23.2.14

EL VERTIGEN INCESSANT I EL MÓN COMPLEX D'AHIR I D'AVUI





A la tertúlia històrica estem llegint un llibre de Philipp Blom, Años de vértigo, de qui ja vam llegir de forma entusiasta, fa algun temps, Encyclopédie. Blom és historiador, periodista, novel·lista i traductor. Va néixer l'any 1970 a Hamburg i va estudiar a Viena i Oxford, un hereu per tant de l'antiga cultura europea d'alta volada que tan bé ha reflectit en els dos únics llibres d'ell que, fins ara, he conegut una mica a fons. També té alguna novel·la, no sé si traduïda, i fins i tot un llibret per a una òpera. Col·labora sovint en els mitjans de comunicació alemanys. 

No serà el darrer llibre que llegeixi d'aquest historiador i moltes coses més, relativament jove, pel fet que la manera amb la qual presenta els fets històrics, les seves circumstàncies o la complexitat i diversitat dels móns en els quals es van esdevenir em sembla excel·lent i original. És possible que aquests anys ens arribin moltes publicacions a l'entorn de la primera guerra mundial, un nom aquest que es pot qüestionar tot i que així la coneixem, en general. Moltes d'aquestes publicacions seran oportunistes i d'encàrrec, el mateix que possibles novel·les, car això sol passar sovint amb les commemoracions, però aquest no és el cas. Años de vértigo es va publicar el 2010 i intenta situar els lectors en els anys d'abans de la guerra i donar-los una visió polièdrica de l'Europa d'aleshores, des de molts punts de vista, ja que pel llibre desfilen polítics, governants, científics, artistes i també gent corrent que sura de l'anonimat a través, per exemple, dels anuncis que es publicaven als diaris.

Poques vegades els llibres sobre temes històrics a commemorar poden defugir els tòpics establerts, la història oficial de dretes o d'esquerres, o fins i tot el convenciment popular establert sobre allò que es va esdevenir i el perquè. La veritat és que sovint tot plegat és complex, lligat a causalitats i casualitats, fins i tot a l'atzar. A Encyclopédie ja ens mostrava Blom la societat que acolliria la revolució francesa, tan mitificada i reinventada, i de vegades fins i tot enyorada, ja que en el present obviem el bany de sang en el qual es va congriar el futur europeu, o que després de tot allò i de tants caps tallats de forma indiscriminada van venir Napoleó i els seus desastres bèl·lics, la Restauració, el Segon Imperi o els més de vint mil morts de la Comuna. 

En aquests anys de vertigen, els primers anys del segle XX,  Blom ens mostra les tramoies de la Belle Époque, bella per als rics i els vividors, miserable per a una gran majoria de desheretats, però potser millor per a la majoria de la gent normaleta que no pas els desastres de la guerra. Una guerra que va donar pas a una altra i a moltes més, sempre hi ha guerra en algun lloc i per als qui la pateixen aquella guerra és la seva i la més gran i mundial de totes. Poques vegades les guerres han arreglat res, però sí que han contribuït a què molts espavilats se'n beneficiessin. Putin és un producte pervers i inevitable del comunisme rus i de la seva revolució. Les revoltes poden canviar moltes coses però no canvien els homes ni les dones en profunditat, a nivell general, universal. Les grans idees moltes vegades es converteixen en esperpèntiques deformacions d'allò que es predicava i profetitzava, vegis el mateix cristianisme reconvertit en poder papal. On és el món millor que es volia fer en els seixanta? I la pau universal i tot allò? Què s'ha fet d'aquelles flors? com deia la cançó tan coneguda i entonada en focs de camp nostrats.

Em sorprèn que encara es cridi a la destrucció generalitzada i a les guillotines i els paredons per tal d'arreglar res, la veritat. Però és així i mai no estem vacunats en contra de sentiments arrauxats, fàcils de canalitzar en profit propi per la gent que té el poder. No puc dir res millor a favor dels llibres de Blom sinó que després de llegir molta palla amb etiqueta de prestigi em provoquen una mena d'esperança recuperada sobre la intel·ligència humana i sobre la literatura en general, car amb el temps ja faig poques diferències entre novel·la, història, poesia o el que sigui. En tot plegat penso avui que, com deia Txékhov sobre les obres d'art, i que faig extensiu a la literatura, la música, al cinema i el que sigui, tan sols puc admetre dues categories, allò que m'agrada i allò que no m'agrada. I aquests anys de vertigen contemplats d'una forma tan original, global i aprofundida m'estan agradant d'allò més. El llibre, per cert, es pot trobar en edició de butxaca a un preu que fa riure. L'autor ens demana a l'inici del volum que intentem oblidar, cosa impossible, el que va passar després dels anys que ens descriu. 

Aquí es pot llegir un article que va sortir amb motiu de la publicació en castellà del llibre i que he trobat gràcies al gran coordinador de les tertúlies, l'historiador (o activista-sòcio-històric-cultural, com es defineix ell mateix a twitter) Gregor Siles, amic i gairebé parent, i a qui dec tantes bones descobertes en el camp de l'estudi del passat remot i recent. Si els historiadors joves de casa tinguessin més temps, més recursos i més estabilitat també podrien escriure llibres com aquest. Però, ai, escriure a Espanya -Catalunya inclosa- és plorar, com ens havien dit que va escriure Larra, a qui gairebé ningú no ha llegit i que sembla que en realitat es va referir a Madrid en concret. Vegeu aquí. Ja sabem com va acabar el pobrecito hablador, fi que no desitjo a ningú, i és que cal prendre's les coses amb un cert humor distanciat, si és possible. I no tenir cap pistola a l'abast, ep.


Caram, sento frivolitzar, però és que a sobre el senyor historiador alemany  fa patxoca!!!


Una mica potser hem millorat i tot, els de l'espècie humana, malgrat el malestar ambiental relacionat amb la situació econòmica els toros dolents (vegis derrota futbolística) no han provocat cap crema de convents ni res que se li assembli. Al menys, fins ara.

Al damunt de la tomba 
hi ha nat un taronger, 
i a la branca més alta 
hi canta l'estornell, 
que diu amb son llenguatge 
sempre de cara al vent: 
--Maleïdes les guerres. 
i aquell qui les va fer, 
perdició de dozelles 
i mort de cavallers...

(tradicional catalana, popularitzada per Ovidi Montllor)

8 comentaris:

Miquel ha dit...

Leído y releeido (una sola vez no me basta pues para mi es denso y no quiero perderme ninguna frase), convengo en lo que dices y remarco lo último, lo de "els toros dolents" y la atracción que hay por lo que llaman deporte, todavía no han quemado ningún convento, pero si defendido causas bochornosas, por ejemplo la del Sr Del Nido, donde los socios de su club firmaron en mayoría para que se le alivie de ir a la cárcel por malversación de fondos.
Un abrazo
salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

també jo anava confós, creia que escribir en España és llorar, i de fet, Larra tenia raó, una cosa es Espanya i l'altra és Madrid.
No cal cremar convents ni esglesies, no hi ha ningú a dins, millor consumir-se displicentment mentre ens ensorrem en els nostres fonaments.

Júlia ha dit...

MIquel, pasan cosas muy raras.

Júlia ha dit...

Francesc, ara més aviat cremen bancs però a dins només hi ha el caixer automàtic.

Júlia ha dit...

Per cert, jo tampoc sabia això de la frase del Larra, la veritat és que l'he llegit molt poc, ho vaig trobar en un article en fer aquest post i consultar.

Allau ha dit...

Júlia, al teu escrit no queda clar quin dels llibres de Blom estàs llegint. Però m'has posat de tal manera la mel als llavis, que he anat a la meva biblioteca de barri i he manllevat "Gente peligrosa", que era l'únic que tenien disponible. Porto cinquanta pàgines i estic encantat. Mil gràcies, companya!

Júlia ha dit...

Allau, 'Años de vértigo', per això he posat l'enllaç a les emblemàtiques tertúlies on assisteixo, mira que ja portem uns anyets i hem llegit molts llibres d'història però aquests són els que més m'han agradat, també els de Sebastià Haffner, tot s'ha de dir. També vam llegir Encyclopédie, que ens va encantar. Em sembla que qualsevol crea addicció i vas a a buscar els altres. Mira que no recomano gaire llibres però en aquest cas crec que paga la pena donar a conèixer aquest autor, la veritat.

Doncs res, així que pugui aniré a buscar la gent perillosa i la resta.

Júlia ha dit...

Tens raó que no queda clar, ara ho he arranjat, és que primer només havia posat la primera imatge i després em vaig animar.