2.12.13

PROFETES PESSIMISTES I FUTURS INSEGURS

Dissabte vaig anar a un sopar de germanor que fan al barri cada any, l'organitza la Coordinadora d'Entitats i hi havia més de cent persones i molt de jovent, cosa que sempre fa il·lusió. Fa quatre temporades que donen un premi Poble-sec a alguna persona o entitat, és un premi simbòlic, un petit trofeu fet amb pedra de Montjuïc. El rerefons de la distinció rau en el mèrit fet donant a conèixer el barri més enllà de les seves fronteres. Fins ara s'ha atorgat a La Salseta del Poble-sec, l'escriptor Gonzàlez Ledesma, l'escola Anna Ravell (Monges del Sortidor, en veu popular, tot i que ara ja no hi ha ni monges ni sortidor) i aquest darrer es va lliurar als Castellers del barri que cada dia s'enfilen més amunt.

En algun moment una persona asseguda davant meu, de la meva edat, va comentar que ara ell estava prou bé, jubilat i amb pagueta. De seguida una altra persona, també jubilada i amb  pagueta, va objectar: oh, espera't, ja veuràs, les paguetes... Són prou habituals aquests tipus de comentaris dels aixafaguitarres, encara més en els nostres temps. Tant és que ara estiguis bé, vindrà un negre futur previsible que empitjorarà la teva situació. Els comentaris populars negatius oscil·len entre revaloritzar un passat en el qual existien unes coses estranyes i poc concretes que en diuen valors i en el qual la fraternitat familiar i veïnal era una meravella, i fer previsions sobre un futur que s'ennegrirà de forma progressiva, amb crisis o sense. Aquest capteniment el té gent d'edats diverses, llevat dels més joves, en general. Persones fins i tot que procedeixen de sectors socials i econòmics ben diferents.

Estem pitjor que mai, els nostres fills les passaran p..., coses així, destinades a animar el nostre present amb perspectives molt fosques s'emeten sense raonar-ne el contingut a fons, és clar. Ja he comentat en ocasions que quan jo era joveneta es feien tristes previsions sobre l'arribada de la tercera guerra mundial, sobre el bany de sang que esdevindria quan morís Franco i sobre la corrupció de la moral. De la desgràcia futura no te'n podies escapar ni tan sols en el cas, improbable, que el teu país fos lliure, desvetllat i feliç com els del nord enllà, ja que en aquells verals, de tanta comoditat  i avorriment, la gent se suïcidava a gavadals.

No dono a aquests comentaris gaire valor real, són tòpics destinats a dir allò que toca en contextos determinats. En contraposició amb els malastrucs hi ha els cofois, aquells que tot ho veuen de color de rosa, el futur serà millor, tot és bonic, la ciència ens farà immortals i vindrà la pau universal a més dels avenços diversos o les revolucions no sagnants destinades a escampar l'amor incondicional entre els humans. La història mostra i demostra que les grans tragèdies col·lectives sovint no han estat previstes ni esperades. El mateix passa amb les individuals. De fet, si som realistes ben informats, fins i tot fent una vida més o menys convencional i lliure de trasbalsos acabarem envellint, emmalaltin i morint, i sobre el que pugui esdevenir als nostres fills i néts poca cosa hi podem fer, la veritat. Abans hi havia, això sí, una creença més generalitzada en el fet que el món era una vall de llàgrimes, que calia sacrificar-se i que tot tindria recompensa en aquell cel blau de les estampetes o en el paradís comunista de l'esdevenidor. Ara passa una mica això amb el miratge de la Caltalunya lliure, independent, esponerosa, solidària i ben peixada. Tot plegat són intents, sempre fallits, de trobar un sentit profund a la vida.

El sentit de la vida no té solució pràctica com tampoc el té el problema del bé i del mal. Els humans i les humanes som un misteri, la majoria de la gent és normaleta, capaç de fer el bé i estimar o capaç de fer la punyeta i coses pitjors en determinats moments històrics. Després hi ha, és clar, la perversió de determinats personatges que voldríem pensar que va lligada a problemes mentals o com en vulguem dir. Ni el passat ni el futur són res ni tenim prou capacitat per controlar l'esdevenidor.

Només existeix el present, això que escric ara i que quan acabi i ho publiqui ja serà el passat, com explica molt bé un poema de Joan Brossa. I si em rebaixen la pagueta, què hi farem, ens adaptarem al que vingui, reduïrem despeses i francesilles i encara gràcies.

8 comentaris:

Miquel ha dit...

Acabo de escuchar en la SER que en un libro que acaba de salir del Mas, este dice que la independencia sería un desastre para Catalunya.
No se si es una inocentada o es que ya plega.
La verdad es que cada día variando posturas (entre Durán y él) hacen que las personas se encuentren inquietas. esto es lo que refleja esta sociedad. Por lo demás, como pongo hoy en Tot, 1.800 años pasan rápido...muy rápido.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, no me creo eso y menos que lo haya dicho en público, vaya...

Y, sí, la realidad es que todo pasa muy deprisa y a menudo no se pueden saber las causas aunque los historiadores y el resto busque explicaciones.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Saps què penso, Júlia? Que hi ha molta gent que s'ha desacostumat a pensarm això suposant que s'hagi pensat mai les coses a fons. Em sembla que no sóc pesimista, sinó realista...

Júlia ha dit...

Teresa, pensar a fons és molt cansat, m'he trobat en més d'una ocasió amb coses com ara 'no m'atabalis'expressades amb més o menys grapa intel·lectual.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Júlia, arriba un moment en que no fas cas a ningú... el sentit de la vida és que no té cap sentit.

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
Ve un cert moment en què tot et sorprèn i res et sorprèn. Ja n'has vist tantes!
Ara bé, de debo creus que és un miratge la Catalunya lliure, independent, esponerosa etc.? . Jo crec que, com a mínim, és el somni de molts, un somni que, mai com ara, havia presentat tantes traces d'acostar-se a la realitat. D'altra banda ningú no es creu els adjectius que dediques a una Catalunya lliure. A tot arreu hi ha de tot. Com diu aquell que compra a MediaMarkt: Yo no soy tonto.
Salutacions!

Júlia ha dit...

Cert, Francesc, per tant passem el temps el millor que puguem sense destorbar massa...

Júlia ha dit...

Glòria, m'he tornat cínica, escèptica, agnòstica, apatriòtica... i cada dia en sóc més, la veritat, cosa que no vol dir que no gaudeixi dels bons moments.