16.12.13

DILLUNS, VIGÍLIES NADALENQUES







No m'agrada això de la Marató, fa anys que ho dic i ho comento. Però he d'admetre que ha creat una mena de tradició nadalenca que forneix una mena de llaços amicals i de pertinença. Barris, pobles i organitzacions diverses aprofiten el tema per fer festivals, ballades, concerts, curses diverses i un gran nombre d'activitats amb aquest motiu. Hi ha més gent a qui no li agrada, tot i que t'ho diu amb discreció, no és fàcil defugir la tendència majoritària. Algú intel·ligent em va comentar que a nivell mediàtic es fa amb les malalties la mateixa exhibició que de forma miserable fan els pobres que demanen al carrer, ensenyar les nafres per tocar el cor de la gent. No dubto gens de la necessitat de recaptar com sigui per bones causes ni del fet que els diners es destinin al que toca, així ho espero, és clar. Però és aquest un sistema de caritat que va ser molt criticat en èpoques passades, hem retornat a la beneficència vestida de modernitat, ben mirat. Que tot es faci per Nadal i pels volts de Nadal encara incideix més en aquest aspecte de bonisme col·lectiu, en aquesta facilitat per tocar la fibra de la nostra mesquina generositat, incapaç d'organitzar-se d'una forma menys carnavalesca.

Són dos temes diferents però recordo molt bé que la continuació de la Sagrada Família havia estat molt i molt criticada fins que tot plegat va començar a donar calerons. Els anys donen una perspectiva estranya sobre els fets que ens envolten, vulguis o no et converteixen en més cínica i escèptica. La gent que canvia d'opinió sobre aquests temes me'ls justifica amb embolcalls estranys, els canvis d'opinió em sorprenen tot i que entenc que en ocasions s'hagi de ser flexible i canviar la nostra visió de les coses. Tots evolucionem i sempre hi ha matisos i circumstàncies.

Malgrat que no m'agradi la Marató vaig anar als actes que feien al barri i vaig comprar números per a rifes solidàries. Aquesta paraula la tinc atravessada, tot és solidari, de tant repetir-la s'ha malmès i gastat i em fa una mica d'angúnia, com el tema ecològic, una etiqueta que poden portar des d'un vi a un conill o un automòbil. Hi ha gent que se m'emociona molt amb la parafernàlia maratoniana, en fa fins i tot una qüestió nacional, patriòtica, som capaços de fer grans coses, et diuen. I jo medito sobre si les virtuts recaptatòries haurien d'incloure's en la nostra idiosincràcia col·lectiva, la veritat. Ara modero la meva ironia sobre el conjunt maratonià, el mateix que sobre el parc temàtic de la Sagrada Família o silencio segons on els meus dubtes sobre moltes coses, acabes semblant Don Quintín, el amargao i et miren de cua d'ull sense entrendre què hi veus, de dolent, en tot plegat. Ets que tu ets molt crítica, em va dir, una mica enfadada, una amiga que era comunista convençuda i avui és iniciativa i verda i tot allò en què s'ha reconvertit una esquerra cada dia més difícil de definir.

Amb això de la Marató ahir vaig viure una petita anècdota molt significativa, era en una plaça del barri on es feien actuacions. Venien números per a una panereta solidària l'import dels quals era destinat al tema del dia i en vaig comprar alguns. Aleshores se'm va acostar una senyora que no semblava molt centrada per vendre'm números de la rifa de Nadal de la parròquia i de seguida li van venir dues o tres persones de l'organització, a renyar-la, avui només es pot recollir per la Marató, ja saps que està prohibit... Li van dir amb una mica de mal geni i em va saber greu perquè vaig percebre que la senyora no acabava d'entendre els motius de la prohibició així que li vaig comprar de forma clandestina tres butlletes, algú em va dir també amb certa ironia, la Marató té avui el monopoli de la solidaritat, he, he. Aleshores vaig acabar de constatar com n'és, de seriós i intocable el tema de la Marató. Quan una cosa genera dogmes, lleis i prohibicions, ja l'hem espifiat, la veritat.

A veure si avui puc anar al grup de lectura de Meteora, tenim pendent comentar Aire de Dylan, de Vila-Matas, un autor amb el qual no connecto gens, gens, gens, la veritat. El dia que tocava va caure un xàfec de categoria i vam haver d'ajornar el tema. També comentarem un clàssic, El carrer estret. 

Pla sempre és Pla i la relectura del llibre m'està agradant molt tot i que jo em considerava, fins ara, poc planiana però crec que els meus prejudicis tenien més a veure amb la personalitat d'aquest senyor que no pas amb la seva literatura. Ja ha passat Santa Llúcia i brillen les llumetes de sempre, avui de poc consum, la majoria, i tenim pessebre a la Plaça de Sant Jaume, un pessebre que m'agrada força tot i que entre els personatges hi ha un senyor amb el braç enlaire que pot provocar una certa ambigüitat considerant que sembla ambientat en els temps de la Colometa. El pressebre nostrat és també un clàssic, no sé perquè el van deixar de fer els de la Massana. Sempre provoca comentaris i genere cues i escolto gent gran considerar si és millor o pitjor que el de l'any anterior, cosa que em meravella ja que jo ja ni recordo el d'abans. En general sempre s'ha oscil·lat entre el clàssic i el modern, que aquí sempre hem de ser d'una cosa o de l'altra. Modernista o noucentista...


6 comentaris:

Miquel ha dit...

Curiosa esa anécdota final de la señora vendiendo sus numeritos per el Nadal y la postura "oficial" de los maratonianos...muy curiosa...
salut

Júlia ha dit...

Miquel, muestra una peligrosa tendencia a legislar de forma poco flexible, a crear dogmas, vaya.

Sícoris ha dit...

Sí, realment l'anècdota és ben curiosa: quina dèria per monopolitzar-ho tot, inclús la reinstauració modernitzada de la caritat, ara anomenada solidaritat per allò de la correcció política.

Júlia ha dit...

Sícoris, la veritat és que em va anguniejar una mica l'anècdota.

miquel ha dit...

En aquest país -en els altres deu passar el mateix segons amb què- hi ha tendència a voler fer-nos anar tots a l'uníson a l'hora de les causes nobles, i ara toca i ara no toca. Esclar que la Marató està molt bé, etc.

Sí, curiosa la imatge del pessebre amb l'home del braç enlairat, deu ser simplement un parany amb la finalitat que en parlem.

M'agrada molt El carrer estret. Encara que en el meu cas té poc mèrit, perquè se sap que sóc planià convençut.

Júlia ha dit...

Miquel, se suposa que assenyala un estel (?)...

Jo abans no era planiana, m'hi he anat tornant.