6.2.14

SOBRE RACISME I D'ALTRES XACRES SOCIALS REINCIDENTS

[Video] Sobren raons: tanquem els Centres d'internament d'Estrangers

Ahir vaig anar, al meu barri, a una xerrada molt interessant sobre el tema general de la defensa dels drets de les persones i sobre el tema en concret dels  Centres d'Internament d'Estrangers. La feia el senyor Eduard Santiago de SOS Racisme i em va agradar el seu to moderat i aprofundit sobre el tema, molt allunyat de teories etèries, bonismes inoperants i tòpics recurrents. Les intervencios d'algunes de les persones que hi assistien em van fer pensar en la dificultat d'entendre allò que ens expliquen car sovint es feia referència a anècdotes personals sense suc ni bruc i es manifestava una constant, encara no entenem de què parlem quan parlem de racisme.

Potser la mateixa paraula, que evoca allò tan tronat de la raça, sigui poc clara en aquest món del present. Això que en diem racisme té, com va manifestar el ponent, moltes formes d'expressar-se que van de les menys greus i més casolanes a les més tràgiques i legals. El racisme seriós, aquell que comporta disbarats, discriminació generalitzada  i genocidis, no és fàcil d'explicar car no respon ben bé al tema del color de la pell (el cas dels jueus alemanys europeus és el més recurrent, però a l'Àfrica hi ha racisme de gent de pell fosca contra gent de pell fosca), ni a la religió, ni a la llengua, ni a la situació social. Qualsevol intent de situar el tema en un calaix mostra que com l'aigua en un cistell hi ha casos a la història antiga i recent que se'ns escaparien. La por de l'altre i el neguit que ens produeixen els costums que no som com els nostres i que s'etiqueten com a cultura diferent és una de les constants però, evidentment, en molts casos res d'això no s'ha donat, tampoc.

En el tema dels drets humans, com es va comentar, hem anar enrere com els crancs. En la nostra vida quotidiana de vegades no perceben símptomes preocupants però les lleis europees van retrocedint des de fa anys davant de la realitat d'un món globalitzat i permeable. Com va explicar el senyor Santiago, coses que fa deu anys eren impensables avui es donen a tocar de casa, no tant a nivell del dia a dia sinó a nivell polític. El cas dels centres d'internament ha estat un detonant i així ens hem assabentat de situacions que freguen l'absurd més kafkià car no responen a cap sentit pràctic que vulgui entomar el problema de la immigració -que en ocasions, per més que fem volar colomets, és un problema- d'una forma seriosa i respectuosa amb tothom.

Des de fa anys que sento parlar d'empatia però aquest és un sentiment molt difícil d'aconseguir, posar-se en el lloc d'algú que ha aterrat a casa nostra venint d'indrets llunyans en l'espai i fins i tot en el temps, és quelcom gairebé impossible. Tot vol maduració i tranquil·litat. En el fons, com es va comentar, cal actuar amb qui sigui com actuaríem amb un amic o parent que fes el mateix i això no vol dir tolerar conductes que no ens semblen adients, ni justes, ni democràtiques. El tema de les dones, per exemple, és complicat. Les escoles han entomat la cosa com han pogut, jo diria que molt bé malgrat que en el grup dels ensenyants hi ha de tot i també existeixen prejudicis i dèries diverses. És molt vell allò del que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú.

Una  mica més enllà aniríem si desitgéssim per als altres allò que voldríem per a nosaltres i per als nostres. En tot plegat sovint el que es veu i percep a cop d'ull és també relatiu, he conegut molt progre suposadament d'esquerres i absolutament elitista i gent que diu penjaments dels nou vinguts, negres, moros o xinesos però que després, davant de les persones concretes, es comporta amb una humanitat absoluta. A la xerrada va sorgir també la dificultat d'organitzacions com SOS Racisme o Amnístia Internacional per romandre al marge de partidismes, cosa que de vegades és mal entesa. A l'hora de negociar s'ha de tractar amb persones concretes i a tots als partits hi ha de tot. L'oportunisme dels partits ha propiciat per una banda el fet que els més conservadors es facin seu el problema per entomar-lo des del populisme i les mides repressives com també que determinada gent d'esquerra s'apunti al que toqui, abduint la feina de gent que no milita en res més que en la defensa de la justícia universal.

No tan sols en temes tan greus es manifesta l'absurd en el qual ens movem. També els mitjans de comunicació ajuden a crear reticències que si maduren poden resultar molt espinoses. Per exemple, potser dic un disbarat però percebo que en el context actual, per una banda i per una altra, cada dia sembla que catalans i castellans siguem més diferents, la veritat. Ara, després de tants anys, es jutjarà un dels responsables de les massacres de Ruanda i una coneguda que fa molts anys hi havia fet cooperació em va explicar que quan ella hi era, malgrat les visibles antipaties entre uns i altres, era gairebé impensable considerar la possibilitat d'uns fets tan sagnants. Podria dir el mateix explicat per persones que havien anat de càmping a l'antiga Iugoslàvia. Alguns fets de la nostra guerra civil també demostren aquests canvis en el tarannà aparentment pacífic del poble. Com es va comentar ahir, mai no podem assegurar que no serem discriminats, que no haurem de guillar, que no serem estrangers rebutjats en algun lloc o que no ho seran els nostres fills. Per més surrealista que sembli imaginar quelcom semblant.

També se m'acut de tant en tant una altra reflexió, la tendència actual a compartimentar problemes relacionats amb la violència, institucional, social o el que sigui, i fins i tot l'especialització pràctica de diferents organitzacions, de vegades obvia circumstàncies en les quals els afectats no pertanyen ben bé enlloc, com aquell pobre home de L'Hora 25, que després de patir com els jueus, quan molts dels supervivents que han compartit amb ell la tragèdia poden emigrar a Amèrica i reben ajudes es troba que ell no dóna el perfil, com diríem avui i com explicava fa uns dies una persona per televisió, qui malgrat viure al carrer no havia estat acollit en determinats centres perquè no tenia, per exemple, problemes de droga. En el fons sembla que per a tot, bo o dolent, haguem de pertànyer a alguna cosa.

17 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

El martes, en la AAVV de Sant Anoni, dimos la clase de REIS ( que ya sabes es un refuerzo escolar de dos horas los martes y los viernes donde nos vienen los niños derivados por los servicios sociales).
Yo llevo a Jun Ji, un niño muy sensible, de origen chino y de 9 años. Tiene problemas sobre todo con la lengua castellana (catalán y mates es un fiera). A lo que voy, tenía que hacer una redacción en castellano. Le dije que deberíamos poner algo que le hubiera pasado en el día y explicarlo. Y casi se puso a llorar. Resulta que viniendo de los Salecianos hacia la Av Mistral cruzó el semáforo en verde, pero un coche no respetó la prioridad del semáforo cuando él pasaba, de tal manera que casi le atropella, pero lo bueno del caso es que el conductor le increpó con : - chino de mierda, corre más.
Le dije que la redacción la haríamos así, tal como suena, poniendo una reflexión sobre el racismo y el mal de insultar sobre todo a los niños.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, esta es una anécdota lamentable pero para mi la gravedad está mucho más en las cuestiones legales i políticas. He visto insultar a gente mayor en contextos parecidos 'mierda de vieja!, por ejemplo. Es un poco lo que comentaba, está muy claro cuando el insulto hace referencias a grupos sociales, chinos, moros, negros. No lo está tanto cuando no es así, gordos, viejos...

En la escuela, por ejemplo, se solía insultar mucho a los gordos. Admeás, la gran diversidad hace que los insultos a veces vayan 'de grupo a grupo' o de etnia a etnia.

También he visto por el barrio increpar a alguien por dar un pelotazo a un niño y que si se le riñe tilden de racista a la víctima.

Pero una cosa son las anécdotas y la otra, creo, las leyes y los centros de internamiento. Sobre insultos 'regionales, étnicos, generacionales, etcétera' no nos vamos a librar de ellos,.

Anònim ha dit...

Res a dir. Coincideixo en totes les teves reflexions.

Sí que és molt emprenyador el que comentes al principi. Passa sovint quan hi ha una xerrada de temes en els quals tots pensem que hi tenim alguna mena d'implicació, que es particularitza allò que és general o universal. L'experiència pròpia passa al primer pla i no hi ha manera d'aconseguir un diàleg sigui una reflexió conceptual i abstracte. Això li passava molt al Manuel Delgado quan sovintejava tertúlies a la tele. Les seves reflexions objectives, professionals, d'antropòleg, l'exposició crua crua de la realitat, es confonien amb opinions i la gent l'esbatussava, i va decidir deixar d'anar-hi.

Quan les qüestions afecten directament les persones, potser s'hauria de defugir el discurs magistral. Caldria presentar el tema i després fer servir la maièutica: interpel·lar el públic i conduir les opinions, allò particular, a raonaments universals.

Júlia ha dit...

Enric, em temo que no hi ha remei, són limitacions de la comunicació humana, una cosa que passa també en converses informals amb amics, creus que t'han entès i veus que no és així. De tota manera, com en la Paràbola del Sembrador, en tots els casos hi ha llavors que germinen.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

En realitat, si sempre tinguéssim present: "allò que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú", em sembla que tot aniria millor. Tan senzill, i tan difícil.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Teresa, la Regla d'Or, ben antiga, aparentment senzilla, tan difícil de realitzar.

miquel ha dit...

Tema complicat pels molts matisos el del racisme, xenofòbia i diferenciacions en general, n l'aspecte institucional i en el particular.
Un amic, sobretot quan li preguntaven, sobretot amb segones intencions o esperant una resposta clara, si ell era racista, solia respondre: depèn.

Daniel F. ha dit...

Supongo que nadie es racista con los gitanos si no comparte con ellos colegio, portal o barrio. Desgraciadamente yo si lo he compartido y aunque no soy racista en stricto sensu, no me gustaria que mis hijos fuesen a clase con gitanos y no los quiero de vecinos. Es facil hablar de integracion desde un Chalet en La Moraleja con vigilancia y acceso restringido y con tus hijos en colegios de esos que llaman de elite, (imagino que más por la compañia que por la enseñanza), imagino que si al lado de su chalet le llegan unos gitanos como vecinos, cambiarian rapidamente de opinion y no serian tan "integradores". Gitanos pobres, porque con negros, gitanos y arabes millonarios nadie es racista.
Un saludo.

Júlia ha dit...

Miquel, no es tracta de sentiments personals sinó de justicia en general, cosa que no vol dir haver de tolerar conductes que no són correctes, més o menys el que fem amb la gent 'com nosaltres'. Pots no sentir simpatia per determinat col·lectiu o per persones de determinat col·lectiu per algun motiu i estar d'acord en el tancament d'aquests centres, que són tota una altra història. Per exemple.

Júlia ha dit...

Bueno, Temujín, precisament yo tengo desde hace años gitanos en mi escalera, que no son millonarios sino 'normalitos' y no hemos tenido con ellos más problemas que con otros vecinos no gitanos. De eso se tracta, de no añadir al problema la etiqueta peyorativa. En ese colectivo, como en todos, hay personas muy diferentes.

Júlia ha dit...

En general lo que se planteaba en la charla era la arbitrariedad, o sea, condenar a alguien 'de entrada' a causa de su etnia o lo que sea, cuando no haríamos lo mismo con alguien 'como nosotros'. Y el problema grave que se comentó es el de esos centros de internamiento que no solucionan nada y son peor que una cárcel porque tienen menos control.

Daniel F. ha dit...

Julia, has tenido suerte o los no gitanos son de aupa, porque mi experiencia con ellos no ha sido así. Peleas, broncas, dos veces a comisaria, amenazas de muerte y esas cosas que te hacen llevarte mal con tus compañeros de clase y un navajazo que esquive pero que me araño cuando tenia 15 años, se enfado porque no quise darle el dinero y el reloj, gente que no aguanta una negativa o que no te sometas a sus deseos. ¿Son todos los gitanos así? NO, de hecho, he vendido muchos vehiculos a gitanos posteriormente ("fergonetas"), pero te digo una cosa, en los tratos con ellos deja las cosas bien claras y meridianas o tendras problemas y dejandolas claras algunas veces tambien. ¿Soy racista? puede ser que si, mi amplia experiencia con ellos, me ha hecho asi o a lo mejor es que solo he pillado a la mayoria de malos. Se creen con todos los derechos (que los tienen igual que yo y que tu) pero curiosamente desconocen profundamente sus obligaciones...

Júlia ha dit...

Temujín, entiendo lo que cuentas pero creo que hay muchos colectivos distintos de gitanos y lo mismo a nivel individual. No creo que sea ser racista evidenciar que con determinadas personas de un colectivo se han tenido problemas y tomar precauciones. Aunque también hay que tomarlas a menudo con personas 'como nosotros' tal y como está todo.

Júlia ha dit...

Sería racista pretender que, sin hacer nada de antemano, se detuviese o apartase a todo un colectivo 'en general' por ser lo que son, antes de delinquir, por ejemplo.

Francesc Puigcarbó ha dit...

tots som racistes, nosaltres amb els altres i els altres amb nosaltres, i aixó no te remei.... ve de vell i continuarà així....

Ferran Porta ha dit...

Això que "tots som racistes", que diu en Francesc aquí dalt, se m'escapa. Podem ser moltes coses, tots, per la nostra humana condició, però ser racista no té cap vinculació intrínseca amb l'ésser humà. No, no tots som racistes.

El racisme es cura amb un parell de consideracions: el respecte a l'altre, i tenir sempre, sempre present que d'aquí a 100 anys un blanc, un negre i un asiàtic d'avui tindrem exactament el mateix aspecte.

Júlia ha dit...

Francesc, Ferran, hi ha molts graus de racisme i avui es fa servir aquesta paraula per moltes coses que no ho són ben bé. Prejudicis sí que crec que tots en tenim, en general, de vegades fins i tot inconscients. Però pots no tenir cap simpatia per determinat col·lectiu i respectar-lo. També et pots omplir la boca de bonisme multicultural i ser un classista elitista en la teva vida quotidiana, he vist de tot. En el fons, com en tot, bona gent, gent covarda, gent indiferent i mala gent. Crec que sí que hi ha un cert tribalisme ancestral contra el qual hem de lluitar.