2.1.14

PARES, MARES, ÀVIES I RECERQUES IDENTITÀRIES VORA MAR






Una temàtica que de tant en tant ressorgeix com el Guadiana a les històries literàries i fílmiques és el de la identitat, el crit de la biologia i la curiositat vital per saber d'on hem sortit. Intueixo que les adopcions actuals, tan diverses i globalitzades, donaran en el futur molt material d'aquest tipus als escriptors i guionistes. En el fons les històries sempre són les mateixes, és la recreació de la temàtica i el decorat allò que els dóna un nou valor i només cal pensar en el gran nombre d'adúlteres noucentistes i de com el futur les ha tractat i renovat. 

Ismael, dirigida per l'argentí Marcelo Piñeyro, que també ha col·laborat en el guió, ens explica la història d'un nen que vol conèixer el pare biològic i se'n va de Madrid a Barcelona amb l'AVE tot solet, per retrobar una iaia comprensiva i el pare que busca, convertit en educador de nens difícils, amb seqüel·les físiques a causa d'un antic accident de moto i una mica amargat a causa de la història d'amor del passat gràcies a la qual va néixer el protagonista infantil. Tot i que explicada així sembli una rondalla una mica carrinclona aquesta funciona gràcies a uns bons actors i a un guió interessant tot i que el final no el trobo rodó del tot, la veritat, sinó una mica precipitat i convencional i allò que en diuen obert.

El nen protagonista ho fa molt bé i no té la culpa del fet que el guió l'hagi pensat com una mica set-ciències, considerant la seva tendra edat, hi ha poques històries on els infants siguin del tot creïbles car sempre són els adults aquells que se'ls inventen. Mario Casas, que es veu que despertava certes reticències dels entesos en el setè art, situat en un paper tan seriós, ho fa també molt bé aixì com Belén Rueda que crec que és una artistassa d'aquelles de naixement, que creix a la pantalla i a la qual s'agraeix que de tant en tant no li facin passar por ni angoixa i que el seu patiment, com en aquest cas, sigui més aviat emocional i de problemes de relació generacional. Li han donat un puntet irònic molt interressant i ben aprofitat tot i que crec que li falta un cop de pinta de tant en tant. Sergi López sempre està molt bé, tant si fa de dolentíssim com de bona persona una mica castigada per la vida, com és el cas. 

Pel meu gust queden una mica ensopits i poc aprofundits els papers de la mare del nen i de la seva nova parella, el pare adoptiu de la criatura que és un tros de pa beneït i que no deixa al pobre Botto anar molt més enllà de patir a fons quan s'adona dels perills que comporta enfrontar la seva dona amb aquests passats que de tant en tant fan de mosca collonera, amb perdó, doncs com diu aquell antic romanço que los amores primeros son muy malos de olvidar.  La mare del nen és una noia guapíssima, poc coneguda, Ella Kweku, i potser una aparença menys de súpermodel, com és el cas, hauria afavorit la credibilitat del seu personatge tot i que crec que la seva esclatant bellesa pot contribuir a la demanda urgent de fisioterapeutes nigerianes sense papers per part dels nois joves i lesionats. 

Els petits defectes de la història, tòpics educatius inclosos, no són molt significatius i es pot passar una bona estona i entendrir-se sense complexos, els amors antics i les oportunitats perdudes sempre emocionen, encara més quan responen a errors vitals de joventut que ja no es poden arranjar. Per cert, és una mica estrany que algú que no pot caminar bé s'estigui en una casa tan mal comunicada i tan a la vora del mar, però els cors que pateixen són capaços de qualsevol sacrifici per tal de continuar experimentant dolor romàntic. També ens pot venir al cap aquella canço que feia: no quiero arrepentirme después de lo que pudo haber sido y no fue...


6 comentaris:

Oliva ha dit...

QUINA SORT¡¡¡¡POTS ANA A EL "CINE"....JO FAIG D'AVIA,I RES MES.

Júlia ha dit...

ep,m'han donat festa fins passat Reis, Oliva!!!

Olga Xirinacs ha dit...

Adequat, ja que avui fa els anys que es va morir la meva mare de manera cruel. I, encara que no sigui en aquest món -¿qui ho sap?- sempre em pregunto si és en algun lloc i si em vetlla. Perquè en un principi les mares són les que vetllen els fillets. I quan els fillets es troben en males situacions invoquen la mare...
No sempre és segur que la mare els respongui en hores dolentes, això ja es veu, però almenys jo m'ho continuo pensant.
Ahir ens vam mirar "Dublinesos", el conte "Els morts" que tan bé va filmar Huston. Per a mi és una pel·lícula de culte, adequada a aquests dies i en particular a mi, pel record. Sense tristesa, però amb aquella malenconia inevitable.
Una abraçada, Júlia.

Júlia ha dit...

Olga, aquesta narració breu és un monument i la pel·lícula va sortir rodona, cada vegada m'agraden més una cosa i l'altra. Les grans preguntes continuen sense respostes,però, d'això es queixa també Alexis Zorbàs al seu amic lletraferit.

Una abraçada, Bons Reis!!!

Loreto Giralt Turón ha dit...

Al programa Divendres fa poc van entrevistar a en Mario Casas i em va fer més bona impressió de la que m'hauria imaginat. M'apunto la pel·lícula

Júlia ha dit...

Ell està molt bé fent d'ànima en pena, Loreto, jo la veritat és que no n'havia vist cap d'ell, ja em diràs què et sembla.