17.1.14

1914, CENT ANYS DESPRÉS



Aquest any en farà cent de la Primer Gran Guerra més o menys mundial. No sé si amb aquest motiu o pel fet que ja tocava, l'editorial Raig Verd ha publicat el llibre 14, de Jean Echenoz, així com un altre del mateix autor, Córrer, en unes molt bones traduccions de l'Anna Casassas, els primers que podem trobar en català d'aquest autor. És aquest un llibre breu i contundent, fred en aparença, que com una mena de fotografia panoràmica ens mostra les vides d'uns joves, cinc nois i una noia, que viuen aquell conflicte de formes diferents i igualment tràgiques. La noia fa una mica de florero, tot s'ha de dir, malgrat que potser el seu paper palesa una mica com la vida segueix, encara que el futur sigui tan galdós com el present. Els nois moren tots a causa de la guerra, llevat d'un supervivent que torna sense un braç, cosa que es considera una gran sort pel fet que així conserva la vida. 

Tot i que el llibre és breu, està molt ben documentat pel que fa a l'ambient i a coses com ara el context militar o l'angoixa que produeixen les horribles i fastigoses trinxeres o les llargues i inútils marxes dels soldats, menats per uns caps sovint impresentables. No sé si l'autor, molt conegut i valorat a França i que aquí podíem llegir fins ara tan sols en castellà, ha pretès escriure un llibre pacifista però la sensació de rebuig vers la guerra que produeix aquesta lectura va molt més enllà de l'època i de la situació concreta. M'angunieja una mica comprovar com es frivolitza amb aspectes bèl·lics de la nostra història, tant pel que fa a la guerra civil i coses tan horribles com la Batalla de l'Ebre com per aquestes lectures patriòtiques oportunistes al volt del 1714. Ja sé que tot plegat és més aviat folklore i literatura però la manipulació de la història cada dia em produeix més repelús. Que darrerament tinguin èxit coses com les actuacions dels trabucaires també em sorprèn. Sembla que hauríem d'haver desenvolupat un gran rebuig a l'entorn de les armes de tot tipus però sembla que mantenen un cert atractiu.

No fa gaire vaig llegir un comentari injust i reduccionista sobre els emboscats de la nostra guerra civil, titllant-los de covards i feixistes. Al front mal equipat de la República molts joves que no s'havien pogut escapar d'anar-hi i no tenien manera d'emboscar-se esperaven ser ferits per poder retornar a casa ni que fos mutilats, una mica com el personatge del llibre, al menys es vivia. Les guerres continuen existint, aquí o allà, i per sort sembla que a casa nostra el militarisme i la lluita armada ja són el passat tot i que en contra d'aquesta mena de solucions que mai no solucionen res no estarem mai vacunats. Aquella guerra que ara ens sembla tan llunyana va canviar Europa i el món d'avui, en part, és fill d'aquella guerra i dels seus resultats, que en van portar a una altra, passant per la nostra, i que van multiplicar per deu les víctimes, afectant molt més encara a la població civil.

No sé si fa anys a França haurien publicat aquest text. La pel·lícula Paths of glory, del 1957, va estar prohibida durant anys a Espanya, però també ho va estar durant alguns a França tot i que allà la vaig poder veure per primera vegada, quan ja l'havien alliberat. El país veí té, com gairebé tothom sap, una sèrie de monuments dedicats als fills de la pàtria que es van sacrificar -a la força la gran majoria- per la grandeur de la mare França. Sembla que es va enviar al front molta gent de les províncies més desafectes al patriotisme i amb allò del sacrifici del jovent rural i la monumentalització es van consolidar els sentiments de pertinença per damunt de les diferències regionals. La parafernàlia militar muntada als llocs on els pobres soldats van morir a milers també fa, en el present, molta angoixa. La majoria de gent normaleta no té grans idees sobre la pàtria, només vol viure i sobreviure el millor possible i en pau i tranquil·litat però els llibres d'història i els muntatges dels poders insisteixen en explicar-nos les coses a la seva interessada manera.

Jean Echenoz és un molt bon escriptor però això no treu que no em convenci del tot perquè a mi el seu estil, concís i d'una gran brevetat, no m'acaba de fer el pes. Avui vivim en temps apressats i sempre és més fàcil llegir 14 que no pas llegir Guerra i Pau o Incerta glòria. Ser breu per a mi no es cap mèrit però sí que ho és escriure bé i de forma aprofundida sigui com sigui l'extensió del text. 14 no és un llibre només a l'entorn d'aquella guerra, serveix per a totes les guerres i per a reflexionar en com el patriotisme que demana sacrificis revifa i es instrumentalitzat pels poders de tota mena, grans i petits. En temps d'atur i manca de perspectives aquests cants de sirena tenen terra abonada i no estem mai prou previnguts en contra dels enganys que magnifiquen el passat.

Aquella guerra no ens va afectar de forma directa o més aviat ho va fer de forma positiva ja que la situació europea va contribuir a la bonança econòmica, una bonança poc previsora que no va saber preveure el futur. En aquells anys la informació arribava amb comptagotes i tot plegat es vivia com quelcom preocupant però llunyà, he trobat unes cartes del meu avi, molt jovenet, a un seu oncle, religiós, comentant la situació de forma absolutament idealitzada. Tot i amb això hi havia partidaris dels uns i dels altres i  batalles dialèctiques i contundents entre els dos bàndols, que a nivell teòric opinaven sobre la guerra europea des de la distància, com fem ara a l'entorn de moltes situacions dramàtiques actuals. 

El pacifisme seriós em temo que encara es troba a les beceroles, només cal comprovar com els moviments en contra de les guerres només tenen èxit quan, per exemple, al darrere hi ha els americans aquests que semblen tenir la culpa de tot però que van haver d'acabar, ni que fos per interès propi, amb aquelles guerres horribles. Sempre hi ha d'haver un dolent al darrere per tal de bellugar-nos una mica. El desenvolupament d'una Europa unida i forta, que fos molt més que un supermercat, encara es troba molt verd, i això que de jove jo pensava que era a tocar del futur immediat tot allò de l'Europa dels pobles. Quan estudiava per mestra un professon ens va explicar com la Unesco volia elaborar uns manuals escolars que fessin lectures històriques europees una mica imparcials, tot allò devia quedar en aigua de figues. Hem avançat, sí, però a empentes i rodolons i amb moltes ensopegades i res no ens assegura que sempre tirem endavant i millorem en aspectes com ara els valors morals i la bona convivència a tots els nivells. 

Un dels destins més dramàtics dels personatges del llibre és el del pobre noi que és condemnat per desertor i rep una mor exemplificadora davant dels companys. El pitjor és que quan pinten bastos no et pots escapar ni emboscar per enlloc i sempre és millor que t'estossini l'enemic que no pas el de casa, tot i que el resultat sigui el mateix, a efectes pràctics.

Podeu llegir la meva ressenya sobre aquest llibre al blog Llegir en cas d'incendi.

8 comentaris:

Miquel ha dit...

Sobr e la guerra de "aquí" puede decir lo que en alguna ocasión sentí decir a mi madre, que como ya he explicado por aquí, fue miliciana de la CNT/FAI en el frente de Cervera.
Decía que los combatientes iban con alpargatas de suela de neumáticos de coche atadas con cintas.
Muchas de las cosas que contó las apunté, otras las dejé en un cajón de olvido en la memoria.
No todo fueron historias de valor.
En lo referente a la primera guerra no quiero ni imaginarla.
El ser humano no aprendió nada de ella. Así vamos.
salut

Júlia ha dit...

Miquel, la tan cacareada memoria histórica siempre es selectiva, unos hechos absolutamente lamentables como las guerras carlistas en la Catalunya profunda se han maquillado o 'olvidado', para poner un ejemplo.

No aprendemos porque lo que no nos gusta se tiende a olvidar o a disfrazar.

Jordi ha dit...

Molt complicat el tema de la manipulació històrica. Crec que al final tothom la fa encara que sigui de manera involuntària doncs cadascú interpreta les coses segons els seus ideals.

A la GCE tenia un avi que va anar-hi voluntari i un altre que es va amagar i mai he pensat en considerar un covard o traïdor o dels altres (con he sentit), ni a l'altre valent, etc. Ells van fer el que van creure oportú d'acord a la seva situació. Això si, sempre recordo del següent: "quan anava al front per primera vegada i vaig veure el primer mort ja m'hauria tornar".

Júlia ha dit...

Jordi, cadascú és fill del seu temps i per això es molt difícil jutjar ningú, encara menys pel que va fer de jove, eren altres temps i també comptava el context, per això m'empipen les lectures simplistes de la guerra civil -i de totes les guerres-, de vegades com dius tu mateix la manipulació es fa de forma inconscient o involuntària.

Oliva ha dit...

ESTUPIT ANIMAL,L'HOME.
TRINXERAS,FANG,POLLS.......
BAIONETAS,I COS A COS,,,,,,
GASOS,,,,,,
GRP ESPANYOLA.....I OCS ANYS DESPRES SAN TORNEMI.

Júlia ha dit...

Sí, Oliva, costa d'entendre, i espera't...

Temujin ha dit...

La Primera Guerra Mundial se desencadeno por una serie de circunstancias que vistas a posteriori son realmente estupidas.
Ken Follet tiene una obra magnifica sobre ella y la gente muere de las formas más estupidas, cuando los soldados son dirigidos por militares de salon. El cierre en falso de esta guerra fue la causa de la Segunda. A Europa le costo millones de muertos espabilar, si es que lo ha hecho, que es cuestionable tambien.
Un saludo.

Júlia ha dit...

Ui, Temujín, tengo poca fe en eso de espabilar, nadie hubiese esperado lo de la antigua Yugoeslavia y ya ves, nunca estamos vacunados contra eso o las vacunas caducan.