23.3.14

EMBOLICS D'ENTREGUERRES A L'HOTEL DE LUXE


Admeto que no conec l'obra anterior del director Wess Anderson i que vaig anar a veure aquesta pel·lícula sense haver-ne escoltat i llegit res més que lloances devotes. Té moltes virtuts, una durada sostenible, grans actors per tot arreu, molts més homes que no pas dones com es pot veure al cartell de propaganda (i passa en el Premi d'Honor i a tants indrets polítics), un guió àgil que fa que se t'escoli l'estona molt de pressa i una atmosfera onírica i gairebé intemporal si no fos que l'època es reconeix amb facilitat. El director ha dedicat la pel·lícula a Stefan Zweig, en els textos del qual sembla que s'ha inspirat i a qui retira algun dels personatges, tot i que no sé pas què n'hauria pensat l'escriptor de la pel·lícula. I és que el que no m'ha acabat de convèncer és el to, s'ha optat per un humor europeu que fa somriure de forma condescendent sense defugir l'angoixa que provoca, fins i tot en aquesta mena de conte singular, el context històric, però tot plegat té poca profunditat, fins i tot poca profunditat humorística. És impossible no meravellar-se amb els escenaris o amb la grapa en mostrar-nos imatges inoblidables, perfectes enquadraments, personatges sorprenents que passen de forma ràpida per la pantalla interpretats per actors entregats, entre els quals destaquen els dos protagonistes, però en general m'he quedat amb una mena de sensació de molt soroll de boixets i poques puntes, vaja. Encara que les poques puntes siguin una filigrana.

Una moda del nostre temps és això de que els títols de crèdit surtin sempre al final de la peli, amb una part de la gent neguitosa per sortir i anar al lavabo, sobretot si la pel·lícula és llargueta,  i l'altra part esperant amb paciència i educació que s'acabi el reguitzell de noms, dels quals tan sols en general en coneixem uns quants: els actors i el director. Tampoc és habitual avui esmerçar un excés d'imaginació en aquestes llistes, fa anys hi havia coses magnífiques, com en el cas de les pel·lícules de James Bond, per exemple. En alguns casos l'escenografia dels títols de crèdit ja t'anava fent la boca aigua sobre el que vindria després, això quan eren al principi, és clar.

En aquest cas hauria estat bé fer-hi alguna coseta més, recordo, per exemple, el final de La volta al món en vuitanta dies, on uns dibuixets excel·lents ens mostraven la molta gent famosa que hi sortia, quan i com. Fins i tot he de dir que m'ho esperava, considerant la imaginació que sura per tota aquesta narració d'aventures insòlites i inversemblants i la molta gent coneguda que hi té un paperet. Fins i tot m'esperava més hotel, ja que la vida interna d'aquest microcosmos que dóna nom a la narració surt poc i, pel meu gust, hi ha un excés de persecucions aventureres de les quals els bons principals sempre se'n surten. Malgrat aquestes limitacions copsades de forma subjectiva admeto que he passat una molt bona estona amb aquesta evocació d'un món que ja era decadent quan va començar a esberlar-se de forma accelerada.

5 comentaris:

Allau ha dit...

Sí, és tan lleugera com divertida. Cap al final dels crèdits hi surtia l'animació d'un cossac, el vas veure?

Enric H. March ha dit...

Per una vegada, arribo a la crònica d'una pel·lícula havent-la vist.

Estic d'acord amb tu, Júlia: falta profunditat. L'embolcall és deliciós, però hi falta una mica d'esperit tràgic, que és el que acabaria donant sentit al rerefons tant de personatges, indrets com context històric. Vol ser europea, però ho és poc.

Jo també sóc dels que es queda fins al final i també trobo a faltar el joc dels títol de crèdit. Per cert, el que sempre hi busco són les localitzacions.

Allau, un bon detall el del cosac.

Júlia ha dit...

Òndia, no ho vaig veure, Allau, estava al seient del passadís i com que la gent anava sortint vaig acabar per fer el mateix, una animació que m'hi posen...

Júlia ha dit...

Doncs sí, Enric, una mica més de volada no li hauria anat malament, jo faig de tot, a vegades em quedo fins al final i altres vegades no ho faig, depèn del moment i de la durada.

Júlia ha dit...

I així em vaig perdre el cosac, snif.