25.1.14

EMBOLICS AMOROSOS, ESCÀNDOLS I ORGIES D'ALTRES TEMPS








A l'anterior post mencionava de passada el temps en el qual menjàvem per tot arreu amistats perilloses i ves per on, ahir a la nit vaig escoltar la repetició d'una entrevista amb l'actor Juanjo Puigcorbé, en la qual explicava que aquesta va ser la seva darrera obra feta en teatre a Barcelona, fins ara. Puigcorbé retorna ara al teatre i a Barcelona, amb una obra de Juan Mayorga, i sembla que té intenció de quedar-se aquí després d'haver passat uns quants anys a Madrid. No crec en fenomens paranormals però el cert és que m'ha passat més d'una vegada, de forma general en contextos absolutament banals, pensar en alguna cosa i que a través dels mitjans de comunicació o del que fos m'arribés al cap de poc temps alguna notícia relacionada amb el meu record.

Puigcorbé va inaugurar el Nacional amb Peer Gynt, el 1986, un gran paper i una gran obra, i potser això de les inauguracions porta mala sort. Joan Pera sempre fa broma sobre la seva inauguració de TV3 i de com després ja no el van cridar mai més, amb alguna, poques excepcions, de fa quatre dies. D'aquell temps de Les amistats perilloses al Teatre Condal, en el qual durant un temps van fer obres d'una certa volada, en tinc molts records, com les històries que van córrer sobre l'enfrentament entre Pilar Miró, que devia ser un pes pesat, i el mateix Puigcorbé, enfrontament que l'actor explica que va ser magnificat pels mitjans de comunicació i per allò que en diem ràdio macuto.



Puigcorbé ha fet una carrera una mica estranya, amb grandíssims papers en cinema i teatre que han passat una mica de puntetes i coses per a la tele que han provocat fins i tot brometes de mal gust, com ara la seva interpretació de rei de les espanyes, que va generar moltes piulades molestes a l'actor. És cert que han corregut moltes brames sobre el seu tarannà, de les quals ell mateix es queixa. Al cinema el darrer que recordo d'ell és una molt bona pel·lícula que no va tenir gaire ressò, Besos de gato, amb Letícia Dolera, que per a mi és una de les actrius joves de més categoria. Potser no era una pel·lícula rodona del tot però a mi em va agradar molt. A Dolera la podem veure per la tele aquests dies, en una  mediocre telesèrie francesa inspirada en llibres d'Agatha Christie, però afrancensant-los, una sèrie que, per cert, ja té més de cinc anys. Fa d'espanyola inquietant, per cert. Com a curiositat poble-sequina diré que fa temps vivia, i no sé si encara viu quan és a Barcelona, al meu barri, i que fa pocs anys va fer un pregó de Festa Major molt emotiu i simpàtic. Crec que si es fes una nova versió de Les relacions perilloses, en cinema o en teatre, Dolera podria ser una magnífica Madame de Tourvel. Per cert, a a sèrie hi sortia un actor que sempre m'ha agradat, Robert Hossein, però l'assassinaven al final del primer capítol.


Aquell excés d'amistats perilloses que vam viure no el vaig acabar d'entendre. Era una obra de teatre basada en una novel·la de finals del segle XVIII, de Pierre Choderclos de Laclos, un senyor que coneixem més que res per aquest text i que, de fet, segons sembla va dur una vida familiar d'allò més fidel i convencional i es va interessar força per l'educació femenina. La novel·la em sembla molt allunyada dels nostres interessos actuals, i durant els vuitanta encara m'ho semblava més, tot i que les adaptacions sempre n'agafen el que toca o el que li sembla al director. De fet, més que amistats, la paraula liaisons s'hauria de traduir per relacions o fins i tot per embolics. 

Aquell excés de finals dels vuitanta a l'entorn de les versions de la novel·la tenia un precedent en una pel·lícula de Roger Vadim que aquí no va arribar quan la van estrenar per motius de censura i que deien que no era res de l'altre món, una excusa per ensenyar xixa femenina d'aquelles tan estimades per aquell director, que es va casar amb moltes dames de bon veure. Era una adaptació actualitzada i en llegir el planter de grans actors que va reunir, a més de l'aparició emblemàtica de Boris Vian,  crec que potser era millor del que pensava, m'agradaria de veure-la algun dia a la filmoteca. Recordo que Vadim era un habitual de les revistes del cor i això contribuïa al fet que veiem fotografies de pel·lícules seves tot sovint, que era impossible contemplar senceres en directe, en aquells anys. 

Les versions en teatre i cinema de finals dels vuitanta no van actualitzar el context i van representar una gran desfilada de perruques i mirinyacs i divans folrats de seda. Com és prou sabut en cine es van estrenar amb poc temps de diferència dues versions, la de Stephen Frears i la de Milos Forman, totes dues estan molt bé tot i que, com sol passar, les llicències i variacions respecte a la novel·la original són nombroses, el mateix que en l'obra de teatre, van comptar amb grans actors i ens amollen dues visions diferents de la història i dels seus protagonistes entre els quals destaca la lliure i maquiavèlica Madame de Merteuil.

De Puigcorbé la gent de la meva generació en tenim una imatge precisa, aquella en la qual anava despullat en moto per Barcelona, al final de L'Orgia, tot un símbol de l'alliberament suposat que ens havien de dur els canvis polítics i socials, una pel·lícula cara de veure i que palesa com el pas del temps tracta la gent, hi surten actors i actrius que han fet carrera i d'altres que han desaparegut de les cartelleres al cap d'un temps. L'Orgia va mostrar-nos com mentre alguns de nosaltres ballàvem recatadament el twist al centre parroquial hi havia joves avançats que feien gresques de molt més voltatge. Avui, com la primera Emmanuelle, traspua una gran ingenuïtat eròtica, gairebé una innocència malenconiosa lligada a l'època i constata la poca volada de la provocació que pretenia.

Algú haurà d'explicar algun dia en una bona novel·la aquell món, el context d'una faràndula compromesa i arrauxada que feia moltes assamblees, moltes cooperatives i que, en part, va acabar abduïda pel sistema i mig pagada amb subvencions. Per cert, també el senyor Flotats ha retornat, ni que sigui de forma puntual, al Nacional d'on va marxar, segons diuen, amb la cua entre cames, després de ser l'estrella teatral de la convergència en l'art de Talia. De tot fa molts anys, trenta, vint, quaranta. Els joves actors i directors d'avui potser només coneixen de passada aquelles històries. Avui en passen d'altres i possiblement ja no les podré evocar en un futur que no serà el meu. Aquestes rondalles que explico són una mica com els contes de la vora del foc d'altres temps, o com quan la meva mare m'explicava anècdotes de l'època de la Mary Pickford, de la Maria Vila o de la Maria Fernanda Ladrón de Guevara.

13 comentaris:

Montse ha dit...

Júlia, crec que tots recordem Puigcorbé per l'escena de la moto a L'orgia.

I parlant d'aquella pel·li, una cosa que em va impactar d'allò més en el seu moment, va ser que, abans de començar la suposada orgia, es van posar a cantar cançons a la taula, com qui canta després d'un sopar de boy scouts. Recordes?

Una de les que canten a la pel·li abans de començar amb el sexe, és "Con flores a María, con flores a porfía, con flores a María, que madre nuestra es", quina ximpleria, no? però una ximpleria força simbòlica (com quan la Carme Elies es treu el tampax, o quan la mateixa actriu es despulla i arriba allà on són els altres i resulta que ja han acabat l'orgia!)

se'm superposen les imatges!

Júlia ha dit...

Sí, Montse, aquella escena feia molta gràcia, també canten el Romance de la Reina Mercedes, una actriu que ha estat poc aprofitada i que feia riure molt era Alícia Orozco, que també va sortir a d'altres coses de l'època com Salut i força al canut...

Anònim ha dit...

Enric diu: Em ve ara a la memòria, parlant del Flotats, una altre peli (ell no hi surt, naturally) però la prota era la Mercé Pons, actriu de carrera variable que havien teballat junts. La peli crec que tenia per títol "Rateta, rateta", del Bellmunt, i era el conte de la rateta que escombrava... i el que feia de porquet era un immens juan Echanove.. i amb qui es casa finalment és amb un altre gran Pere Ponce, veí de casa, com tants altres que hi han vingut a viure i mel's trobo sovint...

Júlia ha dit...

Sí, Enric, era una peli interessant i una mica inquietant, la recordo, crec que el Ponce i la Pons van ser parella, per cert.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Enric H. March ha dit...

Anys de fam, els 80. La contenció de la dictadura i la censura ens va dur a esplaiar-nos en excés. Al teatre, al cinema, i sobretot en el món del còmic.

El Puigcorbé l'he vist sempre com un paio peculiar. A mi em fa l'efecte que ha estat ell mateix qui ha creat aquesta imatge fonedissa. Com si a voltes es volgués amagar.

Júlia ha dit...

Potser sí, Enric, ha estat un actor una mica erràtic. Algun dia haurem d'entrar a fons en el tema dels vuitanta, 'lo que pudo haber sido y no fue'

Oliva ha dit...

GASTEU MEMORIA XIQUETS¡¡¡¡¡
UN AMIC,D'AQUELLS ANYS,DEIA:
"EL SEXE ELS H'SERVEIX DE DISTRACCIO I D'ESBRABAMENTA"......I SABEU? POTSER TENIA RAO.

Júlia ha dit...

Oliva, considerant la situació en la qual es vivia el tema, no és estrany,però la llàstima és que en altres temes no s'anés tan enllà...

Francesc Puigcarbó ha dit...

Puigcorbé deu ser cosi o parent meu, (suposo), diguessim que és un actor peculiar, ha fet una mica de tot. De l'orgia - dirigida per un sabadellenc - recordo l'escena del vespino i ell en pilotes i poca cosa més.

Júlia ha dit...

És que la peli, Francesc, no tenia gaire substància més allà del tema suposadament 'alliberat'.

gloria abras pou ha dit...

De Les Liaisons només he vist la d'en Frears que em va agradar molt. A França em vaig comprar que em va entusiasmar.
Per què serà que tots recordem en Puigcorbé nu conduint la vepino? A mi L'Orgia em va agradar perquè tenia autoria y, després de tants anys de romandre tancats en un cuarto fosc, s'obria un finestral i emtrava l'aire fresc.

Júlia ha dit...

Glòria, evidentment és una pel·lícula emblemàtica i representativa més enllà del seu valor concret. Crec que recordem aquella imatge perquè també era emblemàtica i representativa, m'agradaria poder veure aquella pel·lícula i d'altres de l'època en més ocasions, no hi ha gaires oportunitats més enllà del DVD