24.3.14

EL PASSAT ENS VISITA: SUÁREZ I EL SEU TEMPS


Ahir va guanyar el Barça i les lloances sobre l'equip es van desfermar quan fa només quatre dies gairebé es demanava el cap de l'entrenador i el d'alguns dels jugadors. Em sobta comprovar la facilitat amb la qual ens n'anem d'un costat a l'altre, ens esforcem en sacralitzar personatges i després se'ls menysté, se'ls oblida o se'ls odia amb la mateixa facilitat i contundència. De vegades he de mirar fins i tot les hemeroteques recents per assegurar-me que la memòria no en traeix i que lloances i condemnes provenen de les mateixes veus i de les mateixes plomes. Això que passa al món del futbol és aplicable a la política i a molts camps de la cultura.

Aquests dies viurem, ja hem viscut, un empatx d'opinions, la majoria positives -cosa habitual després d'una defunció- sobre Adolfo Suárez. També hem tingut la sort d'escoltar veus més matisades i fins i tot hem accedit a aspectes dels intríngulis de la transició que desconeixíem o que no recordàvem, com ara algunes anècdotes que explicava ahir el senyor Portabella al canal seriós de TV3, l'habitual continuava més o menys amb la programació convencional i xarona, car sembla que des de fa temps els aspectes més profunds del context s'han desterrat als indrets culturals i minoritaris. 

Suárez, com va explicar molt bé l'amic Francesc Puigcarbó, ja era mort abans de morir, car havia perdut la memòria des de fa temps. En la vida personal Suárez va patir desgràcies irreversibles, la mort de la seva dona, la de la seva filla, la malatia d'una altra filla. Tot i amb això sempre m'ha semblat la seva una família acollidora i bonhomiosa, ahir era impossible no commoure's en veure el seu fill explicar-se i plorar de forma sobtada. Haurà comptat doncs amb afectes devots, fins i tot en el seu entorn geogràfic, no tothom pot dir el mateix ni té aquesta sort. Al capdavall, quan tot trontolla ens hem de refugiar en les persones properes i estimades, si podem. I, en tot cas, els fills 'de', en moltes ocasions no han estat gens exemplars.

Més patètica que l'anunciada mort de Suárez va ser l'aparició d'aquest monarca decadent, una caricatura del passat, dient el que s'esperava que digués quan tothom sap que també li va fer el llit en més d'una ocasió. He sentit comentar per la ràdio que el rei podia haver fet alguna referència a un altre dels grans artífex de la transició, Torcuato Fernández Miranda, però així és la vida i així és la política. Avui el jovent té tendència a criticar la transició de la mateixa manera que en el meu temps criticàvem la capacitat dels nostres pares per perdre la guerra, suportar el franquisme i haver-se adaptat a aquella situació amb conformisme arec. La ignorància és atrevida i de jove ets molt ignorant. Espanya ha estat un país complicat, dividit des de fa segles i no tan sols en dues espanyes sinó en unes quantes més. 

Els problemes no han estat tan sols per culpa dels autòctons, no crec gens en allò de què cada país té el govern que es mereix, les potències europees més destacades no volen competidors i en la història recent tenim l'exemple del pacte de no intervenció o del lamentable abandonament de la pell de brau a la seva dissort rància i cruel després del final de la segona guerra mundial, però aquest seria un tema per debatre de forma extensa i aprofundida i no és el moment ni jo en sé tant. Avui que ens mirem amb un filtre davant dels ulls el món de fa tres-cents anys obviem que molts dels nostres besavis van patir aquelles barbaritats populars i veïnals de les guerres carlistes, sobre les quals s'ha passat el ribot de l'oblit interessat no fos cas que prenguéssim mal.

La transició va ser com va ser i potser no podia ser d'una altra manera i encara gràcies. En tot cas el context europeu i internacional també compta. Mentre indrets com Sud-Amèrica patien dictadures sagnants nosaltres transicionàvem ja que sembla que tot es mou en un món de balances i lleis del pèndol, que costen d'entendre i que només es fan una mica comprensibles a la llarga. La gent del carrer, normaleta, comptem poc o res encara que ens esbravem fent cridòria, manifestacions i exigint això i allò. Suárez va lligat a la meva joventut però no a la primera volada, situada en els anys seixanta, en els quals semblava que el règim evolucionaria aviat vers una democràcia més o menys pactada i que el senyor Franco no moriria de vell i en olor de multitud, com va ser. La meva filla tenia poc més d'un any quan en un quiosc, crec que de França car estàvem fent una volteta vacacional, vam conèixer el seu nomenament. Qui és aquest? ens vam preguntar.

Entre la gent de la meva generació i una bona  part d'aquella que durant la transició era una mica més jove i encara no tenia allò que en diem obligacions familiars hi ha una certa fractura, aquells que tenien deu anys menys que jo van creure de bona fe que havien contribuït a canviar les coses amb les seves mobilitzacions, ja menys perilloses que uns quants anys enrere. Parlo de forma general i injusta, però he percebut aquesta diferència de percepció en moltes ocasions amb persones que avui tenen cinquanta-i-alguns anys. En pocs anys tot va canviar, es menjava millor, es tenia més accés als estudis i el pes del passat no era tan feixuc, tot compta.

La transició haver estat millor, segur que sí. Però va anar com va anar i fins i tot avui enyorem aspectes d'aquell passat que el temps ha mitificat, ha oblidat o ha menystingut. Un d'aquests aspectes era l'esperança i, de fet, el país va millorar molt durant uns anys, només cal mirar fotografies d'aquella societat del desenvolupament i de la de després. Els vuitanta van ser molt decebedors, aquests sí. I el present és com és i ja veurem com el percebrem en el futur, si hi arribem. Crec que fa molt mal quan això que en diem l'esquerra no es comporta com caldria i l'època de la majoria absoluta dels socialistes, amb la guerra bruta, la corrupció i la resta va resulta molt decebedora. Ara bé, també seria injust no admetre els grans canvis socials que es van esdevenir en aquells anys.

Ahir, en escoltar gent de totes les ideologies i tendències explicant les seves batalletes a l'entorn de coses com ara el govern de Suárez, el retorn de Tarradelles, la legalització del partit comunista i d'altres aspectes d'aquella època em vaig adonar una vegada més del poc que comptem la gent normal i corrent. Tot es cuinava a nivells discrets i després es movia o no la gent, segons tocava. En això hi ha poca diferència entre dretes i esquerres, hi ha els qui manen i els qui ens movem a la seva ombra, i això pel que fa als grans poders, als mitjans i als petits, ens agradi o no. En el fons, l'home rebel i singular, l'enemic del poble, acaba sent un solitari. Fins i tot Suárez va acabar per esdevenir un solitari a nivell polític un cop no va ser necessari als poders fàctics.



10 comentaris:

Enric H. March ha dit...

És patètica la dissecció de cadàvers polítics, i més encara veure els voltors fer-se seves les restes.

Ep, Júlia, que quan la Transició jo estava a les barricades!

Miquel ha dit...

Poco puedo decir. No quiero herir a nadie.
Yo le denosté. Y hoy no hay nadie que le llegue a la suela de los zapatos.
Quizá el primer período de Pujol, pero a Pujol lo enredó su burguesía y colocó a sus hijos y se enmerdó .
Nadie hubiera podido soportar la presión y haber cambiado el panorama de este país en un año.
Su utilitarismo filosófico a lo Mill fue efectivo. Beneficiar al mayor número de personas. Y lo logró.
Hoy sería imposible. Cada uno con su botigueta...
Salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

No hi ha com morir-se perquè tots parlin bé de tu, fins i tot els qui l'havien criticat durant la seva etapa de President, com - per exemple - Aznar que ara tant el lloa.

Júlia ha dit...

Enric, no en tinc cap dubte, una altra cosa és que els canvis fossin a causa de les barricades, tinc poca fe.

Júlia ha dit...

Miquel, una cosa és la talla política i otra las luces y las sombras de cada uno olas características de su 'familia', sobre los hijos de Pujol, no dudo nada pero se ha hablado más de forma indirecta que directa y judicial y, en todo caso, creo que en el panorama político ha habido muchos hijos, yernos, amantes, hermanos y el resto que se han aprovechado de su situación incluso a niveles 'vecinales,, hoy mismo escuchaba qué generoso fue Suárez en casos como el del hermano de Guerra. Pujol es otro de quién se hablará mucho cuando muera y de quién se han dicho muchas cosas, una gran parte de las cuales bastante gratuitas y lamentables, aunque tenga sus grandes sombras como todos. Una cosa es ser político de talla y la otra que estemos de acuerdo con ellos y en todo, y el tiempo también mejora la imagen, con la perspectiva. Los tiempos han cambiado y los políticos, también. O quizás no tanto como pensamos.

Júlia ha dit...

Francesc, també he escoltat opinions matisades, la veritat, sobre Aznar, és un impresentable i en el fons aquesta gent de més categoría li produeix fred de peus.

Oliva ha dit...

QUAN FOU MORT,EL CONFESARAN¡¡¡
QUIN FASTIC¡¡¡

Júlia ha dit...

Oliva, 'es lo que hay y lo que hubo', de tota manera, com ja he comentat al Francesc he escoltat de tot i també matisacions molt interessants, més enllà dels panegírics habituals, fins i tot m'ha agradat 'repassar' l'època, coses de l'edat.

Olga Xirinacs ha dit...

Diria que vaig passar 'lliscant' per aquella època, com el retrat dels adolescents de Joan Alcover.

Júlia ha dit...

És estrany, Olga,comprovar com la percepció del passat depèn tant de l'època de la vida en la qual el '`patíem', si érem joves, si els fills eren petits, tot plegat dóna uns colors o uns altres a les vivències personals.