16.11.13

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (1924-1993), RECORDS, PARAULES I EVOCACIONS PERSONALS





No m'han privat de cap experiència;
i així em veig, viu encara, ja mort,
amb els voltors d'ala negra al voltant,
sinistre el bec de massa antiga fam,
llest el taüt per al mínim cadàver.
Amb ulls oberts els he vist avançar
per damunt meu, com d'apressat designi,
amb dits molt llargs i bruts de nicotina
d'escarbotar l'aixovar enyorat,
sempre cercant, entre els llençols, la plata.


He escrit un comentari al blog Llegir en cas d'incendi sobre el llibre Animal de records que recull tres volums anteriors de l'escriptor. Són textos autobiogràfics però tampoc es pot parlar exactament d'unes memòries convencionals sinó d'un recull d'apunts breus pels quals desfila un temps i un país, uns sentiments íntims i unes circumstàncies amb algunes de les quals ens podem veure reflectits els que ja som una mica grandets.

No puc dir que conegui a fons la poesia d'aquest autor. La d'Espriu, per exemple, le he llegir i rellegit i n'he sentit molts comentaris i he accedit a textos de crítica literària sobre el conjunt. Tot i que els cantants catalans han donat a conèixer cadascun d'ells diferents autors sempre n'hi ha un d'emblemàtic amb el qual identifiquem les músiques i crec que Ovidi Montllor va ser per a Estellés com Raimon va ser per a Espriu, Llach per a a  Martí i Pol i fins i tot podríem dir que Serrat va ser per a Machado. Tot això és una consideració molt general i sesgada ja que, per exemple, una de les millors versions de Sagarra, pel meu gust, són les Vinyes verdes de Llach, un cantant que no és dels de les meves devocions llevat d'algun cas concret, com aquest. Diferents cantants han musicat Salvat Papasseit però jo, personalment, em quedo amb unes primeres versions que va fer Martí Llauradó, un cantant que després no va fer carrera musical.

He de dir que vaig sentir a parlar per primera vegada de Vicent Andrés Estellés quan vaig escoltar, fa molts anys, la versió de Els amants que va fer l'Ovidi i que encara considero un monument. De fet, no és aquest un poema musicat, sinó un poema molt ben dit i molt ben acompanyat. Eren altres temps i al Teatre Grec, a mitja tarda, hi actuaven Ovidi Montllor i Pi de la Serra. El teatre era mig ple ja que avui sembla que aquells cantants en el seu temps sempre omplien però no era ben bé així sinó que van ser minoritaris durant llargues temporades. 

Després vaig tenir amb Andrés Estellés una experiència poc reeixida, va venir a una Escola d'Estiu i ens va recitar alguns dels seus poemes. Sovint els poetes no són bons rapsodes i aquest n'era un cas. A més a més l'acompanyava la seva dona i em va fer angúnia escoltar-lo recitar davant d'ella un poema que explicava com es masturbava contemplant la imatge d'una adolescent en un póster. Jo aleshores era més puritana que no pas ara, que ja no m'espanto de res, però aquella situació em va semblar de mal gust. Durant una època semblava que es volia potenciar la poesia i la narrativa eròtica més explícita en un context català el qual en aquest tema sempre havia estat molt recatat. El més atrevit fins aleshores, que sabéssim, havia estat Salvat Papasseit de qui vaig llegir en una ocasió que havia descobert l'erotisme sense haver perdut la innocència. Ignoràvem que els de l'època pitarresca eren molt més grollerots i explícits, és clar que el tema només circulava entre senyors, en aquells temps.

Després he entrat una mica més en la seva obra, immensa i diversa. Als textos d'Animal de records hi ha molta més tendresa que agosarament eròtic, la veritat. El mèrit d'aquests apunts crec que és la seva senzillesa, sembla que l'autor t'ho expliqui tot de forma personal, propera, davant d'un berenar senzill d'aquells de l'autarquia, o d'un bol de sopes d'all d'aquelles que menjaven a casa seva. Hi retrobem el fred d'uns anys sense calefacció, personatges diversos, situacions quotidianes, poc elitisme literari, preocupació per la salut, amor a la família, als amics i el record de situacions humiliants d'altres èpoques com quan l'autor va a casa d'un seu cap i li amollen roba usada com qui fa un regal valuós.

Els autors de València i de les Illes els hem tingut aquí una mica oblidats. Avui ja costa saber què es publica i què val la pena llegir de tot el que s'edita per Catalunya. A la resta dels malmesos Països Catalans la cosa encara és fa més difícil d'esbrinar. Quan la universitat era minoritària a Barcelona venia gent de tot arreu, a estudiar, i el món intel·lectual, tot i que elitista i reduït, tenia també uns horitzons més oberts, en cert sentit. Poca gent ha anat gaire més enllà, pel que fa Vicent Andrés Estellés, dels arrauxats amants valencians. Llàstima. Però també d'Espriu ens repeteix tothom quatre o cinc versos recurrents, aptes per a il·lustrar qualsevol discurs, oblidant-ne el context i el sentit. Vicent Andrés Estellés potser no ha arribat a assolir la mitificació d'altres autors perquè era un home com els altres, amb una família convencional i estable malgrat les passions que suren en una part de la seva poesia. Llegir les referències al seu nét, al llibre, me l'ha fet molt proper per raons òbvies del meu present de iaia novella. També m'he sentit aprop de l'autor quan comenta una tragèdia familiar, la mort violenta d'un seu avi, quan ell tenia un any, pel fet que en morir la meva mare vam saber uns fets tràgics de la família que havíem ignorat, esdevinguts a principis dels anys trenta. 

A Animal de records no hi trobareu grans formulacions ideològiques, ni teories literàries, ni excessos filosòfics sinó tan sols la vida, tal i com és, fins i tot per als poetes més emblemàtics. Caldria no esperar, per tal de recuperar aquest poeta en el centenari del seu naixement, ja que encara falta més d'una dècada. En tot cas, pel març d'aquesta any en va fer vint del seu traspàs i com que els records dels escriptors ens arribem sovint amb els anys múltiples de deu, també és un bon moment per tornar als seus versos, si no és que ja ho heu fet, és clar.


18 comentaris:

Oliva ha dit...

QUE DIUS ARA¡¡¡¡¡¡ ES VA MASTURBAR?....JO FINS I TOT ARA M'HAGUES ENGANXAT, I SOC LECTORA DELS SEUS POEMAS.

Galderich ha dit...

M'ha agradat molt aquest homenatge record a l'Estellés i les, com sempre, vies secundàries que obres.

Júlia ha dit...

Ep, Oliva, literàriament, en un poema que llegia, he, he.

Júlia ha dit...

Gràcies, Galderich, ara m'adono que encara no havia escrit mai sobre aquest poeta i tants anys que fa que xerro virtualment

Francesc Puigcarbó ha dit...

com tu, el vaig conèixer a travès de l'Ovidi. La resta, que vols que et digui, no és que provoqui em ni excessiu entusiasme, com Joan Salvat dona la sensació de molta immaduresa, nomès que en Joan Salvat era molt més poeta. Des del meu punt de vista, clar.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Per cert, no entenc com encara no han enviat als mossos al teatre on Flotats assassina Espriu, assassina o edulcora, però el maltracta. Potser és el que es mereix el purità estirat, Flotats recitant els seus poemes.

Júlia ha dit...

Francesc, té molta cosa i té de tot, vaja, pel gust, de tota manera l'he de rellegir més a fons. Salvat és un cas apart perquè el pobre no va tenir temps ni d'escriure cap bestiesa, encara.

Francesc Arnau ha dit...

Bé, sobretot va pel comentari del Francesc...
Per tu serà més poeta el Salvat-Papasseit, que per mi és un dels més grans...
Però vull dir-te, que per mi el Vicent Andrés Estellés, en açò de la Poesia és el mateix Déu. Per ell vaig escriure els meus primers versos, i encara avui són dels poqcs versos que puc llegir sense badallar.
Tan sols cal llegir el "Llibre de meravelles". Un dels millors llibres de poesia que s'han fet...
Salut!

FRANCESC

(Cal dir que sóc valencià, de Godella, un poble veí del de Vicent... -Burjassot-)

Júlia ha dit...

Francesc, en el tema dels poetes, novel·listes, pintors, arquitectes o el que sigui no entro mai, si me'n puc estar, en valoracions qualitatives, sempre parlo de l'ara i aquí i tots podem canviar d'opinió en algun moment.

Afortunadament tenim molt on triar, de poetes no ens en manquen, en català-valencià-balear,un altre tema és la difusió que se'n fa, és clar, i també el moment vital en el qual els llegim o escoltem com se'ls recita o canta, que això també té molt de pes, com passa amb el teatre.

Júlia ha dit...

Francesc (Puigcarbó), Flotats ha tornat, el pesoe ha vuelto i ves a saber si no tornarà Tarradellas, quin món aquest.

Flotats no m'agrada ni recitant Espriu ni recitant res, quan era jovenet, encara, però ara no hi ha qui l'aguanti. Per cert, on era, fins ara? Per què va marxar? A França no el contracten?

I el que deu cobrar per recitar el pobre Espriu, al cel sigui...

miquel ha dit...

Quan vaig veure Estellés sortint a l'escenari de la sala d'actes de l'Ateneu i després el recitat dels amants... Uf!
I ara que veig que han recuperat poemes d'Espriu recitats per ell mateix, amb aquesta veu...
Com enganyen les aparences a vegades. I és allò de l'autor i l'obra que no caldria barrejar.

Júlia ha dit...

Miquel, ja recordo que a escola, quan era gairebé petita, un professor ens va comentar això de què els autors sovint no eren bons rapsodes, ans al contrari, en aquella època de vegades els escoltaves per ràdio o en antigues gravacions.

Els bons recitadors i els bons cantants han promocionat molt determinats poetes. De vegades els dolents també els han malmès, això sí.

Es com en el teatre, de vegades he vist una obra que m'havia encantat representada per gent que no l'encertava i no m'ha semblat ni la mateixa obra.

Un mateix poema pot fer plorar o pot fer riure i, en tot cas, les maneres de dir o de cantar també canvien amb els anys i els gustos.

pitxiri ha dit...

Doncs si us agrada l'Estellés dit per l'Ovidi, busqueu un parell d'horetes lliures i poseu-vos el Coral Romput (està pel Youtube), amb la veu de l'alcoià i comentaris a la guitarra de Toti Soler. I en acabant parlem i ja em conteu com us ha quedat el cos.

Júlia ha dit...

Cert, Pitxiri, un monument de versió!!!

Júlia ha dit...

Un dels enllaços:

http://www.youtube.com/watch?v=FD_dj19P85A

Júlia ha dit...

http://idd007jc.eresmas.net/lletra-coral-2.html

(la lletra)

Olga Xirinacs ha dit...

M'agraden les teves recerques en camps tan diversos: expositives, amables, pedagògiques sense embafament, amenes...
Sí, sort dels cantants que han fet d'amplificadors dels poetes. Però segons de quins poetes, això sí, tots de culte.
Ves, per allò de la relativitat: el Cuní des de la 8 recita i comenta cada dia una frase d'Espriu perquè celebra l'any Espriu. Doncs a mi em fa l'efecte que ja fa dos anys llargs que va dient frases d'Espriu... fot-li gastos, que deien aquells.
Ara toca Martí i Pol, a qui s'han dedicat més pàgines de premsa que a ningú, i ho dic perquè ho he anat seguint dels dels seus inicis. És clar, això fa escola. I com que toca, tot el ramat a belar. Som gregaris, i no dic que això sigui bo ni dolent. I quan una cosa no és bona ni dolenta, vam aprendre que era indiferent.
Fallen molt, però, la personalitat i l'esperit crític. I és que allò de qualitat no arriba al gran públic. Potser ja ha de ser així, perquè així és la condició humana.
Tu ves posant els punts sobre les i, que ja convé.
Salutacions nocturnes encara amb pluja.

Júlia ha dit...

Olga, els poetes no se si eren de culte o els van 'cultificar' els cantants, en molts dels caso també hi ha cert gruix 'polític'. El pitjor és que sembla que si es parla d'un no es pot parlar d'un altre, pel que fa a les dones poetes, pitjor. La Joana Raspall mateix si no arriba a centenària no sé pas...

Això de les frases d'Espriu que es llegeixen a tort i a dret, tretes de context, ja fa més aviat riure, la veritat. A banda de com es llegeixen...

Gregaris del tot, encara que no ho volguem admetre, qüestionar un valor 'consagrat' ja sigui en literatura, pintura, música, arquitectura fa que et mirin de cua d'ull.

Potser per això Juan Ramón JIménez ja es va curar en salut amb allò de 'a las minorías, siempre'

Una mica és com aquests programes de la tele, que amiden per audiència,com si això fos garantia de res.

De tota manera, fins i tot els poetes més consagrats no arriben a tenir rebudes al seu poble com les dels futbolistes o les de l'escolanet de la moto, així és el món.