que goig. Els anys abans del trasbals que sigui provoquen molta nostàlgia ja que després la realitat sol ser decebedora, les revolucions es mengen els seus fills, tot es torna a dogmatitzar i de vegades els fets han costat un bany de sang, molta violència, moltes injustícies i moltes barbaritats, amb perdó dels bàrbars, deixant durant una bona temporada allò que diuen mal rotllo entre la gent. Com va dir algú després de la revolució francesa, quan aquesta encara no s'havia convertit en un mite inqüestionable i la gent tenia viu el record del bany de sang en què es va transformar, s'hauria aconseguit el mateix d'una forma més lenta però menys cruel. 

Nosaltres, els jubilats d'avui, no vam viure una gran revolució però vam viure la transició i també hi ha un cert enyorament sobre aquells anys del tardofranquisme i de l'esperança col·lectiva en un futur gairebé esplèndid. Fa uns dies escoltava Sisa, en el programa del convidat, un programa molt de la nostra època tafanera i una mica exhibicionista. Ai, aquells anys setanta, catalans, barcelonins, meravellosos, lliures i creatius, si fins i tot els enyora gent tan pintoresca com Jiménez Losantos! Ara resulta que gairebé tothom era a tot arreu i que s'ho passava pipa, que hi havia una gran unió entre la gent i gairebé es podria pensar que el poble va aconseguir fer fora el dictador, vaja. Si no fos que sabem que es va morir de vell i que els canvis es van pastelejar des d'alguns sectors del mateix govern.

La desmitificació de les revolucions és gairebé impossible, per més dades que s'apleguin sobre mancances, servituds, oportunismes i misèries. Responen als nostres somnis més pregons. No sóc gaire amant de musicals però allò de les taules i cadires buides, dels Miserables, sempre m'emociona. M'han vingut tots aquests pensaments avui perquè he recordat els antics dies del mestre, aquelles nits que precedien al 27 de novembre, Sant Josep de Calasanz, el nostre patró. A mi sempre m'ha agradat fer festa quan la gent no en fa, això quan treballava, ara el panorama és tot un altre.

En aquells setanta s'havien obert un munt d'escoles, a partir dels canvis en l'educació que van ser realment revolucionaris, considerant el panorama anterior. Aquell llibre blanc va aconseguir que l'educació es massifiqués, una mica a corre-cuita i amb una sabata i una espardenya, no diré que no. Es van necessitar molts mestres, sobretot a les zones industrials com els volts de Barcelona i va entrar al cuerpo un munt de gent jove en edat de festejar. La professió, per sort per a les dames, no estava tan feminitzada com ara. La nit abans del dia del mestre, a ciutat, va ser durant alguns anys com una revetlla educativa, sortíem de tasques i ens trobàvem a tot arreu colles de professorat de primària, aleshores egebé, menjant patates braves, bevent sangria i cantant i fumant, eren d'altres temps. Uns et presentaven els altres i tot era una festa per més fred que fes, ja que el novembre és una època molt empipadora pel que fa a la climatologia.

Quan ja havia nascut la meva filla encara vaig sortir alguns anys de festa, amb motiu de la celebració. Recordo que un any vam anar a sopar als Caracoles, després ens vam arribar al Villa Rosa. Entonàvem moltes tonades de gresca, multiculturals i poc adients a la nostra professió, tot s'ha de dir, com ara allò del fill de l'Asunción o de la cabra de vida lleugera. Tot era a punt de canviar i de fet ja estava canviant, i si en aquell moment arriba un líder carismàtic i ens porta a prendre la Model ho hauríem fet amb fervor, ajudats per la sangria de garrafa. Però no devia convenir als líders que féssim aquesta mena de coses que mai responen a espontaneïtats populars sinó a orquestracions dels dirigents a l'ombra. I potser no va sorgir cap líder tant indiscutible i arrauxat com per conduir-nos vers la revolta irreversible. Qui no hagi estat mestre/a jove durant la transició no ha pogut conèixer, ai, ni la dolcesa de viure ni els encants de la pedagogia vivencial!!! Estic ben segura, tot i que potser no ho veuré, que d'aquí quaranta o cinquanta anys els jovenets d'ara idealitzaran també aquest present on tornen a florir entusiasmes amarats d'ingenuïtats innocents i de consignes impossibles.

7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

recorda Júlia, que els únics catalans que no eren a Paris al Maig del 68 erem tu i jo, pel que es veu tothom hi era.
El Fedeguico, hi ha que veure com s'ha capgirat. No se si és cert que era company de pupitre de Rubianes de menuts, o era un invent d'en Pepe, però si ho era de Piquè en un grup d'extrema esquerra.

salut

Júlia ha dit...

Ai, Francesc, el que hem vist i el que encara veurem, he, he.

Miquel ha dit...

jo tampoc hi era ¡¡¡

Júlia ha dit...

Segur que tens els teus mites transicionals, Miquelet.

Júlia ha dit...

Per cert, ahir vas fer campana...

Galderich ha dit...

Jo anava en bolquers...

Molt bon apunt llàstima que comences amb el quadre del meu admirat Goya més horrorós que va pintar!

Per cert, el que si és cert és que en Jimenez Losantos tingué com a professor a en Labordeta... sempre va dir que no sabia què li havia passat a un alumne tant brillant com era de petit.

Júlia ha dit...

Oh, és que és el meu patró professional, Galderich...

El cas d'aquest senyor és el més pintoresc però no va ser l'únic, Amando de Miguel, Savater... i funcionaris mestres que jo vaig conèixer.

El cert és que la Barcelona dels setanta va tenir la grapa de ser molt inclusiva, després es va espatllar tot força i van néixer i créixer molts ressentiments, lligats sovint amb el tema del catalanisme, o en el País Basc a les seves circumstàncies.

Aquestes reconversions s'haurien d'estudiar a fons, ara també es donen, gent nascuda a França, a Anglaterra, que retorna a uns origens familiars que la família ja no volia recordar, i es fan, fins i tot, terroristes.

Els humans i les humanes som rarets i imprevisibles, no hi ha vacuna contra determinades dèries, s'ha d'anar amb compte.