15.12.13

LA DAMA DE LES MIL CARES I LES PASSIONS ANTIGUES: ELEANOR PARKER (1922-2013)


Em vaig assabentar ahir, a Días de cine, de la mort d'Eleanor Parker, als noranta-un anys, era un any més gran que la meva mare. En alguns indrets virtuals es comenta que el seu paper més conegut va ser el d'aquella baronessa irritant de Sonrisas y lágrimas, cosa injusta, tot i que molts es preguntin encara com el senyor Trapp preferia la carrinclona cantaire novícia a aquella dama impressionant. Eleanor Parker va ser titllada per un dels seus biògrafs de dona de les mil cares i de fet ella mateixa admetia que en moltes ocasions recordava, segons el paper que feia, d'altres actrius famoses. 

Durant la seva joventut va fer papers importants i emblemàtics i quan va ser una mica més gran va sovintejar en papers de dama antipàtica i orgullosa, com és el de la mare possessiva de Con él llegó el escándalo, una historia que en el seu temps em va semblar fortíssima i impressionant i que quan la torno a veure, amb tendresa retrospectiva, gairebé em fa riure una mica i tot. Quan jo era petita gairebé sempre em deixaven entrar, al cinema de barri, amb alguna excepció ja que un parell de cops durant l'any passava algun inspector i el de la taquilla ens avisava. El franquisme va comptar amb moltes escletxes i corrupteles que permetien respirar i també amb una manca d'organització generalitzada, potser lligada al tarannà hispànic, que contribuïa al fet que moltes normes es passessin pel folre, la veritat. De vegades gràcies a propines i d'altres vegades, senzillament, per galvana institucional.

Això va propiciar que veiéssim moltes pel·lícules de l'època sense copsar-ne a fons l'argument, encara més quan el tema sexual era emboiradíssim i críptic en aquells anys. De tota manera, el tema surava per tot arreu i alguna cosa devia estimular la nostra imaginació més enllà de la correcció moral perquè allò de la Marabunta i el piano tocat va fer història. El Heston i la Parker feien saltar espurnes per tots els racons del cine Condal i un cop ofegades les malignes formigues estàvem segures que els misteris ocults en la cambra matrimonial de la parella devien ser de categoria. Els misteris van contribuir fins i tot a un excés d'expectatives sobre el tema que la realitat va acabar per abaltir i situar en un context menys mític i més terrenal. De més jove la Parker va fer un paper que aleshores no vaig acabar d'entendre, en una pel·lícula fosca i crepuscular que encara m'entristeix quan la torno a veure i que aquí es va dir Brigada 21. El seu devot marit era un jove Kirk Douglas, un altre supervivent d'aquella època, era un poli que emprenia una croada personal en contra dels avortistes fins que descobria que la seva dona hi havia hagut de recórrer, en el passat. 

No es va saber aprofitar la Parker de més gran, com va passar amb moltes altres grans dames del cinema, i es va limitar a papers de lluïment, esporàdics, també a la televisió. Gràcies a aquells vacances marines tan carrinclones que van provocar la moda encara vigent dels creuers turístics de luxe i de quiero y no puedo van poder comprovar que molts grans del passat recent, com ella mateixa, encara cuejaven. Es va casar quatre vegades, va tenir quatre fills, el més conegut dels quals és l'actor Paul Clemens. Ha mort molt gran i, segons diuen, amb la família al volt i ben cuidada. Descansi en pau i a veure si ens passen alguna de les seves pelis menys conegudes que la Marabunta, tot i que m'agrada força, ja l'he vist moltes vegades, la veritat. La van nominar tres vegades a l'Óscar però no el va guanyar ja que la vida és injusta, a Hollywood també.

Es va fer broma en alguna ocasió amb allò de la cadira de rodes, car asseguda en aquest estri la van fer sortir unes quantes vegades a la pantalla, el paper més conegut va ser aquell de dona perversa de Frank Sinatra a El hombre del brazo de oro, on fingia magistralment la seva invalidesa. Terenci Moix, a causa d'això, la va definir com la invàlida més guapa dels anys cinquanta.  Perdonareu que us mencioni tots aquells títols en castellà però és com els recordo i si els escric en anglès o català em semblarien tota una altra cosa...

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Quan vaig enterar-me de que havia mort l'Eleanor Parker, vaig trobar estrany que no ho comentessis perquè no se t'escapa ningú, però veig que per fí n'has fet un comentari. A mi m'agradava molt perquè la trobava molt maca, recordo, com no! "La marabunta", que va fer història, però en una en la que em va agradar molt, va ser "La calle del delfín verde", que encara estava més maca.
Núria

Júlia ha dit...

Doncs ja veus que ho he comentat, Núria, ep. Va fer moltes pelis, però crec que les que la gent recorda més, potser perquè les han fet més per la tele són la de la Marabunta i la de Sonrisas y lágrimas, també sortia a moltes altres de famoses, com Scaramouche, de tota manera no recordo que sortís a la que dius, crec que eren Lana Turner i Dona Reed, aquí ho pots mirar

http://www.filmaffinity.com/es/film275896.html

gloria abras pou ha dit...

Brigada 21 era una bella història d'amor i a "la marabunta", tal i com dius ella i en Heston feien xispes i malgrat aquelles dures travessies ella sempre anava de vintiun botó.
Guardo un record especial per "Melodia interrumpida" on interpretava la vida d'una soprano que havia hagut de deixar una carrera brillant a causa d'una polio. Estava basada en la vida real de la soprano australiana Marjorie Lawrence que, afortunadament, va superar l'atac de polio. La doblava una fantàstica soprano estadunidenca de nom Eileen Powell i el seu oponent era Glenn Ford que mai no m'ha agradat.
Salut, Júlia.

T'he deixat un comentari a La gran bellesa.

Júlia ha dit...

Tens raó, Glòria, Melodia interrumpida també era molt maca i el Glenn Ford tampoc no m'ha acabat de convèncer mai, potser una mica als genets de l'apocalipsi i gràcies...