2.11.13

EL PONT DE TOTS SANTS I ELS POLÍTICS EXHAUSTS I SACRIFICATS




Una pel·lícula espanyola de fa anys, molt del seu temps, Los nuevos españoles, explicava com una empresa a l'espanyola es reconvertia en moderna i dominada pel capital estranger, americà, és clar. S'iniciava la història amb una imatge de l'empresa a l'antiga, una imatge que em recordava molt els meus primers anys a la primitiva Harry Walker. Vaig viure una reconversió empresarial semblant a la de la pel·lícula, d'empresa familiar, paternalista, una mica destartalada, fins i tot en les seves instal·lacions, es va passar a un edifici modern on vaig patir els primes aires condicionats de la meva vida. En aquell cas no va ser a causa de l'absorció per estrangers sinó per l'arribada a la direcció dels tecnòcrates de l'època, lligats a organitzacions catòliques. Quan jo ja treballava de mestra l'empresa va fer allò que en diuen vulgarment la fi del cagalàstics.

A les primeres imatges de la pel·lícula, els treballadors de l'empresa estan esperant que soni el timbre de sortida per guillar de forma apressada i puntual. M'ha recordat aquella situació la sortida tan comentada dels nostres diputats, corrent a agafar avions, per tal de no perdre pistonada vacacional. La gent ha fet córrer el lamentable vídeo per la xarxa, sembla que no és pas la primera vegada però ja sabem que allò que no es veu no existeix. Els senyors diputats i les senyores diputades s'han empipat i han escrit moltes piulades i articles defensant-se, unes de les més comentades les d'un senyor d'esquerres, justificant el seu dret a retrobar-se amb els fillets, les esposes i els marits i a desconnectar-se d'una feina tan feixuga i m'imagino que mal pagada, tot i que un conegut polític argumentava fa poc que l'ensenyament era molt pitjor, pel que fa a les virolles.

Per cert, alguns polítics, com el primer que comento, no han defugit pas arrodonir les entrades monetàries donant classes a escoles d'elit, però això és una altra història. O potser no. El fet és que quan alguns d'ells han volgut arreglar el tema  (els més pràctics i prudents han fet moixoni), empixonats per les brometes feisbuqueres, encara han embolicat més la troca explicant-nos el molt que penquen i pateixen fent llargues jornades exhaustives i de vegades sense poder bufar cullera que precisament més d'un darrrerament s'ha hagut d'emportar a la feina croquetes en una carmanyola, com qualsevol paleta ancestral.

Tal i com està el tema laboral i la qüestió dels sous el que m'empipa més és que a sobre ens facin el ploricó i tot. No fa tant de temps en van enxampar alguns telefonant, fent sudokus i jugant amb maquinetes. És el que té el món d'avui, has d'aguantar que tafanegin en la teva vida i els teus impostos però al menys de tant en tant ells també queden ben retratats i et pots fotre d'aquest sector professional avui tan desprestigiat i no sé pas el perquè, pobrets. Els qui s'han queixat més diuen que com és que no es valora la seva tasca, la seva feina, la seva dedicació i tan sols se'ls retreu que guillin com desesperats a l'hora de poder aprofitar tres dies de festa, com qualsevol humà normalet que no estigui a l'atur i que no treballi els caps de setmana.

Una reflexió final, res no ens assegura que una seriositat més gran i una eficiència més britànica milloressin el rendiment i l'excel·lència del conjunt polític però aquests capteniments destralers fan més mal que una pedregada. Sobre els sous dels diputats i les seves possibilitats d'accedir a feines diverses ja s'ha escrit força. Un mestre no pot avui donar una horeta de repàs als alumnes per fer calaix, com passava fa anys, va ser aquest un tema molt mal vist i criticat durant la meva joventut, fins i tot per persones que després han tingut càrrecs importants i no han defugit fer pluritreballs de categoria, tertulietes, conferències i classes magistrals. Però sembla que en indrets ben pagats les incompatibilitats laborals van d'una manera molt diferent. En fi, què hi farem, no n'hi ha més que Déu no n'hi ha posat. Espero que passin tots ells i elles un pont molt enriquidor, en companyia dels seus éssers estimats, i que tornin dilluns amb ganes de posar fil a l'agulla tot i que em temo que fins i tot tenen qui els enfila les agulles.



6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

un espectable lamentable, semblava que hi hagués una amenaça de bomba.
De fet Berlanga signaria aquestes imatges tant vergonyoses, cabrien en qualsevol pe·lícula seva..

Júlia ha dit...

Doncs sí, Francesc, esperpèntic i berlanguià, en aquests casos percebo que els catalans som més espanyols del que voldríem creure...

Miquel ha dit...

Es tan patético y tan desagradable que dan asco.
estos canallas no aprenden.
Y aquí si se demuestra que todos ellos, TODOS, son iguales en el fondo .
¿ Qué diferencia se ve entre uno del PP u otro del ERC , por poner los extremos ?
Son todos iguales.
TODOS:
Como dice Gregorio Morán...unos gorrinos.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, yo no creo que todos sean iguales, se ven más los 'malos', como en todas las profesiones. Sin embargo suele darse en este campo que los vocacionales acaban 'quemados' o 'apalancados'. Bueno, el señor Morán también tiene sus contradicciones, me contaron lo que pedía por dar una charla y me quedé de piedra.

Como decía León Felipe, 'no sabiendo los oficios los haremos con respeto', la rutina lleva a esas miserias, aunque admito que algunos ya entran en el juego para hacer 'carrera' y tener un pasar seguro.


iruna ha dit...

no he vist (tampoc) esta pel·lícula que comentes al principi, però m'agrada tornar a trobar aquí el josé sacristán, un actor que sempre m'ha agradat molt.

sobre l'argument, precisament fa un temps que a la nostra empresa mos estem plantejant la possibilitat d'entrar a formar part d'un grup, cosa que sempre havíem descartat, però mos està costant molt prendre la decisió. sembla que "avui, si no entrem en un grup, los grups se mos acabaran menjant". potser també corria esta opinió ja fa uns quants anys, quan tu treballaves en aquella empresa... i en moments de crisi, quan tantes empreses tanquen, quant tants autònoms se troben sense feina i tants treballadors estan també perdent-la o fa temps que no en tenen, "l'amenaça" de la reconversió, de "reinventar-se", augmenta, probablement amb part de raó, però potser també per una mena de psicosi creada per part de qui li interessa que així sigue.

del que expliques dels polítics, m'ha sorprès veure el vídeo i el contrast entre la pressa d'uns i la parsimònia del president del congrés, qui sembla que, o no té tanta pressa, o encara tenint-la, se comporta de forma decent.

me sorprèn que la gent s'escandalitze tant de comportaments de polítics que trobem també en totes les altres professions. sí que "a ells els paguem entre tots", però totes les feines són, d'alguna manera, "cosa de tots", i en totes hauríem de reclamar els mateixos principis bàsics de respecte a la feina, a la gent, etc.

sempre hi ha qui marxa puntualíssimament, i qui no té problema en quedar-se una estona quan ja podria haver marxat. està mal vist qui té pressa per maxar, i en canvi es valora positivament quan algú està disposat a treballar "més del compte". jo mateixa agraïxo quan les persones tenen esta predisposició, però veig que també cal entendre que la gent tingue ganes de plegar, i sovint, si no fos per estes persones, acabaríem tots allargant les jornades laborals.

una altra cosa és que, mentre estem treballant, féssem o no el que hem de fer, que siguem responsables. i en este cas dels polítics, suposo que això és el que més emprenya a qui els critica.

Júlia ha dit...

Iruna, admeto que els defectes dels polítics són, magnificats, els de la mateixa societat que els tria i que se suposa que representen. Ara bé, és com quan un capellà en fa alguna, té més pes que quan la fa una persona normaleta, ells haurien de ser més 'exemplars', em sembla.

En el seu cas, a més, es tracta de gent amb uns sous prou bons per a l'època que estem i el context, amb atur i problemes diversos, fa que encara es demani més cura davant de tot plegat.

Vaja, això és el que penso i no sóc de les qui critica un sector 'en bloc', per desgràcia he conegut alguns mestres lamentables, però també de normalets i d'excel·lents.