28.2.14

DIJOUS LLARDER, BOTIFARRA MENJARÉ, (AMB PERMÍS DEL METGE)


Ahir vaig poder escoltar un inefable comentari televisiu a l'entorn del tema del Dijous Gras. Es deia que les menges i la celebració s'havien recuperat després del franquisme. El franquisme i el nacional-catolicisme tenen la culpa de moltes coses horribles, evidentment, i encara recordo els repassos que ens feien als entrepans dels esmorzars els divendres de quaresma a escola, no fos cas que algú portés menges càrniques pecaminoses que ens condemnessin al foc etern. Aquest tema de la carn prohibida és tota una curiositat i encara més o menys, per tradició, es menja a moltes cases peix els divendres de quaresma tot i que el peix avui és una menja més cara que no pas la xixina estofada.

Però he de dir que si una celebració es va mantenir amb certa fidelitat durant aquells anys de poca gresca va ser la del dijous gras, a escola duiem truita per berenar, de vegades de botifarra d'ou, i crec que era l'única tarda de l'any en la qual ens treien a pasturar de forma col·lectiva, en el meu cas a Montjuïc. Estava mal vist el tema de l'enterrament de la sardina ja que, segons em deien les mestres, era un costum pagà amb un rerefons misteriós que no vaig entendre mai. De tota manera s'anava a berenar i enterrar la pobra arengada en sortir d'escola, malgrat els advertiments, i també hi havia una certa tolerància sobre la qüestió. Res de carnavals, evidentment, si no era que se celebraven en discreta intimitat familiar o veïnal. Però les botifarres d'ou, les truites i les coques de llardons no eren pas mal vistes, ans al contrari.

Jo crec que a les botifarres i les truites les va perjudicar més el bescantament dels ous que va seguir a una època de sobrevaloració d'aquest producte. Colesterol, greix, es va passar d'insistir en el fet que calia menjar un ou al dia a l'ou setmanal i encara sense rovell. Percebo un cert capteniment més agraït amb els pobres ous de gallina, que van passar a ser dolents, com tantes coses, quan van ser barats. Quan siguis gran menjaràs ous, deien a la gent de la generació dels meus pares, i no era pas perquè els ous fossin quelcom semblant a l'aiguardent o el tabac sinó pel seu preu destinat als privilegis dels caps de casa. La meva mare tenia un antic llibre de cuina i quan en una recepta hi entraven més d'un parell d'ous ja l'enretirava del context quotidià. Les gallines felices ponien per la Candelera i no pas a tort i a dret, com ara, quan ponen sempre, amb excepció de la gallineta d'en Lluís Llach, de la qual no sé què se n'ha fet.

L'ou, a més, ha estat el culpable innocent, valgui la paradoxa, de les salmonelles i de l'abandonament de les maioneses casolanes. Jo no he tingut mai problemes amb ells, la veritat, tot i que no he arribat a l'extrem que explicava el meu pare, quan per les festes majors del poble hi havia qui endrapava una truita de vuit o més ous ell tot sol. 

Pel que fa als dijous grassos escolars en recordo molts, alguns de petita, saltant a corda pels jardins de Montjuïc, en una ocasió vam veure com assajava Medea la Núria Espert, al Grec, l'actriu era molt joveneta i la mestra ens va dir, amb reverència: es una actriz muy joven y muy buena. També recordo ocasions en les quals no devien tenir ganes de dur-nos a la muntanya, 'a l'exposició', com en deien, encara, de Montjuïc, i passàvem la tarda al pati de l'escola que aleshores era gran, lluminós, de terra i amb arbres i no una pista poliesportiva ensopida, com és ara. Ja en els primers anys de mestra també sortíem amb les criatures, en una ocasió en la qual treballava a Molins de Rei ens vam trobar per les muntanyes un munt de col·legis que també havien sortit a passeig, del mateix poble o dels de les rodalies, semblava ben bé el conte del Flautista d'Hamelín, allò de veure sorgir dels caminets nens i nenes i més nens i nenes. No teníem por de sortir a berenar, ni demanàvem autoritzacions ni res i anàvem pocs mestres amb molta canalla, eren d'altres temps i d'altres circumstàncies. 

O sigui, que el Dijous Gras, o Jueves larderoDia de la tortilla, del meu record, es va celebrar sempre, millor o pitjor, a casa i a l'escola. Cosa fàcil de comprovar consultant diaris de l'època autàrquica, per cert.

12 comentaris:

Miquel ha dit...

Ahhhh ¡¡¡ que bó ¡¡¡
La Nuria, en los jardines, hizo (no se si lo recuerdas) una serie de poesía recitada junto a Rafael Alberti...
Yo aún tengo un libro firmado por él de poesía que lo llevé para la ocasión...
Extraordinario...extraordinario...porque además entre poesía y poesía, explicaba sus vivencias en el colegio ...Que pena no haber tenido cámara de fotos...pero valió la pena.
salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

abans del franquisme hi havia moltes coses, entre elles el dious gras. A la postguerra també, almenys a SBD es celebrava el dijous gras.

Júlia ha dit...

Pues no me acuerdo, Miquel. Por cierto, me fui enterando que tanto don Rafael como don Antonio Machado eran bastante anticatalanes. Nadie es perfecto, vet-ho aquí.

Júlia ha dit...

Jo crec, Francesc, que el Dijous Gras, del meu record, s'ha celebrat sempre d'una manera o d'una altra i, això sí, endrapant de valent.

Enric H. March ha dit...

De petits sempre van celebrar el dijous gras, tant a l'escola com a casa.

I amb els ous mai vaig tenir problemes (perdó), però sí que es cert que es van desprestigiar arran de les històries sobre colesterols, però pel que jo recordo sempre van ser un recurs barat. No sé... A sota de casa hi havia una polleria amb galliner, i molts veïns que tenien terrat també tenien galliner. Suposo que és per això.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Bona reflexió: "que van passar a ser dolents, com tantes coses, quan van ser barats". Deu ser això el què passa amb les hamburgueses de segons quins establiments?

Júlia ha dit...

Enric, en general he observat que quan alguna cosa menjable s'abarateix se l'acostuma a desprestigiar, i no tan sols passa amb els aliments, ep.

De tota manera, percebo que els estan reivindicant, els pobres ous, deu ser per la crisi...

Júlia ha dit...

Loreto, ha passat amb els canelons, les croquetes, les hamburgueses i fins i tot amb les salsitxes de Frankfurt. Quan el meu pare era petit diu que al seu poble explicaven que a cal metge menjaven préssec en almívar i ells no sé pas què s'imaginaven.

Ricard Masferrer ha dit...

Tant a l'escola com a casa celebràvem el dijous gras. Recordo que amb l'escola anàvem a "la fuente del Sapo". Recordo aproximadament on estava, però de gran no l'he trobat mai. Segurament deu haver estat engolida pel desenvolupament urbanístic modern. A l'escola el continuem celebrant sortint d'excursió tot el dia pel rodal de Sabadell on trobem moltes altres escoles.
El carnaval no recordo haver-lo celebrat mai fins l'arribada de la transició, però sempre havia escoltat als meus pares parlar de balls de disfresses que suposo que es devien fer per Carnaval.

Allau ha dit...

Tota la vida se n'havia dit "dijous gras". Per primera vegada, aquest any he descobert l'expressió "dijous llarder" tant al teu blog com al meu supermercat Bonpreu. Ja sé que no es una mala traducció del "jueves lardero". Però ho sembla.

Júlia ha dit...

Ricard, tot i les prohibicions carnavals privats, infantils sobretot, es van celebrar sempre, eren famosos els de la Sala Mozart de Barcelona, també es van mantenir a llocs tradicionals com Vilanova, no com ara però deunidó.

Júlia ha dit...

Allau, jo tota la vida havia escoltat les dues coses, depèn d'on era la persona, 'dijous llarder, botifarra menjaré', deia una tieta-àvia meva, de fet tenim els 'llardons', també. Em sembla més raret 'lardero' pel que fa al castellà ja que no diuen 'llard', vaja, que jo sàpiga.