14.11.13

DE L'HOME QUE MIRA A L'HOME QUE VEU (THE VISITOR)

Em trobava diumenge per la tarda fent el mandra i entomant les habituals pel·lícules de la tele per passar l'estona, en les quals sempre hi ha algú molt dolent o guillat que no sembla que ho és i molts sospitosos que es van descartant al llarg de la història, quan em vaig ensopegar, de forma sorprenent, amb The visitor, una pel·lícula americana de l'any 2007 que se'm va escapar quan la passaven als cinemes.

Fa uns dies comentàvem en alguns blogs amics el tema de l'atzar que dirigeix les nostres vides, lligades a casualitats a l'entorn d'on neixes, quan neixes i en quina família. Rumbejar dels nostres mèrits o plànyer les nostres mancances, en un context tan imprevisible, no és res més que una mostra de la nostra vanitat com espècie. The visitor forma part d'aquest cinema americà interessant, crític i molt allunyat dels tòpics sobre les produccions d'aquest país gran i divers, tan bescantat de forma global tot sovint.

La història, pels que no la coneguin, mostra com un home avorrit i convencional, un professor, troba el seu apartament ocupat per una parella d'immigrants joves als quals han estafat en instal·lar-los allà i llogar-los l'habitatge. Entre tots tres es va congriant una amistat i una comprensió progressives que esdevindrà més profunda en el moment en què el xicot, sense motius seriosos, és detingut i portat a un dipòsit de presoners fins a la seva deportació a Síria. Una història d'amor entre la mare del noi i el professor endolceix la tristor que ens enfronta a la impotència de la situació. Ambientada després de l'atac a les Torres Bessones explica com una certa i relativa tolerància anterior ha esdevingut por social generalitzada als estrangers  i abús vers els sense papers.

Els polícies i funcionaris repressors, molts d'ells negres, palesen un sentiment molt humà, metafòric i tot: els antics explotats s'acomoden al sistema i no senten una excessiva preocupació pels mals dels més desafavorits. Creiem que haver passat una certa misèria, a nivell individual o col·lectiu, ens fa més comprensius com a persona o com a poble, però de vegades és ben bé a l'inrevés, potser per un instint de supervivència molt egoïsta. Quan una persona -o un poble- han rebut de valent, de vegades es tornen insensibles i poc agraïts mentre que en ocasions aquells a qui la loteria de la vida ha premiat des dels inicis esdevenen generosos i tot.  Per altra banda, el paper de la polícia en societats més o menys democràtiques és un tema espinós i mal resolt, com estem comprovant aquests dies.

The visitor no acaba bé ni tampoc acaba malament en el sentit d'haver-hi morts, per exemple. Acaba com havia d'acabar, sense concessions al sentimentalisme romàntic, amb el pobre professor de vida convencional i ensopida conscient del fet què existeix un món al costat del seu que desconeixia, entristit i enrabiat amb un sistema que sembla impermeable a tot diàleg raonable i amb la resta dels protagonistes seguint amb les seves vides difícils i amb pocs horitzons propers. Tots sabem que hi ha molts móns injustos al nostre voltant però sovint ens estimem més no entrar-hi a fons perquè hi podem fer ben poca cosa per canviar-los o millorar-los. 

Els actors són tots ells poc coneguts i es troben en estat de gràcia. Richard Jenkins ens resulta una mica més familiar, tot i que sovint ha desfilat per les nostres pantalles en papers secundaris de lluïment. Va guanyar diferents premis per aquesta interpretació, la d'un home gris que evoluciona des de l'ésser humà que mira sense veure fins aquell que s'implica en un compromís individual.


12 comentaris:

Allau ha dit...

Em va quedar molt bon record d'aquest film i del treball de Jenkins. També em va agradar molt la mare del noi, una actriu palestina de la que ara no recordo el nom.

Júlia ha dit...

Hiam Abbass -no sé ben bé com s'escriu-, estan tots molt bé, Allau, no hi vaig poder anar en el seu moment.

Miquel ha dit...

Gracias por poner el argumento. No soy muy cinéfilo y las pelis que me gustan suele ser las francesas, esas metafísicas que hablan de situaciones familiares normales y en la que siempre están involucradas no mas de tres personas...

Júlia ha dit...

Miquel, si nos atenemos a los tópicos esta parece más bien una película inglesa. En el cine las etiquetas funcionan como con las personas, he visto cine francés malísimo y cine americano muy bueno.

Lo peor es que muchas buenas pelis, de todas partes, o no llegan o llegan y pasan muy deprisa.

gloria abras pou ha dit...

Prolífica Júlia,
Em llegiré aquest apunt més tard. Ara només dir-te que t'he deixat un altra comentari a l'apunt anterior.
Salutacions.

Júlia ha dit...

Hola, Glòria, ja te l'he comentat, tot i que en temes literaris tot és subjectiu i relatiu. Vaja, en temes literaris i en tots els temes.

Enric H. March ha dit...

Tant que es viatja avui i què poc que es coneix el món. Som uns voyeurs i molt refractaris al coneixement real, potser per por al contagi. Però quan més de prop mires algú més t'adones que estem fets del mateix.

AMALTEA ha dit...

A veces el cine, como la vida, nos da sorpresas.Los prejuicios juegan siempre en nuestra contra. Se desprecian películas, en mi caso al menos, por atribuirles una manera de contar historias que abusa del personaje prototípico. Intentaré verla este fin de semana.
Saludos

Loreto Giralt Turón ha dit...

Diuen que els ex són els que ataquen més aferrissadament el seu antic comportament. Suposo que alguns ex-pobres també ho fan.

Júlia ha dit...

Enric, recordo que això de descobrir que tots som més o menys ho vaig copsar amb les lectures, ja des que era petita, jo no he viatjat gaire i crec que avui ens movem molt amb poc profit en aquest sentit, la veritat.


Hi ha qui xala molt explicant un viatge al Marroc exòtic i se li posen els pèls de punta quan a l'escola dels seus nens hi van uns quants magribins o a l'escala de casa venen a viure uns paquis o uns sudamericans.


Som així de carallots. Els d'aquí i els d'allà,que en això també ens assemblem, en els defectes i els prejudicis.

Júlia ha dit...

Amaltea, ya no la pasan en los cines convencionales, fue un milagro verla por la tele con los rollos habituales suelen llenar las programaciones.

Júlia ha dit...

Loreton, la síndrome del nou ric és molt perillosa, per això hi ha aquell refrany sobre que el pitjor treball és servir qui va servir, o les referències als perills dels polls ressuscitats. Els més fanàtics catalanistes que he trobat eren fills d'immigrants. Ja en temps de la Inquisició els conversos eren els més temibles.

També tot això són tòpics, al capdavall, i de conversos n'hi ha de tota mena, com d'ex-pobres, però sobta comprovar aquests comportaments. Per altra banda també entenc que quan algú no ha rebut ajuda, com a persona o com a poble, es torni egoïsta.