1.1.14

FESTES, FESTASSAS, FESTETES, FESTONS I FESTUCS



De totes les festes obligatòries de l'any, la de la Nit de Cap d'Any, aquesta nit que els neologistes desacomplexats han rebatejat com a nitvella, és una d'aquelles que em provoca més rebuig. No és pas d'ara, tot i que de jove ho vius tot de forma entusiasta i si bé  ets molt crítica amb unes coses ho ets molt poc amb d'altres.

És aquesta una festa comparable a la de la Revetlla de Sant Joan, però per Sant Joan el dia és llarg, fa més caloreta, en general, i és més fàcil contemporitzar amb la celebració que comparteixes. Recordo moltes bones revetlles i molt poques nits de Cap d'Any remarcables. A moltes persones no els agrada no fer res aquesta nit ni estar solets a casa, se suposa que hem de mostrar-nos alegres i esperançats davant d'una tragèdia evident com és el pas inevitable del temps, que mai no s'atura. Beure, fer el ximple i ballar la conga amb un barret de cartró al cap és una activitat recurrent de la celebració tradicional, activitat que jo mateixa he desenvolupat manta vegades tot i que ara ho critiqui.

La litúrgia pagana de la festa s'ha anat complicant amb el benestar econòmic, avui en recessió. Tinc mania als cotillons que no he sabut mai a què venien, aquestes bosses amb serpentines, barrets, màscares, globus, espanta-sogres i d'altres futileses. S'ha de brindar amb xampany, encara que no t'agradi el xampany, desitjar sort i un bon any i fer petons i abraçades a tort i a dret. També s'ha posat de moda allò de les calces i els calçotets vermells, tot va sumant. Ara ja no tant però fa un temps, quan ens crèiem lligar els gossos amb llangonisses, molta gent t'explicava sopars excèntrics que havia fet no sé on pagant una pasta. També hi havia qui se n'anava a celebrar el tema a Londres, a Viena, a Sant Petersburg... I és que a tot arreu fan les mateixes bestieses, pel que sembla, en tal nit com aquesta. Al menys en els països de cultura més o menys occidentalitzada i amb una pau una mica estable, la resta prou feina tenen per sobreviure.

Els poders públics han redescobert un filó propagandístic des de fa anys amb això de les festes populars gratuïtes. Com passa en les televisions, les coses funcionen per audiències i shares, quan més gent segueix el que sigui se suposa que és més bo tot i que l'experiència demostra que de vegades és ben bé a l'inrevés. No fa gaire ens explicaven que potser l'austeritat  necessària acabaria amb el piromusical de la Mercè i en algunes poblacions han reduït els castells de focs de les Festes Majors dels temps de bonança fent-los més modestos. Però amb això passa com amb el temps de sequera, s'ha d'estalviar fins que no torna a ploure i oblidem els bons propòsits dels anys eixuts.

Ahir vam tenir la gran parafernàlia barcelonina, es va reinventar la festa i la celebració. Un dels grans mèrits de la novetat va ser, diuen, cremar més pòlvora en cinc minuts que durant la Mercè en mitja hora. No sé el que haurà costat tot plegat, potser s'ha fet de forma voluntària comptant amb què fins i tot hi col·laboraven els castellers. Però no ho crec pas i, en tot cas, no he pogut trobar enlloc les xifres de la despesa. Per sorpresa meva el tema ha desvetllat grans entusiasmes, una gran part de la gent del poble i fins i tot de la tele manifestava que gràcies a aquesta iniciativa avui seríem portada als diaris del món mundial, meravellats del barcelonisme pirotècnic i d'aquest ninot que semblava corcat per estranys cucs que li sortien per tot arreu, com m'ha comentat un bon amic al facebook. Aquests enginys antropomòrfics sempre em fan molta angúnia.

L'home del milenni, aquesta gran ferralla acompanyada de traques i coets, va esdevenir ahir tot un símbol del nostre temps, tot és temporal, excessiu i sense xixa, per a més simbologia nostrada i moderna que rumbegi, els mòbils van fer d'espelmes i no sé si Barcelona va sorprendre al món, com es deia que passaria o si una part del món no es va sorprendre, més aviat, del fet que un país en estat de feblesa i un atur galopant i que sembla irreversible gaudeixi tant amb un espectacle absolutament fallero, fallero avantguardista, això sí. Ja deia aquell senyor castellà que ens perd l'estètica tot i que l'estètica actual és d'allò més xarona per més que l'embolcallin amb pretensions artístiques i suposadament innovadores. 

Els dela Fura dels Baus, ànima de l'invent i als quals no trec cap mena de mèrit en la seva feina, van començar la seva carrera fent una mena de provocació contracultural i després s'han anat reconvertint en provocadors oficials, treballant pels poders públics i fins i tot pel dictador txetxé, que ja és gros. Això de començar sent marginal i proteston i acabar per ser abduït, lloat i pagat pels poders públics és un clàssic i en trobaríem molts exemples. Tots som humans i tots ens hem de guanyar la vida però els anys et mostren aquestes conversions i reconversions, tan extraordinàries i sorprenents i acabés amarada per l'escepticisme, què hi farem.

Quan els poders ens han d'organitzar les festes des de dalt (però amb els nostres calerons), no anem bé. Però pel que sembla la cosa té èxit, la gent respon i, al capdavall, deu donar vots i prestigi, tot això. Al menys ens haurien d'amollar tres o quatre propostes de celebració popular i que poguéssim votar aquella que més ens agradi tot i que aquí les votacions, fins i tot les més innocents, com quan vam triar la capçalera de l'AVUI o el monument que volíem per en Macià, se les passen pel folre. I això, els de casa. 

La televisió va oferir, més enllà de la retransmisió de les campanades, programes infumables, refregits i bestieses diverses. No és que els programes d'aquesta nit hagin estat mai res de l'altre món, llevat pel meu gust d'una excepció, allò de TV3 NO FA RES, amb la Cubana en estat de gràcia. Malauradament l'humor es crema aviat i quan els acudits es repeteixen acaben per no fer riure i per fer pena. Per això els del Polònia ja haurien de dedicar-se a una altra cosa i donar pas a noves idees i a gracietes més subtils, punyents i intel·ligents. Vaja, pel meu gust. Res, que ja som al 2014 i sembla ahir quan esperàvem el dos mil o teníem els nostres dubtes sobre si la moneda única europea seria un fet o no. Això de comptar els anys de la forma que sigui no és res més que un convencionalisme cultural. Enguany serem més vells de forma inevitable però possiblement igualment rucs tot i que l'experiència vital ens dóna una perspectiva diferent que podem confondre, ai, si no anem amb compte, fins i tot amb la saviesa.


12 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Avorrit i sense imaginació, aixó de l'home mel·lenni encara no s'han adonat de com ens retrata c0om a societat, tot molt ben embolcallat sense res a dins, tot pura posada en escena molt visual, sense cap contingut.

Júlia ha dit...

Francesc, ens fan passar bous per bèstia grossa amb una gran facilitat, només m'agradaria saber quan va costar la festeta. Vet aquí com ens distreuen: maratons, loteries, festes populars...

Miquel ha dit...

Me quedo con lo de provocadores oficiales.
No se ha pagado a las residencias geriátricas desde hace 3 meses, tres.
Se les debe a las farmacias los dos últimos meses....
Hay que tener más sentido común y dejarse de fruslerías, Solo el montaje vale 250.000 €, ¿ Cuánto vale sacar una noche a 500 policías entre mossos y urbanos para "vigilar la fiesta" ?
Y cuánto el montaje de TV3 ?, con sus coches, antenas, periodistas y demás parafarnalia ?
Otra chuminada de banderolas y autoafirmaciones.
Aixó no funciona, no funciona, simplement no funciona.
Salut

Júlia ha dit...

Sí, Miquel, pero más allá de quatre 'repatanis' como nosotros a mucha gente le encantan esas cosas, què hi farem. No toda la culpa -aunque sí la más grande- es de los de arriba, las 'víctimas' no siempre son inocentes...

Miquel ha dit...

Completament d´acort.
salut

Loreto Giralt Turón ha dit...

Força d'acord amb el que expliques. Per mi podrien posar una bona pel·lícula per cap d'any i no complicar-se més la vida.

Júlia ha dit...

Loreto, la tele va estar infumable en general, ni tan sols una peli mitjaneta ens van oferir.

Enric H. March ha dit...

T'entenc, però de fan anys és un dia que m'agrada deixar-lo passar davant de la tele veient els despropòsits de cada any. Aquesta vegada, però, va ser molt divertit: em vaig empassar sencer l'especial de la 2 amb el programa "Cachitos de hierro y cromo", centenars de petites píndoles musicals rescatades dels arxius de TVE.

Júlia ha dit...

Ep, Enric, la 2 és avui el millor canal, bé, i alguna peli de BTV pels que la poden veure, aquests programes revivals m'encanten, en tenen uns quants.

Sícoris ha dit...

Jo, com l'Enric, també em vaig empassar el programa de la 2 veient despropòsits estètico-musicals i també alguna perleta. Una nit entre nostàlgica i hilarant.

Pel que fa als provocadors oficials i a les despeses de nou ric, què he de dir?... En fi: País!

Júlia ha dit...

Sícoris, aquest programes de la 2 ens fan riure però també fan pensar en:

a) com canvien les modes estètiques pel que fa a vestits i pentinats
b) com passa el temps, hi surten un munt de vellets, oblidats i difunts
c) com hem canviat tots els que ja som grandets i ens miràvem fins i tot amb alegria i il·lusió aquells musicals
d) com les teles han bandejat els musicals en els quals es donaven oportunitats als coneguts però també a cantants i conjunts de menys volada, avui no hi ha res de semblant.

La segona cadena és ara per ara la millor, pel meu gust, amb poc pressupost fa coses divertides, interessants i remarcables, si coses com Agrosfera o Espanya en comunidad tinguessin més ressò el nostre esperit peninsular hauria guanyat en germanor hispànica. L'altre dia vaig veure un molt bon reportatge sobre el Pirineu català, això sí, modest i sense pretensions.

Júlia ha dit...

I sobre despeses, tot va lligat amb el que deia abans, amb grapa es podem fer coses molt interessants amb poc recursos, a la tele i a la feina de cadascú. I a casa i tot.