31.1.14

ELS ANYS VUITANTA, LA CIUTAT I NOSALTRES

Ahir vaig anar al cinema Maldà, on es passaven dos documentals, un de recent i un altre de principis dels anys vuitanta, en la cloenda dels actes que la Fundació SETBA ha organitzat a l'entorn de l'emblemàtica botiga de la Plaça Reial dedicada a Història Natural i recordada sobretot per l'actitivat de taxidèrmia. 

Les anècdotes diverses que les persones de la família Soler i Palaus, propietària durant més de cent anys d'aquella botiga, explicaven feien riure i feien plorar. Un dels aspectes que van contribuir a fer més problemàtica l'activitat del negoci va ser la degradació progressiva de la plaça al llarg dels anys vuitanta. De vegades em preocupa l'interès pel passat remot i el poc interès pel passat més recent o per entrar a fons en els intríngulis dels anys que hem viscut sense acabar d'entendre'ls. La història d'aquella dècada pel que fa a la ciutat, però també al conjunt de l'estat espanyol, encara resta emboirada i plena d'estranyes llacunes que semblen no interessar ningú.

Els vuitanta van ser anys dolents, dolentíssims, per la Plaça Reial, però també ho van ser per tot el Raval, pel Poble-sec, per Montjuïc, per molts barris de L'Hospitalet. I menciono el Poble-sec, Montjuïc i L'Hospitalet perquè eren aquelles les geografies per on jo em movia aleshores. Un problema molt gros va ser la droga dura i, després, el tema del SIDA. Els problemes de salut es van demonitzar i es van convertir, sobretot per a les capes més febles de la població, en problemes d'ordre públic. Per la majoria d'indrets on passava  de forma habitual hi veia moltes vegades ionquis en plena activitat. Una coneguda que regentava una farmàcia m'explicava el tipus de públic divers que hi anava a buscar xeringues, gent de tota mena i de moltes classes socials. Els farmacèutics van ser també víctimes de la inseguretat, una inseguretat que s'intentava relativitzar des dels poders vigents, que a Catalunya ja recordareu quins eren.

A les escoles públiques més desafavorides teníem sovint uns quants alumnes amb pares i mares que presentaven aquests tipus de problemes. Eren pocs, però molt visibles, i en això passava el mateix que amb els barris pobres, la gent canviava els seus fills d'escola si coincidia amb famílies d'aquest tipus. Havia vist criatures que jugaven a drogar-se, pintant-se feridetes amb retolador vermell als braços. D'alguna manera el cinema i la televisió van donar a conèixer i van magnificar una mena d'antiherois molt del gust de l'època, es van fer moltes pel·lícules sobre lladres de poca volada, quinquis, gent jove i marginal que va esdevenir una mena d'ésser rebel, estrany i admirat en determinats sectors. Algunes d'aquestes pel·lícules les interpretaven els mateixos delinqüents, la majoria dels quals van morir molt joves. 

La degradació de l'espai urbà dels barris populars va ser constant. De vegades fins i tot em sembla que les autoritats deixen que les coses es malmetin per poder muntar després una parafernàlia carnavalesca amb la recuperació i la remodelació i tota la pesca. Per altra banda, de forma paradoxal, l'economia no anava malament. El resultat va ser que el meu barri i d'altres racons humils de la ciutat o de la perifèria es van buidar perquè ningú no volia viure allà, cosa que va contribuir a l'endeutament general i a l'inici de la bombolla immobiliària. Les petites botigues tancaven i tot era solitari i desert, tant que fins i tot es va fer una pel·lícula que es titolava Miedo a salir de noche. Cal dir que l'ajuntament collava força els petits propietaris de comerços, molts dels quals ja grans i que potser haurien aguantat uns anys més. M'adono que pel que fa al Poble-sec la gent sembla tenir molt poca memòria. El que passava aquí passava a gairebé tot arreu, a Galícia es va estendre el domini dels narcos, els barris pobres de Madrid patien del mateix mal i, en general, l'epidèmia de l'heroïna va afectar de forma directa o indirecta un gran nombre de famílies de tota mena, crec que la majoria de gent de la meva edat en coneixem casos més o menys propers.
En aquella època no hi havia la immigració internacional d'ara. Van anar arribant els magribins, els sudamericans, els xinesos, els paquistanesos, i van tornar a obrir botiguetes i omplir escoles. Gràcies a tota aquesta població, tan bescantada de forma injusta molt sovint, es van vendre pisos lamentables i més d'un va fer negoci a costa dels nou vinguts. Però també es va revaloritzar l'espai i tot va semblar prendre una nova vida. Pel mig, és clar, hi va haver les Olimpíades, avui magnificades, -fins al punt que molts negocis tèrbols fets en aquell context s'han oblidat de forma interessada-,  l'arribada massiva de turistes i moltes coses més. 

La família de la botiga del taxidermista reconeixia ahir l'esforç de l'ajuntament de Maragall per rehabilitar la plaça, malgrat que els resultats no van ser els que s'esperaven, cosa que palesa el fet que fins i tot la bona voluntat dels polítics no serveix de gaire si al darrere no hi ha quelcom molt sòlid. Els diaris d'aquells anys són plens d'articles sobre aquella recuperació, promocionada per gent d'upa que va anar a viure a la Plaça Reial, no sé si encara hi viuen, per cert... De fet, si es mira una mica qualsevol hemeroteca es pot comprovar el bombo donat a moltes recuperacions i rehabilitacions i a molts projectes que han quedat en aigua de figues, com en el cas de Montjuïc va ser el del centre d'interpretació de la Font del Gat que va acabar com el rosari de l'aurora. Tots aquests problemes afectaven Barcelona de la meitat en avall però de forma preocupant també els maldecaps van arribar a llocs més fins, recordo que la Rambla Catalunya es va omplir de xaperos adolescents i molt joves, en aquells anys.

Avui la Plaça Reial està molt bé, gràcies al turisme, déu omnipotent a qui sembla que se sacrifica el que sigui, però gràcies al qual potser s'ha rentat la cara a tants llocs oblidats. Podria dir el mateix pel que fa a indrets de Montjuïc, on era habitual trobar sovint algun jove mort d'allò que en deien sobredosi, un terme controvertit, per cert. Gent compromesa ha fet notar com gairebé no es feien autòpsies, en aquests casos. De tant en tant avui hi ha rebrots de delinqüència, és clar, però això passa a les ciutats més civilitzades. La prostitució també apareix i desapareix i és un tema sobre el qual es vessa molta tinta i no es fa res seriós, sigui el que sigui, tan sols es controla quan arriba a ser excessivament visible i molest per a la població normaleta i benpensant.

La droga dura va incidir en classes socials elevades i en famílies de categoria, com és ben sabut, però no és el mateix patir amb diners i amb relacions socials importants que sofrir en la pobresa o en la marginalitat. No tan sols van ser totes aquelles circumstàncies les que van contribuir a que tanquessin llocs com la botiga de taxidèrmia, també va passar a ser, aquella, una activitat mirada de cua d'ull. Després de la llibertat al preu que fos i dels problemes dels vuitanta una gran alenada de puritanisme i normativització ens va ofegar, i encara dura, com s'ironitzava ahir al Maldà, en explicar anècdotes de finals dels vuitanta, com ara denúncies de l'ecologisme ranci que els arribaven en exposar determinats animals que potser tenien ja més anys que Matusalem. Tant és així que se'ns va avisar, abans de passar el documental antic sobre la botiga, del fet que hi sortia el descarnament del cadàver d'una guineu, i que potser feriria la nostra sensibilitat (!).

Fa uns dies escoltava per la televisió Gregorio Luri, parlant sobre educació, comentava que a més del pare i la mare naturals les persones tenim un pare i una mare amb un gran pes, que és la nostra època.  El nostre temps i els seus perills i dèries, sobretot quan som joves, incideixen més en nosaltres que qualsevol educació ben intencionada. De vegades estranyes forces mouen la societat de forma brutal i caòtica, ja que per moltes intencions perverses que hi hagi al darrera de temes com el de la droga, diners sobretot, es fa difícil entendre com aquesta perversitat malèvola és capaç de captar tants adeptes. Avui també hi ha drogues, és clar, sempre n'hi haurà i sempre es consumirà, i personalment sóc més partidària de controlar i legalitzar que no pas de prohibir. Crec que, afortunadament, les coses avui no són ni de bon tros com en aquells anys vuitanta, tan decebedors, tan egoïstes, tan políticament erràtics, quan després de les grans il·lusions ens vam veure immergits en el desencant més profund i en la fatxenderia més pocasolta. 

Ens queixem de la pèrdua d'establiments amb encant, antics, però aquest fet ha estat una constant des de sempre, que jo recordi. De petita la revista Destino sempre es planyia d'aquestes pèrdues i ens comparava amb París, on eren més curosos amb el patrimoni. En això dels planys també som sovint injustos i les nostres dèries nostàlgiques no responen a una visió general del problema sinó al fet que ens han robat un trosset de la nostra història més íntima i personal. Tot i que potser hem contribuït, amb la nostra indiferència, fins i tot a la decadència i la pèrdua d'allò que després enyorem. És allò de recordar Santa Bàrbara quan trona o d'estalviar aigua quan hi ha sequera.

Per a refrescar la memòria:






6 comentaris:

Anònim ha dit...

A cada bugada es perd algun llençol. No hi ha generació que no es queixi de la pèrdua d'alguns valors. És cert, però, que aquells 80 van ser durs. De tota manera, jo ho vaig viure com una cosa que no m'afectava. Als 70 vaig veure entrar la marihuana als instituts, però allò era molt semblant al ritual de te. Quan les dogues dures van aparèixer mai es van moure en el meu entorn.

Sí que vaig viure ocasionalment el món dels quinquis. Quan feia de fotògraf, vaig haver de treballar a Sant Cosme, al Prat, a finals dels 70. Allò era un altre món. Vaig tenir sort, però, i em van "acceptar". Em movia per aquells carrers amb el meu equip i no només no em van robar mai, sinó que em van protegir d'incidents.

Allà vaig aprendre una de les primeres lliçons de la vida: el conflicte ve de fora, però també el podem propiciar nosaltres. Fins i tot els que viuen al marge necessiten sentir-se dins la societat.

Relatus ha dit...

A Girona també vam tenir el nostre "barri xino". En Cercas el descriu molt bé a "A l'otro lado de la frontera". Aquella mateixa zona s'ha convertit en la part més "pija" de la ciutat

Júlia ha dit...

Enric, ets més jove que jo i uns quants anys, en aquella època, comptaven força. Més enllà dels barris marginals crec que la majoria de gent de la meva edat va conèixer algun cas de problemes de droga i/o SIDA en aquells anys, en gent més o menys propera, d'aquella de la qual 'no ho hauríem dit mai'.

Júlia ha dit...

Cert, Loreto, de petita anava cada estiu uns dies a Girona, i precisament m'estava a prop del Barri Xino que dius, avui rehabilitat i 'pijo', tot canvia. La ciutat va canviar també molt en pocs anys, recordo els campaments de gitanos nòmades a la vora del riu, molt brut, per cert. Han passat molts anys però sembla que hagin passat segles.

Anònim ha dit...

Segurament, Júlia. Però és el que et deia: en el meu entorn no em vaig trobar mai amb ningú que es punxés.

Júlia ha dit...

Vas tenir sort, Enric, suposo que hi havia llocs on era molt més freqüent. En una ocasió l'actor Marc Martínez comentava com molts dels seus companys de jocs havien mort a causa de la droga i de les seves conseqüències, és clar que era en aquell Raval d'aleshores. Respecte la gent benestant, hi ha moltes famílies catalanes en les quals va caure algú i aquests casos també s'han anat coneixent amb els anys. Pel que fa als sectors menys desafavorits, per sort jo no vaig tenir casos així en directe però sí sé per exemple el cas del fill d'una mestra, del nebot d'una altra, de la filla d'un amic dels meus oncles, un goteig de males notícies que van anar arribant amb els anys tot i que de vegades, sobretot amb el tema del SIDA en els primers anys, la gent no ho deia amb claredat com avui i dissimulava aqulles morts.