23.12.13

LA MORT I EL NADAL


El Tanatori de Les Corts forma part de la vida de la ciutat. Per la seva distribució i amplitud va suposar un canvi en la concepció dels tanatoris anteriors. En ell, la llum i el silenci t'ajudaran a trobar la pau. Disposa de: 15 sales de vetlla, 2 oratoris, pàrquing, cafeteria i restaurant. Horari: de 8.00h a 22.00h.

(fotografia i text manllevats de la web del Tanatori de Les Corts)


Costa entendre la vida, no la mort. / En la mort no s’amaga cap enigma, diu un poema de Joan Margarit. La mort resulta inexplicable, misteriosa, temible, quan ets petit, quan ets jove. Després esdevé un trist costum amarat d'impotència i resignació. Per a distanciar-nos de la seva tragèdia inevitable ens hem inventat l'humor negre i tot i que un professor de la universitat em va explicar que els catalans no conreàvem aquest gènere, al contrari que els castellans, jo diria que no és ben bé així i que la nostra cultura popular també està esquitxada de recursos diversos sobre el tema.

Amb els anys em sorprèn més la vida que no pas la mort com em sorprenen més els períodes incerts de pau que no pas les guerres que sempre rebroten en un lloc o en un altre. Sobre l'humor negre, recordo quan el meu pare, ja gran i jubilat i com feia molta gent de la seva edat, anava a tots els enterraments de coneguts i saludats dels quals s'assabentava i li amollàvem algunes brometes inofensives sobre la seva afició a llegir les esqueles de La Vanguardia. A més d'acomiadar el difunt l'empenyia l'esperança de retrobar en aquests actes persones que feia temps que no veia i sempre que el mort no fos molt proper en retornava amb una certa eufòria, ja que havia xerrat amb un o altre i havia sabut que els vius, els supervivents, continuaven amb les seves vides i les seves dèries  i els havia fet il·lusió veure's una vegada més.

La gent de la meva generació si no era d'una classe social una mica afavorida no feia estudis superiors. Vaig viure l'època en la qual es va començar a institucionalitzar allò que en deien el batxillerat elemental i a escola es van anar eliminant els estudis de comerç, que eren una sortida acadèmica habitual per a nosaltres, ja que les famílies veien com una certa promoció social passar d'obrer manual o perruquera a oficinista i mecanògrafa, auxiliars administratius, vaja. Benet i Jornet té una obra de teatre una mica oblidada que es diu, precisament, Fantasia per a un auxiliar administratiu i és que això de ser administratiu va acabar per ser, de forma injusta, una mena de sinònim de mediocritat. Aquells estudis de comerç, que eren seriosos i formals i ben estructurats, van passar a no servir per a res si no es tenia el batxillerat i algunes noies de la meva escola van acabar fent al menys aquell batxillerat que era més oficial o combinant les dues coses. Els cursos de tercer i quart de batxillerat, els nostres tretze, catorze anys, van deixar-nos una estranya empremta interior que avui veig que conserven els qui van fer més endavant EGB, amb la colla amb la qual van compartir setè i vuitè. 

Era el final d'una etapa i després la gent se separava per anar a treballar o estudiar alguna coseta més. Avui, amb l'ESO, m'imagino que tot plegat és una mica diferent o potser no, no ho sé. D'aquella època en recordo un munt de coses i m'ha quedat al cap fins i tot la llista de classe. No érem gaire gent, no s'estudiava de forma massiva, les noies molt menys encara: Álvarez, Blanes, Borràs, Casado, Cabello, Costa, Maldonado, Malivern, Méler, Monner, Navarro, Puig, Rodríguez, Roqué, Tous... Quinze cognoms que em vénen al cap de tant en tant com els noms dels fills de Jacob o d'altres tirallongues diverses. Aleshores et dèiem sempre per l'apellido i encara hi tornem, sense voler, he vist a la Blanes, què fa, la Borràs? Una meva tieta que va conèixer el meu oncle, el seu marit, a escola, sovint li deia pel cognom, de tant en tant, i a mi em feia una certa gràcia.

Amb un bon nombre de companyes dels dos darrers anys d'aquells estudis ens vam continuar relacionant després, a una parròquia del barri. Muntàvem les festes particulars habituals, anàvem d'excursió, fèiem reunions on es parlava, ai, de religió, cantàvem a les misses i comentàvem d'altres temes punyents. Van venir els festeigs, les parelletes, els nois van començar a anar al servei i a la llarga algunes persones van desaparèixer del meu mapa vital i amb d'altres ens hem anat veient de forma puntual o casual. Un professor ens va dir una vegada que les relacions de l'adolescència acostumen a durar tota la vida, d'una manera o d'una altra. No sempre és així però sí que hi ha alguna cosa que et lliga a la teva generació i que de vegades sembla que tot el que va passar després tingui un pes específic menor que no pas aquells anys de canvis i neguits, d'il·lusions i possibilitats il·limitades. He llegit en algun lloc que no s'enyora el passat sinó el futur que tenies en aquell passat.

D'aquelles quinze noies -aleshores anàvem separats nois i noies a gairebé tot arreu-, fins ara, que jo sàpiga, només en faltava una, va morir en un accident molt desgraciat de cotxe, als vint anys. Va ser una tragèdia inesperada que ens va sacsejar, a la gent de la colla, però que vam viure com un absurd inexplicable. Ahir em vaig assabentar de la mort d'una altra, més o menys de la meva edat, però en aquest cas la mort ja forma part d'un cert costum tot i que encara era jove, com diu la gent quan els finats no arriben a la vuitantena. Pel mig se'ns han mort avis i àvies, oncles i pares i mares i també d'altres amics i coneguts que no formaven part d'aquella llista, al llarg de la vida se sumen persones diverses a la nostra biografia per moltes bandes i també moltes altres van sortint de la nostra quotidianitat. Em van trucar, amb aquest motiu, dues amigues més que feia temps que no veia i tant amb l'una com amb l'altra vam parlar per telèfon una llarga estona, recordàvem gent, fets, anècdotes, vides diverses. Avui aniré a l'enterrament de la meva amiga i companya, que també era mestra, com jo i sé que em retrobaré molts coneguts i la tristor del moment se'm complica amb l'esperança d'aquests retrobaments. Ja faig com el meu pare, vaja. 

La vida sembla llarga però és molt breu, una espurna, encara que arribis a envellir molt i molt. Al capdavall, com li deia a una mestra coneguda el seu pare, que havia arribat a gairebé els cent anys, tot és com una pel·lícula, quan hi penso. Però continuem aferrant-nos a la vida mentre n'hi ha i contemplem amb una esperança fràgil els infants que arriben a aquest món sense saber de què va la pel·lícula. Alguna cosa deu tenir tot plegat quan també el meu pare, que n'havia passat de molt grosses, ens repetia, de tant en tant, quan ja era vell, oh, és que la vida és molt amable. L'arribada de les festes nadalenques encara dona a la mort un estrany vernís de tristor nostàlgica i per això són aquestes unes festes plenes d'ambigüitats i contradiccions, o bé hi juguem a fons, ens mengem l'escudella sense recança i cantem el fum, fum, fum, o bé els tenim mania i esperem que passin d'una vegada. Recordo una obreta de teatre que vaig veure en castellà, fa alguns anys, que s'esdevenia en una residència d'àvies i que es deia, precisament, Al menos no es Navidad. Durant la nostra vida, segons les circumstàncies, passem per períodes d'odi visceral o d'amor tendre vers tota la parafernàlia que embolcalla aquests dies.

Descansi en pau la meva amiga i que al cel, si n'hi ha, ens puguem veure.

8 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Benvolguda, al cel hi anirem tots, llevat d'aquelles fieres malvades que ho són perquè tenen coneixement...
Poèticament, podem considerar el cel com un estança de l'esperit.

Enric H. March ha dit...

Res com la mort per adonar-nos de la vida que ens envolta. Suposo que és aquesta consciència el que ens fa valorar d'una manera o una altra els ornaments de l'existència. Si tanquem els ulls i les orelles potser veurem i escoltarem tot el que s'amaga en el brogit. En el cas del Nadal pot augmentar aquesta tristesa nostàlgica que esmentes, però crec que ja és això el cal sentir.

Júlia ha dit...

Això espero, Teresa, tot i que tinc molts dubtes sobre el tema.

Júlia ha dit...

Potser sí, Enric, els contrastos de vegades van bé.

Francesc Puigcarbó ha dit...

si anem al cel, que sigui en patinet.
És un dels problemes d'aquestes festes, que cada any falta més gent a taula o a l'entorn.

Bones Festes!

Loreto Giralt Turón ha dit...

Doncs jo, en aquest aspecte, són més moderada: no odio el Nadal però sí que se'm fa llarg, tants àpats, comprar regals etc. Segurament quan la nena sigui gran aprofitarem els dies per marxar de vacances, encara que sigui al costat de casa.

Júlia ha dit...

Francesc, això sí que sap greu i no hi podem fer res...

Júlia ha dit...

Loreto, és cert que hi ha un excés de celebracions acumulades, s'ha de prendre tot amb més moderació... ep, si pot ser, no sempre és possible.