12.1.14

QUAN ENS ANÀVEM A RETRATAR A CAN LUMIERE DE LA RONDA


Tothom es plany aquests darrers temps de la pèrdua de botigues emblemàtiques de Barcelona. La veritat és que aquesta pèrdua ha estat constant i que cada generació ha vist com paisatges que semblaven inalterables canviaven de forma expeditiva. No em sap tan greu que canviï l'orientació comercial de l'establiment com la forma destralera amb la qual s'esmicolen interiors i exteriors. Avui encara hi ha una certa protecció de les façanes una mica antigues però els aparadors i els interiors no gaudeixen del mateix respecte.

Uns dels negocis que encara he pogut veure durant anys ha estat el dels retratistes. N'hi havia molts i era habitual anar-se a fer un retrat artístic en moments importants de la vida com ara els casaments o les comunions. També els promesos s'intercanviaven fotografies retocades en les quals tothom feia pensar en els artistes del cinema que estaven d'actualitat. A la Ronda de Sant Antoni hi va haver crec que fins a mitjans o finals dels vuitanta, el famós Can Lumière. Existien d'altres establiments més econòmics, però l'opinió generalitzada de la gent del meu barri i del de Sant Antoni era que si volies quedar bé havies de gratar-te la butxaca i anar a aquell lloc. 

No sé en quin any es devia establir allà el retratista, he trobat anuncis demanant aprenents, en premsa, des dels anys vint però tinc retrats força més antics. Conservo algunes fotografies familiars importants fetes en aquell lloc i també algunes de més informals, com ara les del carnet d'identitat o d'altres que demanaven per a burocràcies diverses. En una ocasió, crec que en acabar el batxillerat elemental, en necessitava unes de carnet i me'n vaig fer en un d'aquells fotomatons ràpids i barats del carrer Pelai. Quan la meva mare em va veure retratada em va donar diners i va insistir en què anés a Can Lumière immediatament i me'n fes unes amb cara i ulls, he de dir que vaig quedar molt bé i que era veritat que allà et deixaven sempre molt reeixit.

Quan els meus avis es van casar van quedar tan i tan bé que els van posar a l'aparador, cosa per a la qual no et demanaven permís i, de fet, era un honor veure't en aquell privilegiat expositor. Quan algú et deia que t'havia vist a l'aparador de Can Lumière era, més o menys, com si avui et diguessin que t'han vist sortir a la tele. L'establiment feia cantonada amb el carrer de Parlament, pagaves a l'entrar, al mostrador, i amb un tiquet baixaves a un soterrani on hi havia l'estudi. Tant el retratista del soterrani com tota la decoració evocaven temps passats, talment com si per aquell indret no hagués passat el temps. Encara hi havia el mateix ambient quan la meva filla era joveneta, una vegada la vaig portar allà a fer-se unes fotografies, aleshores ja hi havia molts establiments on en feien, aquestes botigues avui també en transformació on duies els negatius per al revelat, però vaig voler que sortís ben guapa i que veiés aquell indret evocador. Es va quedar meravellada en baixar aquelles escales talment com si travessés el túnel del temps i fins i tot li va fer una mica de por el retratista que semblava un esperit immortal sorgit de la foscor.

Per això que explico i recordo penso que el negoci devia romandre allà fins ben entrats els anys vuitanta, però no en puc precisar la data. De sobte tot va canviar i en aquell lloc s'hi va posar un establiment que ven maquinària i no sé si en el soterrani, que deu ser el magatzem, hi resta algun fantasma del passat o algun decorat d'aquells que posaven al darrera dels nostres avis i que sovint pintaven escenògrafs del teatre. Crec que aquell tipus de fotografia teatralitzada no ha mort del tot, avui pren formes amb aparença de modernitat però he vist estampes de comunió i de casament actuals que no tenen res a envejar a aquelles posades en escena. No sempre vam anar a Can Lumière, quan vaig fer la comunió em van retratar en algun lloc del carrer Nou, a l'establiment d'un conegut de nosequi que ens va fer un bon preu i a la Ronda també hi havia un altre bon retratista que es deia Aledo. Però Can Lumière va ser durant anys el súmmum del bon retrat i encara que fos més car sempre hi havia algun moment vital en el qual pagava la pena la despesa esmerçada en eternitzar la nostra imatge temporal de forma reeixida.

La primera fotografia que penjo l'he trobat per internet, als encants virtuals, com si diguéssim, i és l'estudi de Can Lumière cap allà els anys trenta, el seu aspecte no havia variat en excés, amb els anys. L'altre és del meu avi, jove i mudat, amb el diari a la mà i un fons d'aquells tan magnífics i evocadors de jardins romàntics i amors abrandats que s'amagaven, misteriosos, en aquell soterrani meravellós. Per cert, la gent en va dir sempre Can Lumiere, amb totes les lletres, com era el costum en aquells temps en els quals no sabíem idiomes.

De vegades, a les botigues de vell reals o virtuals, venen fotografies del passat, de gent que ja s'ha tornat anònima, són estranyes i evocadores i mostren la solitud a la qual ens condemna la posteritat en molts casos. En tot cas, qui no té per casa alguna fotografia on hi surt gent que ja no saps qui caram és ni què hi fa, allà? El pitjor de tot no és que desapareguin les botigues sinó que amb aquestes pèrdues nosaltres també anem esmicolant-nos com el sauló.

13 comentaris:

Galderich ha dit...

Tens tota la raó. Crec que l'interior d'algunes botigues -ja hem fet tard en molt casos, com sempre...- s'haurien de declarar d'interès local i com a tals protegides.

Però el moll de l'ós és la darrera frase de tot plegat: "El pitjor de tot no és que desapareguin les botigues sinó que amb aquestes pèrdues nosaltres també anem esmicolant-nos com el sauló". Quan desapareix el nostre entorn i desapareixen els nostres amics i familiars és quan veiem i podem palpar que estem envellint...

Júlia ha dit...

Galderich, crec que és una batalla perduda, fins i tot nosaltres mateixos tenim molt poca pietat amb les decoracions originals dels nostres pisets i després enyorem aquelles rajoles 'pop' perdudes més per fatxenderia i 'moda' que per necessitat.

Si fóssim immortals segurament els canvis ens afectarien de forma molt relativa, he, he.

Miquel ha dit...

Allí me hice las fotos de casado...y mira si era ignorante que pensé que habían salido mal...estábamos boca abajo en la placa ¡¡¡
Aquellas máquinas de fotos me enteré que fueron malvendidas....
El señor que regentaba la casa puso una parada de frutas y verduras en el Mdo De Sant Antoni cuando lo sacaron de allí (1986/7?), el motivo era como los de tantos, se le acabó la contrata; yo, como lo conocía de aquellas fotos de mi boda me dio pie a entablar una relación con él. Las malvendió porque necesitaba el dinero y porque no tenía espacio.
Aquellas máquinas eran una obra de arte.

Ramon ha dit...

M'admiren les fotos d'estudi que es feien fa tants anys. Recordo les fotos dels meus avis i pares de petits i la meva i la del meu germà quan varem fer la Comunió. L'estudi al que em portaven era el Torres dels Jardinets de Gràcia. Tor una experiència amb els focus, les teles, les càmeres... Les conservo i les miro sovint...a la pantalla de l'ordinador. Les tinc físicament però l'escaneig facilita la sevA revisió. Tot canvia.

Júlia ha dit...

Miquel, no sabia este triste final de aquel fondo fotográfico, qué lástima, para mi Can Lumiere siempre será un mito familiar.

Júlia ha dit...

Ramon, l'escaneig i la tecnologia ens ha permès recuperar i millorar aquelles boniques i entranyables imatges, tot canvia, certament.

Júlia ha dit...

De vegades penso en el que va representar la fotografia i en com devien escapçar-se els records anteriorment, quan no es tenien imatges i només et podies refiar de la memòria.

Olga Xirinacs ha dit...

Molt curiosa, ara, tota aquella decoració dels salons dels retratistes: columnes, decorats, cortines, paisatges de tota mena, gerros, joguines: nines, cavallets, fins i tot autos per a la canalla... i les butaques o banquetes pròpies dels retrats de casament. I les pells de be per posar els nadons panxa avall... entendridor.
Treus bons recursos de tot arreu, Júlia.

Júlia ha dit...

Olga, és que cada vegada que passo per allà m'agafa enyorament, tot aquell 'atrezzo' perdut...

Oliva ha dit...

NOSALTRES,VUI DIR LA MEVA FAMILIAR,ANAVAM A "NIEPCE",RONDA SAN PERE,PERO HI ANAVAM POC,ERA MOLT CAR.NOMES QUAN CALIA DONAR GUST A ELS FAMILIARS QUE VIVIEN A MEXIC.

Enric H. March ha dit...

Anar a cal retratista era una cita obligada. Aquelles fotografies, retocades, tenen un encant especial. Aquella posada en escena falsa a vegades diu molt més que qualsevol foto feta espontàniament. I el valor pictòric que tenen et permeten penjar-les a la paret com un quadre.

Júlia ha dit...

Oliva, Niepce, això ja són 'palabras mayores', que deien a casa.

Júlia ha dit...

Bé, Enric, cert que van imitar els pintors i es deia que el retratista era el pintor de càmera de les classes populars. Més endavant van imitar les fotografies convencionals dels grans del cinema, amb molta grapa, certament.

La naturalitat fotogràfica només ha arribat, i encara, amb l'abaratiment del material.