4.11.13

DESGRÀCIES I OBLITS




Em fa angúnia comprovar la poca cobertura que els noticiaris, els nostres i els altres, han atorgat al tema de la mort de gairebé cent persones, més de la meitat criatures, al dessert nigerià. Les explicacions que la gent com jo dóna a aquestes mancances informatives també em semblen recurrents i tòpiques: quan no hi ha interessos europeus o americans no se'n parla. No crec que sigui ben bé així, d'interessos occidentals n'hi ha a molts indrets dels quals en sabem molt poca cosa. I si per una banda és evident que això s'esdevé en molts casos també ho és que per la banda esquerranosa polititzada tan sols es treu gent al carrer, a protestar sobre guerres i malvestats, quan pel mig hi ha els Estats Units. En el tema de les misèries africanes sovint al darrere hi ha interessos, per exemple, francesos, però d'això s'en parla i se n'escriu molt menys.

De vegades, no se sap ben bé perquè, unes imatges sobre aquests tipus de fets surten per televisió i es repeteixen una i una altra vegada, fins a la saturació. En alguna ocasió t'avisen abans, compte, el que t'ensenyarem pot ferir la teva sensibilitat. No m'agrada que juguin amb els meus sentiments de forma mediàtica però sí que m'agradaria que s'informés més a fons de les causes i conseqüències d'aquestes misèries col·lectives que fan que les protestes nostrades sobre retalls i retallets semblin la xocolata del lloro pel fet que ningú de per aquí no es veu obligat a caminar sota el sol, sense aigua, gairebé dos cents quilòmetres, carregat de canalla i cercant tan sols una precària subsistència. No em puc ni imaginar el que pot ser una situació d'aquesta mena, la veritat. Pensem de veritat que aquestes persones són éssers humans exactament iguals que nosaltres, amb els mateixos drets i la mateixa dignitat?

Les televisions amollen algunes imatges de tant en tant però ben poques vegades informació a fons de les situacions i de les causes, complexes, que convergeixen en determinades circumstàncies. Fa alguns dies van sortir a facebook algunes fotografies horroroses sobre els feminicidis que es produeixen un dia sí i un altre també al Congo. Les respostes fàcils són sempre les mateixes, els grans capitals, occident... Bé, recordo que en una ocasió un intel·lectual mexicà responia a allò de la culpa dels del nord incidint en la responsabilitat que les classes dirigents del mateix país tenien també en les malvestats diverses que el sotraguejaven. Mèxic, un altre on les dones reben força, per cert.

Segurament no hi podem fer res, però el que realment m'inquieta és que es parli tan poc de tot plegat a nivell casolà i tertulià. Mirar unes notícies nostrades per la tele fa una certa vergonya, un parell de fets mediàtics, repetits una i una altra vegada i normalment encara no aclarits, com poden ser la mort de la nena gallega i el cas dels mossos al Raval, quatre bestieses sobre cinema, teatre, moda, medicina -un clàssic dels nostres temps- i alguna coseta més, esports variats i futbol, molt i molt futbol. I política local o això que en diem política, aquest ha dit, l'altre ha contestat. Pel mig, això sí, alguna informació sobre el món que ens envolta, poca cosa. Els programes seriosos i més aprofundits, llargs -en mitja hora no és pot entrar a fons en cap tema d'aquest tipus- normalment es fan en horaris tardans, qui vulgui ja se'ls mirarà per internet. Entenc, com m'han explicat, que el periodisme actual és un sector ple de becaris d'arròs i contractes lamentables però tot plegat no acaba d'explicar la nostra indiferència generalitzada sobre fets d'un gruix tan espantós.

De vegades em sorprèn comprovar quantes coses vaig ignorar de jove, sobre el món que m'acollia. Eren temps de censura i tot això. Però també m'amoïna llegir en revistes progres de l'època com m'aixecaven la camisa sobre les bondats del blog comunista, o recordar els disbarats inimaginables que s'afirmaven a través, per exemple, de la mitificada radio españa independiente. Hi ha qui es fum del rei francès guillotinat, el pobre i miop Lluís XVI, que hauria volgut ser fuster o rellotger i no pas monarca, perquè en algun lloc va escriure que no passava res de nou quan s'estava congriant la revolució. Però quantes vegades ens llevem amb la sensació de què no passa res de nou i en canvi el món bull per totes bandes. I, el que es pitjor, a una gran part de gent li toca ser a dins de l'aigua que bull, de grat o per força. Només podem esperar que les desgràcies ens oblidin durant una temporada. Oblidarem els pobres, i tan pobres con som...

Segurament no hi podem fer res, només sobreviure en les nostres mediocritats ben peixades, malgrat tot. He escoltat aquests dies alguns immigrants, paquistanesos, magribins, argentins, comentar amb certa ironia: si això és una crisi no sé el que hi deu haver al meu país. En el fons és com queixar-se d'un refredat en un hospital oncològic, la veritat.






16 comentaris:

Oliva ha dit...

SI NO ENS MOVEM,NI PER LA CANALLA DEL NOSTRE PROPI ENTORN,,,QUE VOLS?A EL MEU BARRI VAN ROBAR EL REBOST COMUNITARI,LA FEINA HA SIGUT TREMENDA PER TORNARLO OMPLI, I S'ACOSTAVA EL DIA DEL REPARTIMENT....LA CRISIS ENS POT FER GENEROSOS, EGOISTES I TAMBE LLADRES....

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ho vaig llegir crec que a El Periódico, pero com no hi havia ningú per fer la foto que és el que ven, poc se n'ha parlat.

Miquel ha dit...

El fondo de tu escrito es el que me mueve a responder.
Creo que nos inflan a información. Es tanta , tan deprisa y por tantos medios, que acabamos borrachos, Saturados, inflados...
Si que nos conmueve durante unos minutos la información de los niños muertos del desierto, pero al volver la página nos conmueve durante media hora los ahogados en el Mediterraneo, para que durante media hora y a la vuelta de la página nos conmueva los niños de Siria, para que...
Y este es el problema Ahora la información nos sobrepasa, y no quiere decir que no pasa nada, sino que si, que pasa pero que llevamos el disco a tope.
Es un triunfo del sistema.
Hoy, a mi edad y viendo lo que estoy viendo, puedo empezar a entender LA NARANJA MECÁNICA, que no tiene nada que ver con lo que yo creí entender en aquel entonces.
Hemos de volver 30 años atrás. A la ciclostil, a las noticias de un día para otro, a poder digerir lo que se lee. Cada día nos vuelven mas insensibles.
Salut

Júlia ha dit...

Oliva, ja no demano massa, tan sols que m'informin més a fons de les coses greus que no pas de les bestieses.

Júlia ha dit...

Francesc, alguna foto he vist però les han passat de pressa.

Júlia ha dit...

Miquel, es así, pero de lo que me quejo, sobre todo, es de lo descompensadas que nos ofrecen esas noticias las televisiones y los periódicos, pero sobre todo las teles. En cambio, con determinados temas machacan y machacan.

Es hasta cierto punto natural que nos conmueva de forma relativa puesto que somos impotentes ante este estado de cosas pero también en eso hay categorías, de determinadas guerras se protesta y de otras ni se habla, si no hay americanismo o antiamericanismo de por medio parece que el resto no exista. Pienso que si en nuestro país hubiese algún conflicto sucedería igual, indiferencia, como paso en cierto modo con la guerra civil y la larga postguerra aunque salieran de vez en cuando los progres franceses a hacer ruido.

Lo pero es que me temo que hemos perdido la empatía, antes creía que era racismo subliminal pero cuando sucedió lo de la antigua Yugoeslavia ya vi que era mucho más que eso.

La verdad es que ya me sorprende más vivir en una cierta paz y comer cada día que la desgracia colectiva, viendo como va todo.

No creo que antes la gente se preocupase más ni nada de eso, somos más o menos iguales aquí y allá, antes y ahora...

Miquel ha dit...

Llevas razón. Pero deja que haga una objeción. Creo que en regla general todos denotamos lo que comentas. Comemos cada día, es cierto, y quien no puede tiene donde ir, al menos en esta ciudad, es cierto. Pero creo que los de nuestra generación , los que hoy tenemos de 50 para arriba , son extremadamente solidarios. No digo que los jóvenes no lo sean, pero si que la generaciones que las han pasado putas, esas de los años 50/60/70, son los que hacen que esto funcione a nivel solidario.
Me explico : Cuidan de los nietos sin rechistar. Aportan su menguada masa salarial a la familia (ya sabemos lo del paro), Hacen voluntariados de lo mas inimaginable. Dan horas a la sociedad....Y esa es otra forma de subvención a la sociedad que no se ve.
Estoy seguro, y es aquí donde quiero ir a parar, que sin estas aportaciones anónimas (no dejan de ser subvenciones en servicios) la sociedad estaría mas resentida, y la crísis se notaría mucho mas.
Una abraçada molt forta.
Salut

Ramon ha dit...

Davant de la degradació dels mitjans de comunicació, amb una oferta cada vegada més mediocre i alienant, i per evitar que ens encomanin els seus tics i acabem pensant només en allò que ells volen que pensem, cal ser selectius i, desendollar-nos d'informatius miops i,o sensacionalistes, de tertúlies d'exhibicionistes cridaners i de programes que cerquen audiència amb bajanades diverses.
Des del nostre micro-cosmos podem millorar el nostre entorn amb actituds positives que facin agradable la vida dels que ens envolten i esperar que l'efecte "papallona" funcioni.
Per millorar la vida dels qui pateixen de veritat, em sento impotent i m'indigna comprovar la passivitat dels països poderosos que, amb un tres i no res podrien acabar amb la fam i la misèria de tants milions de persones.

Júlia ha dit...

Miquel, quizás es así aunque creo que en todos los sectores generacionales hay de todo, también te diré que el hecho de haber pasado estrecheces o miserias hace que mires con distancia ciertas quejas de 'nuevos ricos' también bastante habituales.

Júlia ha dit...

Ramon, si ens portem bé i de forma generosa amb la gent propera ja és molt, certament. En aquests temes hi ha coses molt rares, persones compromeses políticament i social que a casa són egoistes o dèspotes o passen de fills i pares. I també el cas contrari, persones devotes de les famílies que han estat grans tirans. Els éssers humans som molt complicats.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La saturació de desastres ens pot fer una pell dura que no voldríem. Hem de lluitar contra la indiferència, altrament anem deixant pel camí la nostra condició d'humans.

Júlia ha dit...

Cert, Teresa, i constatar que no hem fet cap mèrit per viure millor que els més desafavorits del món, sinó que l'atzar hi ha tingut molt a veure.

Enric H. March ha dit...

Em sembla que ja vaig comentar en el FB que les desgràcies només ho són quan afecten interessos occidentals. Els morts del desert se'ls empassa la sorra. Els dels naufragis, el mar els escup a les turístiques platges d'Europa.

Galderich ha dit...

A França tenen una llei que prohibeix ensenyar el dolor de les víctimes en fotografies o filmacions.

Això ha portat polèmica ja que es va comentar que les 10 icones més importants del fotoperiodisme -entre elles la nena del Vietnam cremada pel Napalm- avui no serien publicables...

Aquest debat es va comentar ahir en una xerrada de fotoperiodisme a la Virreina. Personalment crec que encara una imatge pot moure moltes més consciències -encara que sigui només mitja hora- que el millor article del millor corresponsal.

El problema és la quantitat de conflictes del Món -som així d'irracionals- que ens és impossible de digerir. Podem fer poques coses però si presionar els nostres governants perquè com a mínim sentin vergonya d'alguna de les seves actuacions i intentin pal·liar el dolor en altres llocs.

Júlia ha dit...

Enric, però no és sempre ben bé així, i podria posar exemples diversos, els mitjans de comunicació també trien.

Júlia ha dit...

Galderich, el tema del fotoperiodisme és polèmic, com això de mostra imatges o fer espectacle de per exemple, camps de concentració. Jo no crec que veure tot això ens faci millors i en tot cas sovint a les víctimes no se'ls demana opinió, no necessito imatges, per altra banda avui molt manipulables, per saber o voler saber el que passa.

Per altra banda caldria reflexionar sobre el fet que els morts que se'ns mostren més sovint són els del món pobre.

Tot un tema per debatre, no ho tinc gens clar tot això.