20.12.13

DE QUAN WILLY LOMAN VA VENIR AL PRINCIPAL PERÒ NO VA ARRIBAR AL LICEU



  




Ja he escrit en diferents ocasions sobre la injustícia barcelonina que s'ha fet amb el pobre Teatre Principal, del qual fa uns dies en comentava Miquel (Tot Barcelona) la recuperació. No em fa el pes l'orientació que li han donat però al menys no caurà a trossos i ja diuen allò de que les coses bones són enemigues de les millors. El Liceu, símbol burgès per excel·lencia, cosa que n'explica els sagnants atemptats, va merèixer llàgrimes interclassistes i va generar aquests planys col·lectius que de tant en tant floreixen segons com i qui els promociona però avui té dificultats i ja no és aquell indret gairebé sagrat d'abans, ben mirat. Ni per als poderosos ni per als rebels, tot s'ha de dir.  El Liceu, per dins, és una gran Mona de Pasqua pel meu gust, i precisament la reforma va deixar intacta l'estètica monística per a gaudi de tots els seus admiradors i admiradores.

Una vegada, de molt joveneta, vaig veure entrar al Liceu tot de gent mudada, dones amb vestits llargs, em van semblar d'un altre planeta i ni sabia que a Barcelona hi hagués aquella fauna fatxenda, jo no passava del Paral·lel, a tot estirar de la Gran Via, vaja. En una ocasió vaig llegir en un diari que una senyora molt comunista  i una mica mediàtiaca aleshores anava al Liceu amb abric de pells i em va caure l'ànima als peus. És cert que també hi anaven els melòmans modestos, és clar, sembla que hi havia una gran afició i que en les llargues cues d'aquest públic entès i més humil, fetes al carrer Sant Pau car entraven per la porta del darrere es congriaven debats sobre cantants, òperes, músics i escenografies molt sucosos, era aquell un món que ha desaparegut, tant per als dels pisos alts com per als de la platea i les llotges tot i que encara hi hagi classes.


En una de les darreres ressurreccions del pobre Principal hi vaig anar a veure La muerte de un viajante. Ho escric en castellà perquè la vaig veure en castellà, l'any 2000, interpretada per José Sacristán i María Jesús Valdés. Aquesta és una d'aquelles obres de teatre mítiques, que molts grans actors han volgut interpretar. En català la van fer en una ocasió crec que Jordi Boixaderas i Rosa Renom, però em sembla que no la vaig arribar a veure. Hi ha versions per a tots els gustos, també en cinema, per no parlar d'aquells enyorats espais de teatre de la televisió. No és fàcil de muntar i és força llarga, s'ha d'anar amb compte quan es porta a escena i, per exemple, la versió en cinema que va fer Dustin Hoffman, tot i que està bé peca d'un excés de teatralitat, ja que teatre i cinema són  dues coses molt diferents, i per això tampoc s'haurien de comparar llibres i pel·lícules.


Quan es va estrenar, crec que a finals dels anys quaranta, reflectia la decadència i feblesa del somni americà. Aquí no bufàvem cullera, encara. Avui aquell somni americà s'ha globalitzat així com les seves febleses i els Willy Loman són gairebé universals, fet i fet. En aquests temps que corren em temo que en trobaríem molts, d'aquests que en temps de bonança es creien uns deus perquè tenien quatre rals a la butxaca, una feina estable, moltes ambicions i poques ganes d'acceptar la realitat pura i dura. És d'aquelles obres de teatre amb un text que pot tenir vida pròpia, hi ha algunes obres de Miller que guanyen amb els anys, com aquesta. Willy Loman, si hagués estat barceloní, segur que hauria volgut anar al Liceu ben mudat, en els temps en els quals anar-hi de vint-i-un botó era un signe evident de riquesa i de prestigi, i tenir en una llotja ben instal·lada la destinatària de les mitges que no anaven a parar a la legítima. I ves, potser s'havia de conformar anant al cine del barri o a un d'aquells que en deien de reestreno preferente. 

El problema de les classes treballadores, en moltes ocasions, és que la seva màxima aspiració és fer com els rics i d'aquí ve l'origen de moltes corrupteles diverses. En una ocasió en què jo treballava a una escola suburbial on gairebé tots els nois i noies eren fills de famílies de parla castellana, obreres, modestes i militants actives en el psuc em va sobtar com un pare compromès s'enorgullia del contingut de les activitats extraescolars (ballet, música, anglès, tai-txi i d'altres luxes educatius) manifestant sense complexos que ara faríem el mateix que els rics. Santa innocència!

8 comentaris:

Unknown ha dit...

Doncs no està mal pensat, Júlia. És important accedit a coses que mai hauríem somniat de tenir. Jo, com a melòmana, freqüento el Liceu o el Palau o l'Auditori. Tot és pagat amb la suor del meu front d'assalariada però n'estic ben contenta. També, el fet d'haver treballat m'ha permés tenir llibres, vestits i perfums que, si no m'hagués pas casat amb un ricatxo, mai no hauria tingut. Ben mirat i digue'm innocent estic ben contenta de gaudir del poc que tinc que per mi és molt. I, sobretot, de no deure res de res a ningú.

Fent referència a l'apunt anterior ja podries donar més detalls de la parella misteriosa. No em posis caramels a la boca, dolenta...si cal ho dius en clau.

Júlia ha dit...

Glòria,no estic en contra de facilitar l'accés a llocs com el Liceu al públic en general, em queixo del greuge comparatiu que la ciutat ha tingut amb el Principal.

Sobre la parella misteriosa, no entenc a qui et refereixes, és a l'entrada que he fet a l'altre blog on penjo de tant en tant alguna juguesca sobre personatges?

Júlia ha dit...

Sobre el tema de fer com els rics no em referia exactament al tema d'accedir a la cultura sinó a l'afició a la fatxenderia que rumbegen molts nou rics de darrera volada, una cosa era el Liceu del setè pis i l'altra els burgesos mudats que hi anaven a lluir, de vegades el que es vol emular és el lluïment no pas el gaudi de les coses bones, anava en aquest sentit.

Júlia ha dit...

Ara he tornat a llegir l'entrada i potser et refereixes a la insinuació sobre pactes de compromís entre gent homosexual per aparentar una vida convencional, em referia al cantant que agafa bombetes i a la seva esposa de molt bona casa, molta gent ho creia així però han estat molt discrets sempre, la veritat.

Es que de moment no hi queia i com que he penjat un enigma aquí sobre una altra parella... Per si t'interessa

http://norantanou.blogspot.com.es/2013/12/una-hereva-bella-intelligent.html

Sícoris ha dit...

Doncs sí, Santa innocència!

Està molt bé la manera com has fet encaixar la recuperació del teatre Principal amb el Willy Loman i les aspiracions burgeses simbolitzades pel Liceu.

Ep! i molt interessant aquest blog teu sobre el passat i el present. Vinc de fer-hi una ullada.

Anònim ha dit...

Les classes treballadores busquen altres realitats on emmirallar-se. I, en general, la cosa no va més enllà fins que la societat s'ha tornat tan consumista que no gaudir de certes coses provoca insatisfacció (nevera, cotxe, vacances a Cancun...). Arthur Miller reflecteix molt bé el cas americà i universalitza aquesta angoixa existencial.

Quina mania a fer realitat els somnis!

Júlia ha dit...

Sícoris, ara el tinc una mica en repòs però encara hi penjo alguna cosa de tant en tant, abans feia un enigma setmanal però el temps ja no em dóna per tant.

Júlia ha dit...

Enric, Miller té obres que guanyen amb el temps o potser és que tots ens anem assemblant a aquells americans de l'època d'aquestes obres de teatre...